47.

El vespre, la nit, el matí. El migdia. Un temps esdevingut interminable, allargassat pels esperits del bosc que, per contribuir a la meva pèrdua, han afegit hores entre les hores, i riuen de veure com semblen no escolar-se. Un temps imaginant haver de viure sol amb les ratapenades, expulsat d’arreu, sense parlar mai més amb ningú, i per això incapaç d’aprendre mai cap nova llengua. Però quan els esperits fan que arribi el migdia entro de nou al poble, i tots m’observen, amb Ciia a davant, que reté un gest d’amistat per por que el condemnin també. Criden Thuaraak, que surt de la casa gran, acompanyat de les delegacions de les altres tribus; tots volen sentir com ho farà per fer-me saber la decisió que ja coneixen.

Em fan posar al mig del buit que tots plegats dibuixen.

—Tu, blanc, ens has mentit. No ets un dels nostres perdut en el cos d’un blanc, ets un esperit salvatge, un vagabund. Ens has enganyat, i t’hem de castigar per això. Podríem fer-te anar amb els altres blancs, que tornis a viure amb ells, ja que per la pell, la cara i els cabells sembles com ells, però els nostres avantpassats no ens perdonarien de ser tan cruels. Pots quedar-te amb nosaltres, però ja no seràs contaire, ni podràs tornar als nyams, ni caçar. Ja no tindràs la teva dona, tampoc, i viuràs del que et donarem i treballaràs en allò que et direm de fer. Si vols, podràs pescar llagostes i petxines, que és cosa de mainada.

Mantinc el cap cot, no sé si ha acabat, i ningú no m’ha explicat el que hauria de fer. El silenci fins ara era espès, però sento, rere meu, entre la gent, com s’aixeca un murmuri. No he assistit a cap judici canac abans del meu, però entenc que aquestes veus que creixen no són la reacció normal d’una tribu que acaba d’escoltar una sentència. Aviat puc posar un nom sobre aquest murmuri, a mesura que les veus es fan més clares:

—En Patufec… Què passarà amb en Patufec?

Les veus no són tímides, els canacs no tenen por de parlar fort a davant d’un cap, ni de contradir-lo quan senten que no estan sols. El murmuri inicial esdevé brogit, els altres caps no diuen res però tenen una mirada interrogativa, amb un punt d’inquietud, que obliga Thuaraak a precisar la sentència. Ho fa sense consultar els que l’envolten, segur de la seva autoritat.

—Blanc, tots aquí hem de reconèixer que des que ets entre nosaltres no has comès cap mala acció… I has estat un bon contaire, també és veritat. Llavors et permetem contar una última vegada, aquest vespre. Serà l’última vegada que faràs viure el gran Patufec.

Mai no havia hagut de parlar a davant de tanta gent. Els tres caps són a davant de tot, envoltats dels millors guerrers, i el poble sencer m’espera, asseguts els homes, dretes les dones a darrere de tot, enfilats per les cases els nois més atrevits. He passat tota la tarda a la vora del riu provant d’imaginar l’últim capítol de la vida d’aquest Patufet petit i eixerit, transformat en heroi omnipotent per la gràcia d’una tribu delerosa d’escoltar meravelles. Aquest capítol ha de ser, a més de meravellós, heroic. M’ho ha demanat un vell del clan, que m’ha seguit mentre sortia del poble: Aviat combatrem, saps?, aviat molts dels nostres moriran; la feina del contaire també és d’encendre la sang, de fer batre els cors i d’endurir la pell dels guerrers… Ho podràs fer per nosaltres, anit, encara que sigui l’última vegada?

I, així, començo. La meva vila era gran i bella, molt i molt més gran que Nouméa, i tenia unes muralles de pedra que l’envoltaven per tal que els seus enemics no poguessin sollar-la. Però els francesos l’envoltaven tota per fer-la seva i, ja que no podien penetrar-hi, impedien a tothom de sortir, i a poc a poc la gent tenia fam, a poc a poc la gent moria. Tanmateix ningú no es volia rendir, ningú no volia veure un francès en aquella vila.

M’observen tots, ja commoguts i delerosos de saber quan vindrà en Patufec per salvar els assetjats, però en Patufec no vindrà si haig de seguir els records de la història que ens havia explicat un mossèn del carrer de la Campana d’Or. L’heroi real, del qual no sabria dir el nom veritable, no va poder fer res sinó morir esbudellat pels francesos quan els francesos van entrar a Perpinyà. Haig de canviar, és clar, aquest final.

Els francesos s’ofeguen de ràbia, cada dia assalten les muralles, però cada dia els defensors de la vila els impedeixen d’entrar, encara que ja no tinguin res més per menjar que insectes i els animals immunds que corren allà on tothom va de ventre… A vegades fins i tot troben prou forces per sortir de les muralles i afrontar els francesos a fora, i sovint estan a punt de vence’ls, però els francesos són massa nombrosos i ells han de tornar a tancar-se. Un dia, en una d’aquestes batalles, els francesos capturen el fill d’en Patufec…

En aquests anys, en Patufec ja és vell, ha viatjat per moltes terres, ha salvat moltes vides, ha defensat molts honors i ha tornat a la seva vila, que també és la meva, per descansar i fruir de la seva família. Però quan els francesos han arribat tothom l’ha anat a trobar perquè sigui el capità de tots, i ell, malgrat el cansament i els ossos que li comencen a xerricar, i la barba que ja és molt blanca, i la barretina clapejada de forats, ha acceptat. Els francesos saben que mentre sigui allà, a la casa més gran de totes, mai no podran vèncer… Per això quan aconsegueixen capturar el seu fill tots plegats ballen danses de victòria al voltant del foc. Envien un emissari perquè avisi en Patufec. Si no obres les portes de la vila abans que s’aixequi el sol, tallarem el cap al teu fill.

Tinc ganes d’acabar de pressa, però sé que haig d’aturar-me, haig de mirar-los als ulls, a tants com pugui, haig d’estendre les mans cap a ells perquè tinguin ganes d’aixoplugar-s’hi per compartir la tristor que senten, ara, nascuda de les meves paraules. Quan sento al palmell de la mà el ressò dels seus cors, acabo.

Els amics d’en Patufec, els guerrers més braus, les dones que també ara combaten prop dels homes, tots li diuen: Obre les portes; si no les obres avui, les enfonsaran demà, estem morint i aviat ja no tindrem prou forces, obre les portes i salva el teu fill, hi estem d’acord. Però en Patufec sap que no ho pot acceptar, i quan es fa de nit puja a la muralla i s’hi queda, immòbil, fins a l’alba. Quan el sol li escalfa la cara, quan els francesos, que l’han vist, s’arrepleguen per sentir la seva resposta, continua immòbil, i no diu res, mira fixament el seu fill i així tots entenen quina és la seva decisió.

Allà, sota les muralles, els francesos decapiten el seu fill. Delejaven que en Patufec albirés el seu rostre ple de llàgrimes, sentís els seus gemecs i el soroll de la destral quan li tallava el coll. En Patufec ho mira i ho escolta tot i, quan el cos del seu fill ha estat tallat en dos, en Patufec xiscla. És un xiscle de dolor i ràbia que sembla no acabar-se, i cap d’aquells que el senten no podrà dormir mai més sense que li ressoni per dintre. És un xiscle que terroritza els francesos, que només de sentir-lo ja reculen, és un xiscle que es propaga d’un en un entre tots els habitants de la vila i els encomana fúria i desdeny de la mort, i tots van cap a en Patufec, i obren les portes, i es precipiten contra els francesos, tots, amb armes o sense armes, i els francesos fugen, fugen, i aquells que no poden fugir moren, moren, i en Patufec, que no s’ha mogut de la muralla, plora i riu, riu i plora. I és el més gran dels homes de la meva terra.

Davant meu els guerrers canacs mouen el cap per intentar no somicar, i molts no ho aconsegueixen. Com en Patufec, volen riure i plorar, com ell es veuen, aviat, fent morir molts francesos.

Jo ja no diré cap més història, mai més, fins a aquesta que estic escrivint ara i que és l’única història verídica que he explicat mai. Sobretot no en diré cap més a aquests canacs que d’aquí dos dies marxaran a la guerra. Estic tan orgullós de mi, del meu últim triomf, estic tan ple de les meves pròpies paraules i del seu efecte sobre aquests canacs aplegats a davant meu i que, ara, m’estimen, que no pensaré a avisar-los que de cap manera no poden guanyar cap guerra contra els francesos i les seves armes. I que tots els que ho provin moriran.