33. Nuvulinu

Deu mesos després del meu empresonament, quatre mesos després de la meva condemna, pujo a bord de la Lydia.

Durant el temps d’espera en una nova presó, aquesta vegada a Toló, a les envistes de la Mediterrània, he rebut la visita del pare. No hem parlat gaire. Tot i estar convençut que el govern no pot haver-se equivocat, no ha gosat retreure’m res. M’ha portat un sarró de fruita, un dels seus rellotges i quaranta francs. M’ha portat tot això, però sobretot m’ha permès adonar-me que ja no sóc qui era. No m’ha reconegut. Més aviat li han calgut alguns segons, potser quatre o cinc, per saber que aquest espantaocells és el seu fill, i, quan n’ha estat segur, ha estat a punt de fer una passa enrere. Tanta por faig.

Tanmateix, sóc, ara, un presoner gairebé decent que ha hagut d’acceptar aquesta nova paradoxa del sistema judicial: des que he estat declarat culpable, em tracten millor. La presó de Toló té catres de veritat amb flassades fornides per l’administració penitenciària, el menjar no és escàs, encara que gens variat, i si no fos per les hordes de puces que ens devoren tothora, podrien ser moments plàcids d’espera. Duc la roba reglamentària dels presoners, que rentem cada setmana, i espardenyes gairebé confortables. M’han afaitat el cap, i per això també dec semblar espantadís, però almenys les puces ja no han d’heure-se-les amb els polls.

El pare ha vingut una vegada, m’ha donat noves de les germanes i de la mare, m’ha informat que Mateu Oliver prospera i que ell i la seva esposa m’expressen la seva amistat. Quan ha marxat, he tingut la intuïció que no el tornaria a veure mai més, però ha estat una intuïció fugissera que he arraconat per patir millor la certesa que mai més tampoc no tornaré a veure Josepa. Mentre acabaven de ressonar les passes del pare pel passadís de la presó pensava només en el que suposava, per a Josepa, la prosperitat del seu marit. Més vestits, més mobles nous, més menges suaus, més invitacions arreu de Perpinyà, més pretensió, potser, quan passeja; o més ample i profund, rere el tel de la seva mirada, el neguit per la meva absència.

S’ha acabat la inacabable espera en terra ferma, ara comença l’inacabable temps de la travessia. Viuré vint-i-una setmanes dins el ventre d’aquest taüt de fusta i veles que voga cap a l’altra banda del món. La meva gran sort serà de no marejar-me, però hauré de conviure amb l’olor de la bilis dels altres presoners, amb la flaire del quitrà que impregna tot el vaixell i amb una fragància de podridura que sembla que m’acompanyi arreu, fins al punt que em pregunto si tot plegat no és una creació del meu esperit destinada a fer-me copsar la inanitat de la meva situació. La ferum de la desgràcia.

De nou passem el dia dins una gàbia instal·lada al cor de la nau, al costat de quatre altres gàbies, vigilades dia i nit per soldats que disposen de dos canons de petit calibre que ens apunten. Cada matí, amb una certa ostentació, hi posen pólvora nova. Dins de cada gàbia hi viuen, entaforats, una quarantena de presos. L’única distracció que ens és permesa és intentar atreure l’atenció d’un metge que passa cada dia sense mirar-nos. És el mateix metge que ens va auscultar, a Toló, i que va declarar que teníem prou bona salut per suportar la travessia. Tot i que sembla no veure’ns, acabem sabent que devem a la seva intercessió el dret de passar quinze minuts cada dos dies a coberta, per grups de cinc, com també li deurem que, per evitar l’escorbut, afegeixin suc de llimona a la nostra aigua cada tres dies en lloc d’una vegada per setmana.

Mai no havia pujat en un vaixell i només n’hauria sabut dir allò que havia llegit a les novel·les de Jules Verne els diumenges de Perpinyà. A les seves històries, però, les naus eren de bona mena, civilitzades fins i tot quan feien aigua, de tripulació honesta i capità valent. Ell no parlava dels xiscles i dels gemecs de la fusta que sembla voler cedir als embats de les ones, de la humitat que ho amara tot, de la sensació de ser immòbil per sempre més al mig d’una eternitat d’aigua i núvols; tampoc no deia res de la promiscuïtat de cossos que conviuen, que s’omplen i es buiden a frec els uns dels altres, que trontollen ensems a mesura que el temps es va transformant en una mena de pasta enganxifosa, una teranyina d’avorriment. Com m’hauria agradat fer aquest viatge en una de les novel·les de Jules Verne. Així hauria mantingut converses amables amb els veïns, no hauria sentit mai com l’olor de la merda humana s’aferrava a la pell i a la roba, i hauríem estat tots nosaltres éssers feliçment desproveïts d’instints sexuals.

Avancem, somiem que, un dia, el món ha estat altra cosa que aquest viatge d’aigua, però els dies s’assemblen als dies i les nits no acaben mai. Només canvia la temperatura, primer amb el sol que ens escalda i, més tard, just abans de voltar Amèrica, amb el gel que ens serveix de llençol.

Fins que un matí sentim el soroll de les veles que es pleguen i de les àncores que cauen. El vaixell s’atura. Hem sentit, abans, els ocells, hem olorat la flaire ensucrada de la terra que havia flotat fins a nosaltres i ens feia salivar. Tremolem en seure dins les barques que ens porten a la platja, que intentem explorar amb la mirada a mesura que ens n’apropem malgrat el sol que ens obliga a aclucar els ulls. Quan baixem a la terra de Nova Caledònia, ens haurien d’atorgar la possibilitat de no moure’ns durant uns quants segons per retrobar l’equilibri sobre una terra que sembla inestable justament perquè no es belluga, però ens empenyen, ens injurien, ens fan anar recte cap a aquells soldats que ens esperen.

Una airina es passeja entre els arbres costaners, que ens ofereixen una ombra dòcil com l’ombra d’estiu de casa meva, i, mentre els soldats ens obliguen a arrenglerar-nos per passar llista, gairebé tindria temps de dir-me que el clima em serà propici, de tan mediterrani que sembla. No ho faig, però; l’oficial ordena que ens afanyem per un camí sorrenc que penetra el bosc. No para de mirar el cel i, aviat, puja a cavall i desapareix, mentre els soldats i dos sotsoficials es riuen d’ell i de la seva obsessió per no mullar-se l’uniforme. Caminem de pressa sense adonar-nos que l’ombra del bosc es torna carbonosa. I plou. El camí segueix una llarga clariana per la qual avancem, xops, sota una cortina d’aigua tèbia que ens fa vinclar el cap vers aquesta terra que encara no hem tingut temps de mirar de debò.

La caminada és breu, ens aturem en un espai buit que podria semblar una plaça si les cabanes de fusta que el poblen semblessin cases. L’oficial ens espera a recer, ens mira sense dir res mentre de nou ens arrenglerem a davant seu, drets sota l’aigua que cau. Els soldats s’allunyen dues passes i tothom es queda quiet. Sols l’oficial mou una mà per treure’s un cigar de la butxaca i encendre’l. Fa mitja dotzena de pipades abans que, tot d’una, la pluja s’aturi. Ja només cauen algunes gotes que es desprenen dels arbres, i abans que l’oficial torni a posar-se a davant nostre, sentim el sol que ens rasca el clatell. Com els estius a casa, penso, però amb més brutalitat.