10. Jisq’a Urpu

En aquesta primavera del 1869, quan ja tinc setze anys i maldo per trobar una manera de lliurar-me per sempre a les llengües del món, la meva vida es veu trasbalsada per la instal·lació d’un xocolater al carrer de la Fusteria.

Tothom, a Perpinyà, coneix la flaire de la xocolata mentre cou, i als del carrer de la Fusteria ens excita pensar que aviat cobrirà la flaire una mica àcida de la fusta pelada i tallada. De més menut, les meves passejades per Perpinyà em portaven prop d’altres xocolateries, totes embolcallades d’un fum perfumat que fins i tot vencia l’olor de femtes de cavall. Coneixia la fàbrica del carrer dels Argenters, la del carrer dels Tres Reis i la del carrer de la Font Nova, que gairebé sempre tenia la porta oberta de bat a bat, com si fos possible entrar-hi i servir-se. Des de fora, sentíem els sorolls inquietants de palanques i premses, el buf de les olles i el vaivé dels obrers. Tenia dos amos, els dos germans Oliver de més o menys l’edat del pare. L’Oliver gran era malcarat i, quan treia el cap per mirar quin temps feia, escopia cap a nosaltres. Li dèiem en Corcat, per les seves dents negroses. L’Oliver petit, en canvi, quan sortia a mirar el cel xerrava amb les veïnes i badallava, sobretot quan l’estretor dels carrers li deixava caure un polsim de sol fins a la cara. En veure’l ens apropàvem, provant de semblar ocupats seguint una aranya o fent volar amb el peu pilotes de pellots. El saludàvem i ell de tant en tant extreia quatre o cinc quadrats de xocolata del seu davantal i ens els llançava. Perquè la mare no sospités res tornava a casa sempre amb la boca i les mans netes. Si hagués sabut que tenia xocolata de franc, no me n’hauria comprat mai.

I ara aquest Oliver petit, Mateu, ha comprat la casa més gran del carrer de la Fusteria, a baix de tot, per viure-hi i experimentar receptes noves de xocolata. I així, quan ens convidarà, descobrirem que viu amb una certa opulència, que s’endevina en alguns mobles imponents, lluents de cera, i en el seu rellotge de pèndol, fabricat a Zuric.

Mateu Oliver, doncs, és el més ric del carrer, tot i que ell no pensa en el carrer, pensa en una riquesa a mida de països. I té idees que ningú no ha tingut encara. Les xocolates que es trobaven en aquell temps eren xocolates negres, i els únics gustos possibles eren la canyella i la vainilla. Però ell vol ser més enginyós, encara més que els suïssos que han començat a afegir llet a la xocolata per vendre-la a les dames de llengua fina. Ha imaginat xocolates molt diverses: amb panses, anís, romaní, ametlles, grans de manglana, nogues, pinyons, tarongina, castanya, pell de llimona. I moltes més. Un migdia, durant una visita a casa seva, ensenyarà la seva llista completa d’experiments als Xatot.

—Ho sun provat tot i moltes d’aqueixes xicolates valen la pena de sere tastades, mes el que falta és la maquina que s’adapti a cada ingredient. Cal fer un munt de proves, perquè la tarongina no s’incorpora a la xicolata com ho fan els pinyons.

Ha decidit que el seu primer experiment a escala real serà fet amb avellanes. Anirà a comprar-les a Besalú. L’imagino havent de negociar amb pagesos que parlen un català un xic diferent del nostre, com els pagesos de Figueres que vénen a Perpinyà per fires. Quan torna, brut i preocupat, amb el bigoti menys ferm, no para de remugar fins que els obrers han traslladat les avellanes dins la fàbrica. Llavors comença la seva feina d’alquimista de dolceses. Sempre guarda un fons de saca d’avellanes, que distribueix a la mainada quan surt a xerrar amb els veïns, els vespres o els diumenges a la tarda.

Els primers mesos, porta la seva producció ell mateix a Marsella i Lió, des d’on la comercialitza. A Perpinyà no vol vendre res. Quan tot França menjarà la meua xicolata d’avellanes, ja veureu que a Europa s’hi posaran i a Perpinyà tothom en voldrà. Si la venia aquí, ara, dingú s’hi fixaria.

Un dia, però, quan torna d’un dels seus viatges, es tanca a casa seva, sense sortir per saludar ningú. Ha arribat un dissabte al vespre i tothom ha trobat inquietant que deixi els contravents barrats fins el dilluns al matí. La gent xerra d’això perquè no sap de què més pot xerrar: L’Oliver petit deu ser malalt, el negoci no li ha anat bé, uns trabucaires li han tallat el bigoti, estudia per inventar una xocolata nova. No, s’ha casat.

Ho sabem al vespre, quan inicia una gira per presentar la seva esposa a tot el carrer. Es diu Josepa, és filla del camp dels voltants de Besalú, i molts expliquen de bon començament que la deu haver comprada a una família pobra. Pareix que té disset o divuit anys, però tan sols en té quinze; és un tros de criatura que ha passat de cop de la terra a la vila, de pagesa a burgesa. Quan tanco els ulls la veig així: prima i tendra, bruna per força, amb cabells negres amagats per una còfia de perpinyanenca.

Ens la presenta quan la mare pica tres cops de llossa a la paret de les escales per estalviar-se d’haver de cridar, i així sabem que hem de baixar. Josepa s’està dreta al costat de la taula de la cuina, amb els braços caiguts de no saber què fer-ne, amb la cara una mica de biaix, provant de ser prou valenta per no mirar a terra. Tan sols balbuceja un parell de paraules quan ha de respondre una pregunta. A prop seu hi té un got d’aigua que no ha tocat, i el seu marit ja no parla d’ella, explica que va ploure tant pel camí que van haver de passar dues nits a Navata.

Josepa no em mirarà fins que sigui el moment de marxar, i, quan ho farà, tots dos envermellirem. És l’ésser viu més bell que he vist mai. En un segon entenc que és l’única persona per qui abandonaria les meves llengües, per qui em faria sord i mut als llenguatges dels homes. El català serà, si ella ho vol, la meva primera i última llengua, només cal que em torni a mirar i potser a somriure.

No sé què fer. No tinc ningú a qui explicar-ho, no puc parlar-ne amb les meves germanes; riurien ara que totes només pensen a casar-se i que les dues grans ja estan promeses. El pare em ventaria un carxot, la mare respiraria com si estigués a punt de tenir un atac d’asma i m’enviarien al llit sense sopar malgrat els meus setze anys sonats. Penso en Abel, que tot i portar-me només un any ja té un fill i gairebé ja no ens veiem, però em sembla que ell tampoc no sabria què explicar-me. Em reca, ara, de no tenir cap més amic. Fins en aquest moment he considerat els amics com una pèrdua de temps, aquest temps tan preciós que puc dedicar a cercar pistes de llengües salvatges o reials, a provar d’establir el compte d’aquelles que sabré un dia i, és clar, a tenir converses amb mi mateix, fent preguntes en àrab i responent en finès. No tinc amics, i no sé què fer. Per això no faig res.