46. Hedoiño

—Llavors, quan el gegant Polifem va ser adormit, en Patufec i els seus companys li van rebentar l’ull amb un tió ardent…

Al poble, ara, no recorden haver tingut un millor contaire. Encara haig de perfeccionar els gestos i, sobretot, els silencis, que em costa mantenir el temps que els agrada, un temps que sovint em sembla infinit, quan tots em miren i jo amb la meva respiració els haig de dictar la seva respiració, que ha de ser continguda però potent, de manera que el cor els repiqui més fort. No volen que abandoni les històries d’abans, ja que els esperits del clan continuen planant damunt del poble, però després dels contes que tots coneixen i que han d’escoltar com a ritu per continuar junts sota la mirada del pare llangardaix, delegen allò nou que els sabré donar, les aventures mai acabades d’en Patufec, l’heroi més gran de la història del món.

Començo per recordar els contes dels germans Grimm i els de Perrault, fent fora en Polzet, el gat amb botes i la Caputxeta Vermella i substituint-los per en Patufec. Tot seguit intento recordar els altres contes de la criada de casa, els que els pares trobaven grollers i no eren en cap llibre que ells coneguessin, i així aconsegueixo que en Patufec combati els simiots del Vallespir, venci els encanteris de les dones d’aigua del Canigó i ensinistri el serpent dels estanys de la Jonquera. També l’envio a baixar coves endins per explorar el centre de la Terra i a recórrer milers de llegües sota la mar, i faig que camini al costat de l’últim mohicà fins que, fatigat de veure tant de món, torna a casa seva i allà, amb un arc, moltes fletxes i uns quants companys de combat i gresca, comença a robar als més rics…

Així alimento el clan, tot i que sovint només recordo filagarses de novel·les, esbossos d’intrigues, siluetes imprecises de personatges que no em van marcar prou. La meva feina, ara, és cosir aquests records i apedaçar-ne els forats. I en Patufec, sempre, ha de ser victoriós, i sempre ha de dur la barretina, que serveix perquè amics i enemics el reconeguin de lluny. La seva potència ve d’aquesta còfia vermella que un dia una amant traïdora va furtar-li mentre dormia per tal que perdés la seva força i els seus enemics poguessin capturar-lo i lligar-lo a les columnes d’un temple. Però en Patufec no morirà en fer que s’esfondrin les columnes, una vegada recobrada la barretina; li queden moltes vides tot i que ja entreveig que hauria de decidir com serà la seva fi, quan tots plegats comencin a cansar-se d’aquest pageset que té alhora totes les edats, tots els talents i totes les picardies.

El final vindrà aviat; molt abans del que penso hauré d’improvisar-lo, quan hagin perdut el respecte que ara em manifesten. Serà sense que ningú ho hagi volgut i sense que hagi comès, jo, cap malifeta. Simplement perquè un dia torno a utilitzar el meu do de parlar totes les llengües.

I això és quan comença la guerra contra els blancs.

Els rumors pugen fins a nosaltres, llunyans i insegurs però cada vegada més concrets. Després d’uns quants anys de calma sovintegen les escaramusses entre francesos i canacs. Primer van ser els porcs dels colons que van envair els boscos, i s’entestaven a furgar la terra fins a devorar els nyams i els taros, a fer malbé les tombes, a fer miques els cranis abans que fossin recol·lectats, a desenterrar els cadàvers. Les protestes no van servir de res; un porc, per a un europeu, és més valuós que deu salvatges, i va haver-hi els primers morts, negres i blancs. Després van ser els pagesos que no entenien que els canacs es volguessin quedar a viure en terres que ells havien comprat legalment, i els feien fora a escopetades, però els canacs tornaven de nit per degollar-los. I ara arriben els militars, pugen fins que ja no troben resistència i fan que s’instal·lin nous blancs. Quan els militars no són prou nombrosos els acompanyen colons, però també antics deportats. Tots s’han unit en defensa de la civilització blanca que vol regnar arreu. Jo, des del poble, sé ben poca cosa d’això, i res dels deportats que s’han fet voluntaris per combatre amb els mateixos soldats que fa tan poc podien afusellar-los. Però els rumors creixen i els homes que baixen per cercar notícies tenen l’ull més negre en tornar.

I un dia vénen els caps de dues tribus de la vall per demanar una aliança i així fer fora els blancs de l’illa. Mentre surten del bosc m’esmunyo al mig dels altres homes, i tots lluïm els ornaments més bells que ens hem pogut confegir. Ciia m’ha untat el cos amb un ungüent que em fa semblar més fosc; put una mica, però no tinc ganes que els visitants es fixin en mi més que en la seva missió, o que es pensin que sóc un espia francès.

Una cinquantena de guerrers entren al poble en silenci. Enarboren totes les armes que poden, atzagaies, maces, ganivets i fones; trobo que fan més por que els homes del meu clan. Em costa destriar els caps entre aquest grup, però quan arriben a davant de la casa gran dos guerrers se separen dels altres per saludar Thuaraak. Des d’allà on sóc no entenc el que diuen i m’apropo lentament, com ho fa també quasi tot el poble, però ara per ara imperen les salutacions habituals i els bescanvis de regals; quan hagin de parlar de debò es tancaran dins la casa gran. Ja sóc a menys de deu metres, gairebé a davant de tot.

I així m’adono que els tres caps parlen tres llengües diferents.

Un corrent d’aigua fresca m’entra per la boca i em baixa per tot el cos: feia tant de temps que no sentia una llengua no sabuda i que no la feia meva… I aquí, en pocs segons, me n’empasso dues a mesura que els intèrprets, traduint, me’n donen les claus. M’abeuro d’aquests mots fins ara desconeguts, que tot d’una esdevenen meus. Em fan més fort per dintre i, crec, més bell per fora. Si, abans, engolir una llengua em feia vomitar, i si, més tard, encara havia de suportar un mareig, ara, al mig de tants canacs que no es fixen en mi, gairebé em provocaria una erecció. Em sento tan invulnerable com en Patufec quan balla al mig de les hordes de mongols abans d’assaltar Pequín, i em vénen ganes de mossegar carn que no sigui la d’aquella esposa que es van dignar a cedir-me. No penso en Josepa, però, no penso en cap prostituta de París o de Nouméa, en cap noieta canac de pits de pedra; només penso, de sobte, que sóc el millor guerrer del poble, el que té el poder d’infondre joia, malenconia, temor o coratge segons la història que explica, i també el que podrà substituir aquests intèrprets que s’embarbussen. Faré que els caps s’entenguin més de pressa i més de pressa concloguin la seva aliança.

Avanço i ajunto les dues mans enlaire mentre dic les paraules per demanar l’autorització de parlar. Callen de sobte i es giren cap a mi, però no faig cas de la cara de sorpresa dels guerrers vinguts de fora, ja sabran ara que sóc tan canac com ells, més i tot, ja que puc parlar les llengües de tots els canacs. Miro primer Thuaraak i tot seguit els altres caps, i ràpidament dic tres vegades la mateixa cosa, en les tres llengües que parlen:

—Parlo les tres llengües que parleu, us puc ajudar.

—Parlo les tres llengües que parleu, us puc ajudar.

—Parlo les tres llengües que parleu, us puc ajudar.

Rere meu, sento com l’admiració que em professaven ha crescut de bell nou. Els murmuris augmenten, tots em dediquen elogis. Els caps de les altres tribus estan desconcertats, però m’adono que el més esverat és Thuaraak, i no entenc per què.

Parlen alhora. Em costa seguir el que diuen, però a cap d’ells no se li encén una espurna de gratitud als ulls, cap no m’assenyala amb la mà oberta per tal que m’apropi, tan sols Thuaraak em mira de reüll tot abaixant la veu, girant-me l’esquena cada vegada més ostensiblement. A mesura que la gent, rere meu, s’adona d’aquest esverament, s’allunya de mi i aviat em trobo sol, a un parell de metres dels més atrevits, que esperen per entendre el que passa. Els caps de les altres tribus desapareixen dins la casa gran, amb alguns dels seus homes, mentre Thuaraak m’ordena d’apropar-me. No ha aconseguit desprendre’s d’un aire espantat. M’aturo respectant la distància protocol·lària i veig que m’agraeix el gest, però això no li fa més amistosa, quan parla, la veu.

—Tu, blanc, qui ets?

Fa tres anys i escaig que visc aquí, i des que aquest mateix cap, Thuaraak, va batejar-me com a Nuvolet per enganyar els esperits dolents, mai ningú no m’ha anomenat «blanc». No entenc que acaba de fer saber a tothom que el meu nom canac ha mort, que ningú més no em dirà així, només jo, quan me’l murmuraré, o quan faré que m’acompanyi al llarg d’aquest relat que ja no em falta gaire per acabar. Espero que torni a parlar.

—De debò parles les altres llengües? Les llengües d’aquests clans?

—Sí, sí, però…

—Calla. Les parles tan bé com parles el jawe?

—Bé, la veritat és que sí…

Es gira cap als homes que s’han quedat amb ell, tots remenen el cap en senyal de tristesa. No es mostren hostils, però sí malfiats; alguns em vigilen les mans, com si pogués, de sobte, voler agredir Thuaraak.

—Tu, blanc, ens has mentit. Ens has fet creure que el teu esperit s’havia equivocat de cos, però no és veritat… Era normal que parlessis jawe si el teu esperit era dels nostres, però no pot ser que parlis les altres llengües, també, i que les parlis tan bé com la nostra. Això vol dir que hauries pogut anar en un altre clan, en qualsevol clan; vol dir que si parles com els blancs no és perquè hagis nascut blanc, sinó perquè el teu esperit també sap parlar la seva llengua sense que l’hagis apresa de petit… No ets dels nostres, no ets de ningú, ets un esperit foraster.

Intento respondre, però no se m’acut res, m’adono que té raó, que no sóc sinó un esperit sense país ni tribu que vagareja per nodrir-se de les llengües dels altres sense deixar res en contrapartida. Sóc un paràsit.

—Vés al bosc i queda-t’hi, no tornis a entrar al poble fins demà al punt del migdia. Llavors vine i et diré el que hem decidit. Mentrestant ningú no t’ha de seguir, ni per parlar-te, ni per ajudar-te, ni per fer-te mal.

Quan surto del poble el dolor que m’acompanya és el dolor de l’exili.