22.

Mai, però, no coneixeré cap dels sis alumnes inscrits al curs d’hindustànic, ni tampoc el professor titular. L’escola obrirà a la data prevista, però Nestor serà l’únic professor a presentar-s’hi; els altres faran com tots els parisencs, es clouran a casa esperant que els prussians assaltin la ciutat. París està assetjada, ja no hi entra ni en surt ningú.

Durant uns quants dies no em puc quedar al pis amb Nestor més d’un parell d’hores al matí. No aconsegueixo abstreure’m de la situació militar per submergir-me en l’alfabet hindustànic. Nestor està eufòric de no haver de fer classes, però no aprecia gens que jo cedeixi a l’atracció del món exterior, repeteix que la nostra missió és sagrada i que podríem ser els únics al món a poder acomplir-la. I tot seguit comença a discursejar sobre les llengües mares, les llengües filles i el misteri de les llengües òrfenes, que no tenen cap parentiu conegut amb cap altre idioma, senyal d’una longevitat excepcional.

—Nosaltres parlem llengües massa joves perquè siguin interessants de debò. Tret del grec, el basc i potser el finès, cap de les llengües d’Europa no deu tenir més de mil anys. I això què és? Res, no és res…

Obre llibres, ressegueix mapes amb el dit, cita autors antics o moderns, es queixa de la manca de seriositat dels viatgers quan descriuen les llengües de països nous. M’ensenya llistes d’aquestes descripcions per tal que comparteixi la seva frustració a davant de tanta imprecisió i pretensió poètica: «gutural», «musical», «igual al crit d’un felí», «en harmonia amb el vent de la sabana»… I l’Assiscle què pot fer-ne, de tot això?

Ja parlo les vuitanta-sis llengües que sap Nestor. M’hauria agradat poder ensenyar-li algunes de les que jo parlava abans d’arribar a París, però ell les sabia totes. Diu: Sí, les sé totes, però afegeix: No, mai no podré saber de debò totes les llengües que saps, perquè ningú no parla exactament la mateixa llengua. Cada persona té una llengua, i aquesta llengua és només seva. Com que no ho entenc gaire, ho precisa:

—Per parlar totes les llengües del món, estrictament totes les llengües del món, caldria parlar amb cada humà que pobla aquest món i amb cadascun dels que neixen, de seguida que parlen. Perquè cada persona parla de manera una mica diferent de les altres, amb el to, amb els mots, amb l’accent, amb els silencis, amb la forma de respectar o de maltractar la gramàtica. Amb alguns dius renecs i grolleries i amb els capellans havies d’escollir mots que fessin flaire de net: això vol dir que tens un parlar propi, només teu, i que morirà amb tu… En una mateixa casa, tothom parla una mica diferent dels altres, i encara que siguin diferències gairebé inaudibles, això vol dir que cadascú té la seva llengua personal, íntima… És clar que aquestes diferències no impedeixen d’entendre’s, però per minúscules que siguin, a poc a poc creixen i, tot d’una, en passar d’un poble a un altre, o fins i tot només d’un barri a un altre, es noten clarament. Passant d’una regió a una altra es fan més evidents, fins a ser dialectes de la mateixa llengua, i cadascun d’aquests dialectes podria ser llengua oficial, però generalment només un d’aquests dialectes té la sort de ser escollit, i als francesos ens ha escaigut el parlar de París, però hauria pogut ser el de Normandia, del Poitou o de la Picardia, ch’est-i paé vrai, parai?^[18] A més, nosaltres, tu i jo, hauríem de parlar amb cadascun dels accents possibles de cada llengua per comprendre-les perfectament des de l’interior, però ni tu ni jo no ho aconseguim, no sé per què.

I és veritat, qualsevol llengua que parlo la parlo amb l’accent d’un català del barri de Sant Joan de Perpinyà.

Però vull tornar a parlar de les estones que passo ara que els prussians seuen al voltant de les muralles, assetjant la ciutat. La por de perdre’m per París no m’ha deixat i m’he inventat de seguir sempre el mateix camí, anant una mica més lluny cada dia. D’aquesta manera m’és relativament fàcil tornar sense esgarriar-me.

I així, una tarda, mentre passo per davant de l’institut veig, sortint-ne, un jove ben vestit, de pell fosca, gairebé tan fosca com la d’Abel, i de bigoti prim. Mai no he vist cap àrab abans sinó en els gravats que narren la conquesta d’Algèria per les tropes de Lluís Felip, la resistència heroica i vana d’Abd el-Kader o les danses lascives dels contes. Per primer cop des que he arribat a París tinc ganes d’iniciar una possible conversa amb un desconegut.

—Perdó, que potser estudieu a l’Institut de les Llengües Orientals?

Em mira amb un aire estrany d’avorriment. Més tard em dirà que s’ha dignat a respondre’m sobretot per la sorpresa que algú que no havia vist mai conegués l’existència de l’escola.

—Mmm, no ben bé, no hi estudio, hi treballo.

—Oh, seu un dels repetidors?

—Efectivament. Us interessa aprendre alguna llengua?

—No, no… Vull dir…, sí, és clar que sí. És que jo també sóc repetidor… Bé, d’hindustànic…

El seu aire avorrit es dissipa una mica, el temps just de trobar curiós que un europeu pretengui parlar correntment una llengua oriental, però aviat torna a aparentar indiferència.

—Així treballem a la mateixa escola, si és que encara hi ha una escola… Bé, presentem-nos, doncs. Em dic Selim Ben Ayed, de Tunis, repetidor d’àrab.

Estic a punt de contestar-li en la seva llengua, però a l’últim moment m’aguanto i per això m’embarbusso una mica. La meva hesitació en el moment de presentar-me el fa somriure, i em sento ridícul, però m’allarga la mà; els dos tombem el cap lleument endavant en senyal de respecte i així tinc el temps necessari per recuperar la calma.

—Que heu vingut a treballar, avui? —li pregunto de seguida.

—La veritat, no… Mmm, coneixeu algun dels altres repetidors?

—No, no, sóc a París des de fa poc, només conec el director i el professor Bonnefin…

—És clar… Jo esperava en Vassilis, el nostre col·lega grec, amb qui m’havia citat fa alguns dies, però m’ha deixat una nota per dir-me que pirava amb la seva ambaixada… Suposo que les circumstàncies fan que no l’hi pugui retreure… Bé, en lloc de quedar-nos drets aquí, per què no anem a beure una mica de vi francès? Si em permeteu, us convido; m’explicareu com és que veniu de les Índies…

De nou em costa no parlar-li àrab per dir-li que em pensava que els musulmans no podien beure alcohol, però de nou sé resistir.

I així, de sobte, tinc una mena d’amic. I amb ell visc una de les meves nits glorioses de París. El teatre d’aquesta glòria és una taverna prop de la qual ja he passat sense adonar-me de la seva existència. És plena d’homes que fumen i engoleixen vi, cervesa i coses més pudents encara; i tots parlen fort, flastomen contra el govern i l’exèrcit, reneguen per convidar els prussians a deixar-los fer tota mena de coses a les seves mares, i així creen una simfonia caòtica de crits, riures, rots, pets i cançons… L’ambient d’aquesta taverna contrasta amb l’aspror i la desesperança que es pot tocar als carrers. Selim m’explica que l’allau de clients ha començat amb l’inici del setge.

—Els parisencs diuen que ho han de beure tot per no deixar res als prussians si mai aconsegueixen entrar. Jo crec més aviat que beuen per no tremolar. Al meu país hi ha una llegenda així, que parla de mariners que fumaven haixix per amagar el seu terror de l’aigua i dels monstres de sota la mar. I quan tornaven sans i estalvis fumaven de nou per sentir-se vius.

I jo, per no tremolar, per no deixar res als prussians i per sentir-me viu, bec vi amb Selim i, a la tercera copa, començo a sentir com el món em llisca entre els dits. Ell necessita bastants més copes que jo per posar-se còmode de veritat, sense perdre mai el deix d’avorriment que li deu marcar la cara fins i tot quan dorm. De copa en copa, però, esdevé més xerraire i m’assabenta que els repetidors d’armeni i de malai han anat a esperar junts el final de la guerra a Londres, i que, segons ha pogut saber, quasi tots els professors han trobat feines urgents a fer en biblioteques de província. Sembla saber-ne més que Nestor.

—És normal. En Bonnefin no és un professor com els altres; pel que sé, mai no ha aconseguit explicar res de teòric sobre gramàtica persa als seus estudiants, i es diu que sovint ha estat a punt de ser acomiadat… De fet, hauria de ser repetidor i prou, perquè només parla i fa parlar i sempre diu que una llengua troba el seu geni dins la boca dels que la parlen.

—I no és el cas?

—Ui, es veu que surts de l’ou de la perdiu, tu… Veritat o no, no t’ho sabria dir, però si en Bonnefin, a l’edat que té, fos encara repetidor, seria una gran humiliació, això sí que ho sé, si bé ignoro com s’ho deu haver fet per aconseguir el títol de professor… Qui penses que sem, els repetidors? Sem els sotsoficials de l’escola. Si fóssim a l’exèrcit, tu i jo estaríem vigilant els soldats sota la pluja mentre remenen saques de terra, res més… Parlar llengües, en aquesta escola, és un objectiu teòric, però en realitat no ensenyen llengües, ensenyen sistemes d’escriptura i de gramàtica…

—Sí, en Bonnefin ja m’ho ha deixat entendre…

—Veus que no hauria de ser professor! Ell fa parlar els estudiants i gairebé tots poden anar a Pèrsia segurs de poder sobreviure, encara que ignorin l’origen etimològic d’algunes declinacions… Jo, veus, és el contrari, no faig parlar ningú…

No entenc per què diu això. L’interrogo amb la mirada.

—És clar —insisteix, amb veu més alta i flux més ràpid, de manera que percebo com s’engruna la seva flegma—. Quin àrab creus que aprenen, aquí? L’àrab literari! L’àrab més bonic del món, el més pulcre i refinat. L’àrab dels poetes i dels matemàtics… Però qui el parla, aquest àrab? Ningú, amic, ningú… I com ho haig de fer, jo, doncs? Jo parlo l’àrab de Tunis, i és prou diferent del d’Alger o el de Marràqueix, sense parlar de l’àrab de la Meca… El nom és el mateix però la cosa és bastant diferent, i només els que han viatjat es poden entendre entre ells, i ningú que no hagi estudiat no pot entendre l’àrab literari, que és l’únic que s’escriu… Jo, doncs, els faig llegir en un àrab i els parlo en un altre àrab… Em paguen la mateixa misèria que a tu per no servir de res… Però almenys sóc aquí i no allà.

—Allà?

—A Tunis. On seria, si no?

Hem de parlar fort, de cridar a vegades, quan els homes de la barra es posen a renegar ensems. Semblen un cor de pagans que desafina amb convicció mentre l’aire s’emplena cada vegada més de la flaire dels alcohols més àcids, d’aquells que mai no he tastat. A Perpinyà també hi ha tavernes, i alguna vegada havia vist homes sortir-ne amb la cara grisa dels morts.

—Què?, que vols provar l’absenta? O t’estimes més passar directament a l’èter?

—Què? No, no… Que ja n’has tastat tu?

—És clar, ho he provat tot, bé cal passar el temps… Però atenció, amb el vi t’emborratxes i pots perdre el camí per tornar a casa, però amb l’absenta el que pots perdre és la fe, la fe en Déu misericordiós i la fe en tu mateix, o pots arribar a oblidar que existeixes…

—I amb l’èter?

—L’èter és un regal que fan els taverners als que volen morir de pressa… —I es posa a riure tant que jo només puc imitar-lo. Riem i així ja no sentim com riuen tots aquells homes.

Riem però decidim deixar per a una altra vegada les begudes més potents; tinc l’estómac regirat i sento com les cames se’m fan traïdores… Sortim sense haver-nos fet més confessions. Selim esbufega.

—No puc més, amic, aquest dia ha estat llarg i feixuc, i el seny ens dicta d’anar a descansar en previsió de les proves que ens esperen demà… En una altra ocasió t’hauria convidat de grat al bordell, però avui estic massa cansat i no m’agrada deixar-me buidar els collons sense ser-hi present del tot… Apa, anem, passaràs el que queda de nit a casa meva, així m’ajudaràs si mai m’adormo tot caminant.

Normalment caldrien uns vint minuts per anar de la taverna al seu apartament, però aquesta nit ens costa bastant més arribar-hi. La façana de l’immoble, ornada de baixos relleus copiats dels grecs, no em fa sospitar res, sé que molts edificis rics tenen cambres sota els teulats reservades als estudiants. Només, però, pugem un pis. Dos domèstics ens acullen a la porta de l’apartament que han obert tan bon punt Selim hi ha trucat. Són àrabs, també, vestits a la manera europea i no com solien anar en els gravats de les revistes de la mare. Ens saluden mentre entrem. Callo, observo els tapissos cal·ligrafiats que decoren les parets i les catifes flonges que ens obliguen a anar amb compte de no enfonsar-nos-hi fins als genolls.

—.^[19]

Els criats murmuren un assentiment que no aconsegueixo entendre del tot.

—Són al teu servei?

—Sí, però no em facis més preguntes, sisplau, que el cap em comença a fer mal i la meva única aspiració és retrobar el meu llit, encara que hi hagi de ser sol, i fa pena perquè és gran com el desert del meu país… Bona nit, ens veurem d’aquí unes hores…

Desapareix seguit de prop per un dels criats, que va amb compte que no faci caure cap dels gerros que adornen els passadissos.

—Monsieur? —em diu l’altre domèstic, abaixant el cap en senyal d’un respecte que és molt improbable que senti per un infidel borratxo.

Em guia fins a la meva cambra. Després de Josepa, el llit que m’espera és la cosa més bonica que he vist mai en la meva curta vida, guarnit d’aquells vels que protegeixen el pudor de les verges de les mirades dels homes, tot i que són massa transparents per amagar res d’algú que volgués amagar-se. El criat, sempre en francès, em desitja bona nit.

— ^[20] —responc, però no penso a observar si fa alguna ganyota de sorpresa.

L’únic record que tinc de la resta de la nit és d’haver aconseguit ajeure’m damunt dels llençols.

El record següent és la cara de Selim que m’observa, lleument avorrit, des d’una butaca.

—Si el meu nou amic obre un ull, jo puc atrevir-me a obrir les finestres —xiuxiueja, com si fos un proverbi tunisià—. Has tingut la gentilesa d’honorar la meva casa amb la teva presència durant una curta part de la nit i una part bastant més llarga del matí… Ara espero que continuaràs honorant-la acceptant d’esmorzar-hi…

—Crec que sí —mormolo, amb la boca plena de grava.

I així entenc que Selim és repetidor només per tenir una raó de viure fora del seu país. Allà la seva família espera que torni perquè comenci una carrera dins l’alta administració del protectorat, com a fill i potser successor del cap de protocol al palau del governador. Per a mi, un cap de protocol és una mena de funcionari trist, encarregat de saber de memòria els tractats de bones maneres, però a Tunis és com un senyor, i la seva riquesa és proporcional a la fidelitat que demostra a l’ordre francès. Endevino que si Selim s’ha quedat tancat a París amb tots nosaltres mentre els prussians estan a punt d’entrar-hi és perquè no vol perdre’s l’espectacle.

L’esmorzar és ràpid, tot i que els criats de Selim ens porten una quantitat desmesurada de coses per menjar, algunes de les quals jo no havia vist mai. Tinc pressa per tornar al pis i tranquil·litzar Nestor, que es deu pensar que he estat detingut per espia.