17. Kleine Wolke

La guerra avança i els diaris regalimen eufòria. Celebren que el prussià hagi penetrat en territori francès, així ja no podrà descansar ara que cada casa i cada arbre són els seus enemics; celebren que el prussià assetgi ciutats, així l’exèrcit francès en pes recobra forces abans de l’atac decisiu. De celebració en celebració es perden primer escaramusses, després batalles, tot seguit cauen viles i ciutats, i esdevé notori que l’emperador tindrà aviat la guerra finida. Barnabé respira els mots dels diaris amb el delit d’un infant aviciat, però m’adverteix que hem d’anar amb compte de no mostrar cap senyal d’alegria. Sembla pensar de debò que em sento tan disposat com ell a anhelar la desfeta d’aquest emperador. Vaig néixer uns quants mesos abans del coronament de Napoleó III i no tinc prou motivació ni prou enginy per imaginar què deu ser un país sense ell. Barnabé, però, no calla.

—Cal saber entendre les notícies més enllà dels comunicats victoriosos per copsar l’abast del desastre que es prepara. El francès és l’única llengua que parlo bé, però és una llengua que sé llegir prou correctament per ensumar les mentides del govern i dels periodistes… Tot això s’acabarà malament per a l’exèrcit francès i potser també per a l’imperi.

Intentem evitar les ciutats grans per no topar amb els representants més abruptes del patriotisme, però no sempre ho aconseguim. Cada vegada que entrem en alguna aglomeració important notem com l’aire s’ha espesseït, com els gendarmes que ens veuen arribar fan un posat antipàtic. Quan ens fan parar, Barnabé enarbora el certificat del governador de Tolosa. Així veiem com reculen amb respecte per obrir-nos el pas, sense perdre, però, el seu mal geni.

Fa gairebé quaranta dies que hem deixat Perpinyà i que, a pas de cavall mandrós, grimpem pel mapa francès. En aquest final d’agost la calor, que hauria estat feixuga a Perpinyà, aquí és simplement agradable. Ja fa setmanes que trobo normal quedar-me assegut tot el dia al costat d’aquest home que conec des de fa tan poc temps, que a vegades xerra i a vegades sembla oblidar la meva presència, que escup sobre el llom del cavall quan vol anar més de pressa i que, com a preu del transport, només exigeix que li prepari el cafè del matí. Que a vegades, en etapes en viles prou grans, s’escapoleix al capvespre i torna a mitjanit passada, sovint amb cançons a frec de llavis, les mateixes cançons que els soldats de Perpinyà malmetien en anar de gresca. Que dorm a prop meu, a menys de dos metres, dins el carro, a vegades sota el carro quan encara feia prou calor. Que avança amb mi cap al meu destí, com si el meu destí fos només, ara, d’avançar sense aturar-me amb ell a prop meu. Una vegada arribats a París, el coneixeré prou per ser capaç d’endevinar la seva presència pel ritme dels seus passos o la flaire de la seva suor, però no sabria dir d’ell res més del que m’explica. No sé intuir les històries dels altres si no me les narren mot rere mot.

Quan provo de recordar els paisatges que vam travessar durant aquell estiu, tan sols veig un camí de pols davant nostre, clapejat de femtes de cavall, de xai i de vaca, un camí inacabable que semblava néixer a mesura que avançàvem per impedir-nos d’arribar enlloc. Tan sols trobem viles baixes intercanviables, veïnats plens de cans malfiats i pobles de pagesos amb ganes de senyar-se per si mai fóssim ànimes damnades. Fem, cada dia, els mateixos gestos per guanyar terreny cap al nord, però aquests gestos tot just són suficients per passar d’un tros del camí a un altre tros del mateix camí, i al vespre, quan raspallo el cavall, estic segur que no ens hem mogut gens, que si el nostre paisatge immediat ha estat modificat una mica és perquè algú vol que creguem que val la pena continuar fent, cada dia, els mateixos gestos.

A mesura que ens endinsem cap al nord, però, el certificat de patriotisme de Barnabé sembla impressionar menys. La conjuminació de les derrotes militars i de l’allunyament progressiu de Tolosa fa minvar el poder d’aquest paper. A tres dies de Tours, Barnabé decideix que hem d’organitzar una altra ascensió patriòtica per obtenir un certificat nou d’una ciutat més septentrional.

—Farem una pausa. Avui mateix escriuré als corresponsals que tinc a Tours i els exposaré el meu projecte. Esperarem la seva resposta aquí.

I sense cap raó aparent Barnabé m’anuncia que farem neteja i endreça. Buidem el carro en un descampat proper a l’alberg on fem nit i passem la tarda treballant. Al vespre, ens vestim de net i anem a sopar compartint la convicció que el dia no ha estat perdut; com si netejar i endreçar un carro fos més profitós que avançar amb aquest mateix carro.

He esperat que Barnabé baixi al menjador per manllevar-li la fulla d’afaitar. A divuit anys fets començo a avergonyir-me de la meva cara tan polida, i encara que no tingui gaire sovint l’ocasió de comparar les meves galtes amb les de nois de la meva edat, sé que alguns ja duen un filet de pèls negres de les orelles al mentó, mentre que jo encara tinc cara de noieta. He comptat catorze pèls que demostren que el meu cos d’home treballa per ser com els altres. Els sacrifico en honor d’aquest dia de neteja.

Quatre dies més tard ens arriba la resposta de l’Ajuntament de Tours, que ens convida a fer una exhibició. La societat científica de la ciutat ja ha pres les mesures necessàries per proveir-nos de tot l’hidrogen que necessitarem. Hem de marxar de seguida.

—Haurem de fer el camí en dos dies en lloc de tres; si no, un cop a Tours, no podré revisar el globus abans de l’ascensió… Em reca no haver pensat a comprar una bandera tricolor: ens hauria garantit una acollida encara més triomfal… És igual, anem nets, el carro va net, el globus és esplendorós i ens tractaran com herois. Aquestes guerres són una maledicció, però també són una oportunitat per a aquells que saben aprofitar-se’n… A nosaltres la guerra ens haurà servit per anar més de pressa, i això, en aquesta situació, és bo.

—Els efectes de la guerra ens protegeixen dels efectes de la guerra, doncs?

Calla i em sotja. Comprenc que m’ha trobat prou intel·ligent per merèixer el seu respecte. Potser, però, hauria hagut de callar, de brillant a presumptuós la distància és curta; per això reacciono amb un atac de timidesa com als primers temps de l’escola, quan volia fer veure que no parlava més bé que els altres.

Somriu, fins que el seu somriure es transforma en riure.

—El meu germà haurà d’anar amb compte amb tu, fill! Ja ho veig, que no ets només un papagai que repeteix les llengües que sent! Saps pensar, sí que sí! Potser saps pensar més que els barons i els comtes de l’imperi! Més que alguns professors de l’institut, també? Això ja ho veurem…

Riu, i mai, ni avui, no he comprès per què s’havia posat tan content per un exabrupte sense gràcia.

Entrem a Tours a començ de tarda, el divendres dos de setembre, i encara no sabem que és l’últim dia del món conegut.

La gent de Tours ho pressent. Pels suburbis tot sembla normal, però a mesura que ens acostem a la ciutat vella veiem gent aplegada, rostres preocupats, disputes en veu baixa, botigues que tanquen. Ningú no sembla adonar-se de la nostra presència, i, quan arribem als carrers més cèntrics, el campanar de la catedral comença a tocar a morts. En pocs minuts les esglésies de la ciutat li responen en el mateix to endolat, i aviat l’aire és com un remolí de campanes que ens envesteix. Sufoquem al mig d’aquest rebombori que no cessa, imperiós des de la catedral, més modest des de les esglésies, però arreu música de crepuscle. És l’udol d’una gent que es veu perduda, i no ens atrevim a preguntar res a ningú abans de ser a la plaça major, on tothom es va reunint.

—Ocupa’t del cavall, que no s’espanti més del compte, vaig a veure què passa.

Quan torna, té l’aire preocupat i incrèdul.

—En Napoleó… En Napoleó és presoner dels prussians.

Ho diu de la manera més calma que pot, però es nota que no hi creu gaire.

—Com és possible? —I no se m’acut dir res més.

—L’han agafat a Sedan, ahir mateix… Va ser una massacre, diuen que els prussians van guanyar la batalla en dues hores sense saber que en Napoleó era dins la ciutat… Els diaris d’avui no en parlen, però la notícia ha arribat per telègraf… Fill, crec que s’ha anul·lat la nostra exhibició, i nosaltres, ara, hem de passar desapercebuts entre aquesta colla de desesperats.