34. Ingarnaka Yooraatha

Al meu voltant els altres s’organitzen, trastegen, comencen una vida nova, i si pocs hi posen entusiasme, quasi tots hi posen presses. Volen tenir una llar, encara que sigui feta de taulons, palmes i terra seca, la llar dels expulsats. Vivim a les envistes de la terra gran, en un illot on d’altres condemnats de la Comuna van arribar mesos enrere i on han plantat una escampada de casetes abonyegades. Les dels obrers solen ser les més sòlides, excepte quan aquests obrers han preferit llogar-se a algun burgès per fer-li més confortable l’exili, i així s’està restablint l’ordre social que aquests, nosaltres, havíem de voler tombar.

Els soldats ens han distribuït posts, eines, cordes i claus perquè fabriquem el nostre nou món. Jo, però, què puc fabricar si mai no he aguantat un martell, si no sabria serrar un llistó sense encetar-me la mà. Ignoro què suposen que haig de fer i on acabaré dormint si el meu dormir depèn de la meva traça manual. Ho han previst tot, tanmateix, i aviat formem un grup entre els que ens hem quedat palplantats, amb la mirada perduda en aquest horitzó que ens fa de presó. D’un en un, com un ramat de bèsties coixes, ens reparteixen. Em porten cap a una caseta, al llindar de la qual una mena de gegant borni esculpeix un tros de fusta amb un ganivet de pam i mig.

—Cyprien, oi que volies un ajudant? Aquí el tens. —I un soldat m’empeny sense violència cap al meu nou amo.

—Un ajudant sempre pot anar bé, però que visqui a casa d’un altre —rondina el gegant, sense mirar-me ni deixar d’esculpir la fusta.

—Mala sort, doncs. Ja saps com van les coses, aquí, no? Te’l donem, i tu el guardes i no el fas malbé.

Sense fer-me més cas, els soldats se’n van, sota el sol que els núvols tornen a apagar.

Només al cap d’uns quants dies m’assabentaré que l’administració ha dividit els condemnats en dos grups i que aquí, en aquest illot que anomenen illa dels Pins, hi reclouen els que semblen menys perillosos. La llesca d’oceà que ens separa de l’illa gran permet que se’ns dediqui un nombre reduït de soldats, que així es concentren en els exiliats més ferrenys, tancats prop de Nouméa. A priori, doncs, aquest gegant borni anomenat Cyprien no ha de ser gaire dolent, des del punt de vista de l’administració; però l’administració s’equivoca sovint.

Tot això, però, aquest dia encara no ho sé, i sóc aquí, silenciós, esperant que aquest Cyprien faci veure que s’adona de la meva presència. I no és que em faci por, em terroritza. Ho aconsegueix sense que ni tan sols m’hagi de fixar en el seu ull buit tapat per una parpella seca. Interpreto el seu silenci com una amenaça. Què faré quan em vulgui violar? A qui podré adreçar-me? Aquells que van protegir-me, a Versalles, han anat a parar tots a l’illa gran. Per defensar-me, doncs, tinc allò que van ensenyar-me sobre la dignitat humana, la revolució social i la igualtat entre els individus. No crec que sigui prou a davant d’aquest home assegut a la porta de la seva cabana si mai decideix fer-me caure d’una manotada i despantalonar-se davant meu perquè supleixi l’absència de dones. Haig de trobar un ganivet, penso, tot i saber que seria ben poca cosa a davant d’aquest turó de greix i músculs.

I el turó, justament, es belluga. Els ocells callen, el vent s’alenteix, els núvols es rendeixen i alliberen el sol; l’illa, amb humilitat, li ofereix la seva esquena perquè s’hi dreci. I el turó parla, mirant-me per primera vegada:

—El meu nom complet és Cyprien Cypriaut. Sí, així. Si ho trobes divertit, t’autoritzo a riure, ara mateix, però només un cop. Un altre dia m’enfadaré… Què, vols riure?

Vull fugir. Tan sols, però, faig un moviment de cap per dir que no.

—També tens de saber que sóc el més fort de l’illa. En tot cas era el més fort de la presó de París i del vaixell. I això saps què vol dir, per a tu? Vol dir que si treballes bé no tindré de fer res per protegir-te, ningú t’emprenyarà. Però si no treballes bé te trobaràs un altre rodal per viure. Has vist que me falta un ull, suposo que tindràs massa caritat cristiana per fotre-te’n, ni tan sols un cop, oi? L’ull, el vaig perdre en una baralla entre joves, ja fa bastants anys, era al final d’un ball. I tu, com te dius?

Fins ara m’he mantingut tan immòbil com he pogut, però per parlar haig de moure’m una mica.

—Assiscle.

—Com dius?

—Assiscle.

—Assiscle? Quin nom més ridícul, noi! No l’havia sentit mai.

—És de…, és de casa meva.

—I riuen de tu, a cops?

—Bé, a cops, sí…

—No m’estranya, puta mare de Déu! No sé si me’n recordaré, però si tu no has rigut del meu nom, jo no riuré del teu. Apa, deus estar cansat, no?

I ho diu com si de debò es preocupés.

—Una mica, sí.

—Entra i dorm una estona, encara tinc feina amb la meva escultura. Serà una imatge de sant Just, el patró de les causes perdudes, però li voldria fer una cara de canac, seria divertit. Ja n’has vistos, de canacs?

—No, encara no.

—Ja en veuràs, sempre tornen allà on han viscut, diuen. Apa, pots descansar al meu llit, però aquesta vegada i prou.

Entro dins la cabana, fent un cop d’ull enrere per si se m’apropa per violar-me, però s’ha tornat a concentrar en l’escultura i ja no semblo interessar-lo. M’entrebanco amb un tamboret abans d’acostumar-me a la foscor. Distingeixo una taula, un prestatge ple de pots, una llar de foc apagada i una màrfega que fa pudor. M’adormo de seguida, gairebé tranquil·litzat, com si tot anés bé en la vida de l’Assiscle.