Nouméa, Nova Caledònia

1935

Tombo el cap i, per la finestra, veig un hidroavió. Veig un hidroavió i no me n’estranyo. Sovint no miro com s’enlaira, més aviat miro com la gent, al port, a penes gira el cap per entrellucar l’escuma que el segueix un moment dins l’aire, mentre abandona l’oceà. Aquesta proesa fa poc inconcebible, fer volar un monstre de ferro, és ara una cosa banal, condicionada pels horaris de la Compagnie Air Pacifique més que per art de bruixeria o per la realització d’un desig en un conte de fades.

Miro per la finestra i ja no conec ningú, com tampoc ningú ja no em coneix, si bé alguns saben qui sóc i fan veure que respecten aquest home arrugat, sense cabells, gairebé paralitzat. Moriré aviat sense haver trobat el meu lloc en un món que va massa de pressa. I aquest hidroavió que s’enlaira em sembla un misteri més fàcil d’entendre que les peripècies que m’han portat tan lluny, sense que cap d’elles m’ajudi a saber el que sóc. Hauria de dir, més aviat: a saber el que era, de tant que ja només sóc passat. Potser tot és degut al fet que m’ha tocat viure a banda i banda de dos segles tan diferents, i que he vist arribar d’una en una totes aquestes espantoses meravelles. No sóc el més vell d’aquesta illa, però mai no gosaré preguntar als altres vellards si, com jo, amaguen un desfici en veure com les coses han canviat.

Quan era petit i mirava per la finestra, a la meva ciutat natal, no hauria pogut veure ni el fum d’un tren. Res d’allò que permet als homes d’avui pensar que senyoregen el món no existia, aquest món tan encongit que sembla cabre dins la butxaca dels més ambiciosos. Quan era petit, el món era fet de femta de cavall i de cels sense màquines; el món era simple, i jo encara no sabia que era el més inexplicable dels homes.