26. Nubinha

Quan estem a punt de sortir del Louvre, ens parem de sobte, sufocats pel bruel dels canons que assalten París. Fins en aquest moment, el bombardeig era una amenaça, una possibilitat, però segons Barnabé els diaris s’acordaven per dir que mai els prussians no gosarien fer malbé la ciutat més il·lustre del món i pronosticaven, si s’hi atrevien, unes conseqüències molt funestes per a ells. Durant uns quants dies, els editorialistes més assenyats descriuran l’enorme pressió diplomàtica que obligarà aviat el kàiser a cessar el foc, i els més optimistes s’imaginaran una declaració de guerra de l’Europa en pes contra els prussians. Alguns afirmaran que el govern dels Estats Units ha preparat una flota d’invasió per atacar els prussians per la mar del Nord i la mar Bàltica. Barnabé està obsessionat per l’arribada d’aquesta flota que disposa, diu, d’un exèrcit de globus bombarders.

—Si és així —li pregunto, quan ja fa alguns dies que les vores de la ciutat s’esmicolen—, és una bona cosa que ens bombardegin, no?

Per primera vegada em mira amb una mena de ressentiment. Tot d’una sembla recordar que conec les seves reticències passades a davant de l’afany de guerra dels francesos, mentre ell, jo i el cavall pujàvem cap a París.

Els refugiats diflueixen per tota la capital, des dels barris perifèrics cap al centre, arrossegant-se allà on es deixa que passin. L’exèrcit i la guàrdia nacional haurien d’ajudar-los, però s’acontenten d’observar com caminen, mostrant curiositat només per les noies joves i les dones massa grasses que, potser, amaguen algun conill acabat de matar sota les faldilles. No n’hi ha gaires, però, de dones grasses, i si ho són van tan brutes i espellifades que no poden confondre’s amb ningú de ben alimentat. Només quan alguns burgesos, reunits d’urgència, decideixen que no poden acceptar més desordre i subornen els soldats, aquests s’ocupen de fer recular la gentada cap a barris més pobres.

Els bombardejos duren tres setmanes i, quan cessen, sense que cap exèrcit estranger no hagi vingut a rescatar París, tothom sap que la guerra s’ha acabat. França s’ha rendit.

Els prussians aixequen el setge per mostrar que els vencedors no volen fer patir els vençuts sense raó, tot i que hem d’esperar uns quants dies abans que el primer tren d’aliments entri a París. Mentrestant, només els més atrevits passen les muralles per anar a comprar menjar als pobles de la plana, però cal anar tan lluny, fa tanta fred i els prussians controlen tant els desplaçaments que no són gaires, crec, els que s’atreveixen a eixir.

Vull creure que tot tornarà a ser normal aviat, però fa massa poc temps que visc a París i mai no hi he conegut cap situació normal. Nestor s’ha afeblit molt, i sovint he pensat en el que faria si, un matí, el trobés mort. On anirien a raure les llengües que sap? Jo també les sé, però ignoro gairebé tot el que vol ensenyar-me de la història d’aquestes llengües, dels ponts trencats, dels camins esborrats, dels calabossos on s’esllangueixen les que estan condemnades a la putrefacció.

Només durant els últims moments de la guerra entendré allò que va explicar-me Nestor uns dies després que m’instal·lés a ca seva, i que, en veure perillar la seva vida, tot d’una em semblarà evident. Tot ha de servir per impedir que una llengua mori, i nosaltres, que en sabem més que ningú, hem de parlar-les fins a l’esgotament, fins a la peroració, encara que sigui només en monòlegs al fons del llit. Ignorem què passa amb els mots una vegada dits, i res no demostra que s’esvaneixin per sempre. Potser quallen en algun indret, espesseeixen la llum, es concentren per no desaparèixer, es fossilitzen en l’espera que algú els descobreixi en algun forat colgat de fang, rere un mur caigut.

—Murmura, murmura mots, potser així un dia tornaran a entrar dins el cap i la boca de la gent, murmura per salvar les llengües malmeses.

Si algú, ara, em preguntés si penso que aquesta transmigració de les llengües té algun fonament, diria que no, però Nestor havia volgut anticipar la meva incredulitat:

—Si tanta gent creu en l’existència de l’ànima fora del cos humà, per què jo no podria creure en l’existència de les llengües fora d’aquest mateix cos?

Un mes després de l’armistici, Selim i Paulette es casen, gairebé d’amagat, a l’església de Saint-Jacques. Selim ha explicat al capellà que, si bé la seva família és catòlica des del temps de les croades, no pot presentar cap certificat de bateig per culpa de l’incendi de l’església de Sant Isidre de Tunis. El capellà, és clar, l’ha cregut.

I mentrestant l’hivern s’apaga.