41. Picio Nio

Kut hauria hagut de ser no només el nostre salvador, sinó també el nostre company de vida; nosaltres, però, tan sols podíem veure’l com el servidor fidel que han de ser, quan són alguna cosa, els indígenes en les novel·les d’exploradors perduts. Aquests exploradors perduts, però, a vegades se salven quan, en despertar-se un matí, troben Kut assegut a dos metres de les restes del seu foc. I és un Kut somrient. Molt jove, també, tot i que en aquest moment no sabria donar-li cap edat. Més tard sabré que tenia quinze anys, i que per això ja posseeix un ganivet, una maça i una atzagaia, senyal que és un home. Somriu, doncs, mentre Dunkerque, mig incorporat, acaricia la culata del seu fusell i amb la mirada em fa entendre que haig de parlar-hi.

No és difícil, una vegada empassat el jawe, la seva llengua, que serà la llengua amb la qual em regalaran aviat el meu nom salvatge, i així, a davant de tots vosaltres, Assiscle esdevindrà Nuvolet. Em pregunta per quina raó semblem flacs i bruts: Que potser teniu una malaltia de blancs?

—No, tenim fam.

Obre la boca de sorpresa i riu com si li fes una broma.

—De veritat —repeteixo—, de veritat tenim fam. T’estranya?

Para de riure en adonar-se que allò que diuen dels blancs deu ser veritat, que són ximples, tots. Mira al voltant nostre, s’aixeca tot brandant el seu ganivet, camina una desena de metres i arrenca una planta de fulles amples i de tubercles una mica repel·lents. Els renta i les deixa caure damunt de les brases que ha revifat. Comença a explicar-me totes les maneres que coneix de coure-les. El meu estómac s’esqueixa de dolor i d’esperança quan amb la punta del ganivet les regira i en prova la flonjor, cada vegada més evident. Dunkerque s’ha aixecat i fa veure que vol ignorar-lo, però sento com el seu estómac també brama.

—Mentrestant, podeu menjar això. S’han de mastegar bé; si no, us poden fer mal.

Treu un grapat de granes d’una mena de petit sarró que du penjat a la cintura. Es veu que té ganes de menjar-ne, també, però només en fa dues parts i ens les ofereix. Ens les empassem sense mastegar-les prou bé, però el ventre només reclama que li’n donem més. Ens mira amb compassió.

—Cal molta voluntat per morir de fam, hi ha massa coses bones pertot arreu.

Flairem el nostre tubercle ara cuit, i Dunkerque em diu de començar. Mossego i entenc que aquest adolescent canac és molt més digne que jo de ser, un dia, ambaixador de reis i presidents, ja que no pateix la vergonya de morir al mig de l’abundància. No havíem entès que aquesta selva és un parany per a qui no sap i un rebost per a qui sap. I aquests tubercles ara per ara sense nom em semblen més deliciosos que les rosquilles de Sant Joan que ma mare comprava al carrer de l’Argenteria de Perpinyà.

Quan hem menjat, esbufegant una mica de l’esforç de digerir, de nou, un vegetal, li pregunto allò que pregunto a tots els canacs que s’apropen prou per deixar que els parli. Kut, que serà per sempre el nostre àngel de pell negra, respon allò que volem que respongui. Oh, grogues, jo no n’he vistes mai, això no, però n’he sentit a parlar… Més amunt, en un afluent d’aquest riu, hi ha pedres petites i grogues, sí, i diuen que pesen, però no sé exactament on són.

Kut no pot acompanyar-nos i ara li diem adéu, després que ens hagi indicat el camí per anar cap on podrien ser les pedres grogues. No estic segur d’haver entès, però, totes les seves explicacions. El meu saber en les llengües del món no em permet relligar els noms amb les coses si no sé quines són aquestes coses. Em diu kaori i sé que és un arbre, però no sé com és aquest arbre; com tampoc no he sabut mai identificar un faig, un om o tantes altres coses del camp i del bosc.

Amb un somriure que sembla sincer, Dunkerque regala un paquet de tabac a Kut, que l’entafora de seguida al sarró. Fa voleiar la seva atzagaia d’una mà a l’altra i desapareix sense pressa entre les entranyes de la seva amiga la selva. I així caminem de nou, però la por de no seguir la direcció correcta succeeix l’angoixa melangiosa de caminar a l’atzar. Dunkerque i jo hem interpretat de manera diferent algunes de les indicacions de Kut que he traduït, i ens disputem. M’enfado. Sóc l’intèrpret i com a intèrpret tradueixo, però també tinc la responsabilitat d’entendre més bé que els altres la significació d’allò que tradueixo. El meu talent no pot ser només de fer malabarismes amb paraules, canviant la que sento per la que dic, també haig d’acompanyar totes aquestes paraules perquè no s’esgarriïn ni s’esvaneixin a mesura que les dic. Cada paraula ha d’arribar plena i sencera a les orelles de qui m’escolta. Dic que haig d’acompanyar aquestes paraules i, avui, m’adono que la meva vanitat era immensa. Tan sols tenia encara, per poc temps, l’excusa de la joventut. Era presumptuós però lleial envers la immensa quantitat de mots que vivien dintre meu, com si un dia totes les llengües que sé poguessin agrair-me d’haver-me portat bé amb elles.

Aquell dia del segle passat, però, a la vora d’aquell riu canac, vaig haver de reconèixer que, tot i no disposar del meu do, Dunkerque havia sabut entendre més bé que jo el que jo havia traduït. I al cap de tres dies de caminada arribem al lloc que sembla correspondre a la descripció de Kut. Garbellem amb un entusiasme ressuscitat la sorra d’aquest riuet de poca cosa, aigua clara però gandula, amb els borbolls de sempre, que m’infonen l’angúnia latent de sempre. Acabem de començar quan apareix una altra vegada Kut somrient.

—Al final he pogut venir, però em pensava que us trobaria bastant més amunt. Sempre avanceu tan lentament?

Durant aquests tres dies de caminada hem menjat millor gràcies als vegetals que Kut havia collit per a nosaltres. Avui, a més, porta sis peixos que comença a fer coure de seguida que ha encès un foc amb les pedres que du al sarró. Somriu de nou.

—Deye hayu huu vuguu, cain deye li hyalabwi vuguu! —I això és: Primer mengem junts, i després cerquem junts!