32. Đám mây nhỏ

Fa vuit mesos que sóc presoner d’un govern que em detesta sense saber res de mi, vuit mesos passats a la mercè de militars que es vengen contra francesos de la seva desfeta contra els prussians. Van trigar molt a obrir els dossiers d’instrucció, però al final van traslladar-nos en unes quadres dins les quals vam poder pensar que ens tractaven gairebé com tractaven els cavalls. I ahir em van venir a cercar per establir la meva acta d’acusació. Em van conduir cap a un pavelló reconvertit en sala d’interrogatoris, on un lloctinent va interrogar-me. No va ser gaire llarg, em va demanar que li confirmés la meva identitat i va fer-me preguntes sobre la meva presència en diferents llocs de París durant els episodis més durs de la revolució mancada. El seu ajudant apuntava les meves respostes, que eren, gairebé invariablement, les mateixes: No ho sé, no hi era.

Ahir em van interrogar i avui em porten a davant dels jutges. Més de la meitat dels detinguts de la nostra presó ja han estat jutjats, i això vol dir que no els tornem a veure; els que estan absolts són expulsats de seguida fora de Versalles, i els altres, la majoria, són portats allà on han decidit portar-los. No condemnen tant a mort com durant les primeres setmanes, no pas per mansuetud, sinó perquè fins i tot amb la màxima mala fe han de reconèixer que els que queden al fons de les gàbies són els menys importants de tots.

Abans de fer-me entrar, em porten de nou a davant d’un abeurador perquè m’hi renti i em deixen roba vella però neta per substituir els meus parracs pudents. Em despullo per primera vegada en una infinitat de mesos i, en veient l’estat del meu cos, només puc dir-me que mai més ningú no tindrà ganes de tocar una carn tan feta malbé.

A l’antesala, mentre espero que s’obrin les portes del tribunal, em crida un home gran, visiblement malhumorat, vestit de burgès no gaire ric, i m’anuncia que serà el meu advocat. No sabré mai el seu nom i no el tornaré a veure mai més, tan sols podré intentar endevinar si és veritat allò que es deia dins la gàbia a propòsit dels advocats, que són amics dels jutges i que, a vegades, es juguen als daus el resultat dels judicis. Aquest, pel que veig, sembla sobretot cansat i només una mica hostil a la meva presència.

—Assiscle… Csató?

—Oui, monsieur.

—Heu de dir: Oui, maître.

No intentaré transcriure l’interrogatori a què em sotmeten els jutges i el procurador, els quals, és clar, són tots militars. No m’escolten gaire. Els juro que sóc només un repetidor de l’Institut de les Llengües Orientals que volia arribar a ser professor, però em pregunten què feia amb Barnabé Bonnefin, de qui saben que va tenir un paper actiu en els fets criminals de la Comuna. No són gaire agressius, però sembla que en alguns dels laberints del sistema judicial hi hagi funcionaris encarregats de redactar informes i de creuar dades, ja que tot d’una un dels jutges llegeix citacions de testimonis anònims que afirmen que uns alumnes de l’Institut de les Llengües Orientals van fer part d’un escamot que va intentar calar foc a diversos punts de París. Els dic que jo no era alumne sinó repetidor, i que mai no vaig arribar a conèixer cap alumne, però no em creuen. Els presoners menteixen tots, diu un dels jutges, i, de cua d’ull, veig com el meu advocat assenteix amb el cap.

Durant vint minuts haig de respondre preguntes que no estic segur d’entendre, haig de defensar-me tot sabent que no creuen res del que pugui dir, haig de sentir el meu advocat explicar que la meva joventut podria ser un element moderador de la sentència a venir. Fins que, al final d’aquests vint minuts, i després d’una pausa per a la deliberació, el jutge principal proclama:

—El consell de guerra us condemna a la deportació perpètua fora del territori nacional.

I tot està dit.

L’advocat surt de pressa, sense mirar-me, probablement per anar a presentar-se al presoner següent. Dos soldats em guien cap a l’abeurador on havia deixat els meus parracs, que m’haig de tornar a posar, ja que la meva roba neta ha de servir a d’altres presoners. Tot seguit em porten en una cel·la tancada on esperaré, amb deu presos més, que surti un comboi cap a la nostra propera presó, prop de la Mediterrània, darrera etapa abans d’iniciar un viatge que, per a mi, serà de debò sense retorn.

Cap de nosaltres no sap on ens portaran. Alguns parlen d’Algèria, de la Guaiana, de Tahití, de la Martinica, però només al cap d’uns quants dies un guàrdia ens avisa que, segons els diaris, salparem cap a Nova Caledònia. Primer, com els altres presos, no aconsegueixo situar-la enlloc; llavors faig memòria de l’atles del pare, tanco els ulls i giro els fulls amb els mapes pintats de colors tendres, passo de l’oceà Índic a l’oceà Pacífic, baixo cap a Austràlia, passo arran de Nova Zelanda, més avall només aniria cap a l’Antàrtida, i per això torno a pujar i llavors recordo aquella mena de gra d’arròs allargassat, tirat al mig del blau de la mar, i dic: És aquí. Dic És aquí i hauria d’afegir que ja no falta tant, doncs, perquè em digui Nuvolet i pugui desgranar aquest nou nom a cada capítol d’aquest relat; encara, però, hauré de suportar mesos de peripècies perquè sigui així, i en aquest moment ho ignoro tot d’un nom que serà meu tant com jo seré seu.

És clar, el xoc de saber-me condemnat a viure per sempre més tan lluny d’Europa és atenuat per la curiositat d’imaginar quantes llengües podré aprendre allà. Però no sé gairebé res d’aquesta illa i no estic segur que hi visquin indígenes. I no en sabré res fins que hi desembarqui, després d’un viatge llarg com una altra nit interminable.