25. Aoli’i

Contempleu aquest fantasma que camina pels carrers, sóc jo, el vostre Assiscle. Surto del pis però m’és difícil anar gaire lluny, ara que hem arribat al final de l’any i que l’hivern s’ha acoblat amb la fam per fer-nos morir. Ja fa dies que gairebé no queda cap arbre per la ciutat. Els més previsors van començar a talar-los abans que arribés la fred i ara venen la llenya a preus extravagants. Alguns són prou rics per comprar-ne i d’altres són prou pobres per mirar-s’ho. Mentrestant el govern republicà, incapaç de prendre decisions, no impedeix que qualsevol s’endugui els arbres dels parcs i de les avingudes, no impedeix als més rics de comprar més del que necessiten per estar segurs que no els falti res.

Els soldats i els policies ronden tan afamats com nosaltres, però amb l’avantatge que, de tant en tant, poden fer creure que algú que acaba de comprar mig sac de pomes ha insultat el govern, així li claven una empenta i s’emporten allò que té. No van gaire lluny, giren a la cantonada i s’ho empassen, drets a davant de la gent que els odia pel poder que tenen i els enveja el poder que tenen. Però també estan neguitosos, han de sofrir de ser acusats de covardia, de no sortir a lluitar contra els prussians, de no morir per alleugerir París d’algunes boques inútils. Responen que no serviria de res que hi anessin, que el setge de París és culpa de la incompetència de l’estat major. Generals de gibrelleta, replens de greix, empastifats de medalles per proeses de saló, titelles de l’emperador que la República ha hagut de recuperar, atorgant-los el dret d’atipar-se per garantir al país que l’exèrcit continuï derrotat. No ha servit de res que alguns ministres hagin fugit amb globus per intentar reformar l’exèrcit i reprendre el combat. Els soldats han marxat a ca seva, els oficials no creuen en res i els prussians fan saber al món que estaran encantats de tornar a humiliar qualsevol general francès que vulgui enfrontar-s’hi. La desfeta definitiva és segura i imminent, però els caps no volen reconèixer-la. Barnabé tampoc.

—Hem de mostrar que encara podem guanyar. Els republicans han de purificar el país i l’exèrcit, així tornarem a ser com els d’abans, els de la Gran Revolució… No ens podem deixar humiliar més temps: l’imperi s’ha esfondrat perquè demostrem que l’ideal republicà li és superior i que amb aquest ideal al cor res no ens pot aturar…

Ja no el crec. La guerra s’ha d’acabar, i m’és igual si la desfeta és deguda a l’emperador o a la República. No l’escolto gaire, ara, quan ve a parlar-nos de patriotisme; només m’agrada quan explica històries de globus que s’escapoleixen, i, fins en aquell moment, els prussians només n’han abatut un de sol, un globus sense aeronauta ideat per l’estat major, tot i que ell, Barnabé, els havia avisat que és impossible fer-ne volar sense pilot. Se’l veu content que els prussians l’hagin fet caure.

—És clar, és trist pel correu perdut. No crec que els prussians el vagin a lliurar… Sort que només era correu privat, res de militar.

—Com dius? Correu privat? Els globus porten correu privat?

—I què? El correu de l’estat major i del govern és prioritari, però la Posta funciona, encara que malament, i porta correu a l’exterior…

—Llavors vol dir que puc escriure? Puc escriure…, als meus pares?

—Ben segur que pots. Em pensava que ja ho sabies… Escriu i dóna’m la carta, la faré passar… No tot el correu passa, saps?, n’hi ha massa, val més conèixer algú, i tu, justament, em coneixes a mi.

Li demano perdó per la meva poca educació i em precipito a la meva cambra. La possibilitat d’escriure als meus pares per dir-los que, simplement, sóc viu no compensa la frustració de no poder explicar a Josepa com m’acompanya arreu la seva imatge. L’endemà, mentre porto la carta a Barnabé, topo amb Selim que surt de l’escola. Sembla una repetició de la nostra primera trobada, i crec que ell també n’està una mica desconcertat. No s’ha aprimat gaire, però té, com tothom, la pell més grisa i els ulls rogencs. Va vestit discretament, menys seda carmesina i més tela cremada comuna, per semblar més pobre. No sé què dir-li; per això de seguida li faig preguntes.

—Que l’escola ha tornat a obrir? O fas alguna recerca?

—Oh, he vingut a tornar un parell de llibres… El temps es fa tan llarg, aquest hivern, que llegir ha esdevingut una manera gairebé plaent de passar els dies, t’ho imagines?

Durant una estona penso que em dirà adéu i desapareixerà. Em somriu.

—Au, amic, no deu ser casualitat que ens tornem a trobar aquí mateix… L’atzar no existeix ni tan sols per als distrets.

M’agafa el braç.

—Escolta, Assiscle, crec que he estat injust amb tu, aquestes setmanes. Em vaig pensar que donant-te menjar n’hi havia prou, però la caritat és una virtut només si es practica amb el cor obert… Ara no és el moment d’explicar-te les meves raons, només et diré que no m’agradava veure com t’afeblies mentre jo continuava tenint una vida gairebé normal… Si no fes tanta fred, et tornaria a convidar en aquella taverna, però ja fa temps que totes les estufes de les tavernes s’han apagat… Però tu on vas, així? Caminaves molt de pressa per algú que viu de menjar aire cru…

—Sí… He escrit una carta a…, saps?…, al marit d’aquella noia…

—Aquella noia de la teva ciutat? Ui, és molt lluny, amb tota aquesta gent que ens impedeix sortir… Com es diu, ja?

—Perpinyà.

—No, amic, et demano el nom de la noia… Veig que la fam ha alterat la teva capacitat de concentració.

—Josepa, es diu Josepa.

—Allà Josepa la malcasada i aquí Assiscle el mal alimentat… Sí, suposo que teniu algun destí possible junts… Així que li has escrit? I podràs enviar la carta per globus? Oh, és clar, aquell amic teu t’ho deu haver arreglat…

—El vaig a veure, justament…

—I travesses París amb aquestes cames flaques? No pot ser. Escolta, sóc aquí per a tu, que no ho has comprès? D’ençà que ens coneixem t’he ofert vi, un llit i moltes coses per menjar, això vol dir que un àngel em deu haver posat a davant teu per ajudar-te, encara que per naixement, per fortuna i per intel·ligència et sigui superior. T’ajudaré, doncs, que en tinc prou dels companys de festa que pensen fer-me un favor quan s’empassen el vi d’un àrab i s’escalfen amb la seva llenya… Mira, demà passat celebraré el Cap d’Any, et convido, de tot cor. I m’honoraràs si portes el professor Bonnefin, i el seu germà aeronauta també, si vol.

Ja fa cinc o sis dies que hem passat al 1871, però els més rics que Selim, que no han volgut privar-se de res per a les dotze campanades, han fet pujar els preus de manera vertiginosa durant els últims dies de l’any, obligant molts burgesos de mig rang a esperar gener per organitzar la seva pròpia celebració. Selim deu figurar, ara, en aquesta categoria.

La seva festa no serà un sopar, ja ningú no parla de sopar. Diem menjar i no importa l’hora d’aquest menjar. El setge imposa canvis en els gestos més primitius de l’alimentació, i més que menjar solem rosegar, llepar, xuclar, i, quan masteguem, és per intentar vèncer la duresa d’allò que pretenem empassar-nos. Una patata grillada és bullida, salada i engolida amb la pell i els grills, i l’únic luxe que sé permetre’m és guardar-la un moment dins la boca per sentir com se m’enganxa al paladar, tot i els xiscles de les entranyes que la reclamen. I si no vaig prou de pressa comencen a cremar, a nuar-se fins que els dono el que volen, però mai no és prou, i els xiscles, a penes atenuats, tornen a eixordar-me. El dolor és tan agut que a vegades m’adono que gemego. Sort que Nestor, sempre al llit, no em pot veure. Ell també gemega, potser, quan pensa en la seva patata ja endrapada, flastomant per no haver-la aprofitat millor.

Un sopar és, doncs, una mentida, un truc de mag àrab, és una fanfarronada de ric furiós de no poder comprar res perquè no queda res per vendre. La invitació, però, ens atreu poderosament, i per això Nestor aconsegueix aixecar-se i vestir-se, tot i que no estic segur que pugui caminar fins al carrer de les Neuf Muses. Fa dues o tres setmanes que no s’ha rentat ni pentinat, i la seva barba és un embull de pèls sense color. L’ajudo a abrigar-se i, abans de sortir, obro la finestra de la seva cambra per esbravar la flaire de taüt que l’ha anat impregnant. A fora, l’aire gelat gairebé el fa caure. Jo tampoc no estic gaire segur de les meves forces i deixem passar alguns segons, recolzats tots dos a la porta d’entrada, amb el nas aixecat per si el ventijol fes córrer alguna olor que poguéssim aspirar.

Hem arribat els darrers i de seguida Barnabé, ja entaulat, ens saluda aixecant una copa. Al voltant de la taula seuen sis o set persones més que no conec i amb qui gairebé només bescanviaré salutacions amb el cap. Tres mesos enrere, la taula que ostenta Selim hauria fet vergonya a qualsevol burgès parisenc, però aquesta nit és un festí, una dansa de menjues. Endrapem pa fet amb farina sense serradures, una sopa de llenties neta de pedres que gairebé em forada l’estómac de tan calenta i un munt de formatge.

—Sí —explica Selim en veu alta, gairebé excusant-se—. He tingut l’oportunitat de comprar una part de la rebotiga d’un formatger… No era gaire barata, però els formatges són bons… Els meus domèstics ja no saben trobar-me res, i de totes maneres és massa perillós per a ells; alguns es pensen que són prussians disfressats…

M’he quedat al costat de Nestor, li tallo el formatge a trossets, que s’empassa sense mirar ningú ni parlar. Només sembla adonar-se de la presència dels altres quan es pensa que un domèstic ve a treure-li el plat. Barnabé se’l mira amb inquietud i intenta fer-me preguntes amb la mirada, però jo només alço les espatlles.

El sopar dura més d’una hora, sense que ens cansem de menjar formatge, tot i que almenys tres dels convidats s’han d’aixecar de pressa per anar a perbocar.

—Han menjat massa i massa rabent —puntualitza Selim—, us hauria hagut d’avisar d’anar amb compte. Com aneu, senyoreta Paulette?

Paulette. La puta sense esma. No l’havia reconeguda, però ara, mirant-la bé tot i que de reüll per no semblar grosser, veig que sí. La puta que Selim no gosava pagar per descobrir per què no gosava pagar-la. M’adono que el record vague que tenia de la seva cara no correspon a la realitat, i m’adono que és més bonica que Josepa. Sento, dintre meu, una fressa desagradable, la fressa del desig cap a Josepa que podria mudar-se en desig cap a Paulette. Que ja ho comença a fer, malgrat les meves exhortacions a la immobilitat. El desig no sempre obeeix les ordres dictades per la ment, i ni tan sols la certesa que la seva presència aquí significa que Selim l’ha seduïda o està a punt de fer-ho no atura els vaivens d’aquest xerric entre budells i gola. Tot i fer veure que no la miro, sé que alguna nit propera vessaré semen vers la seva pell imaginada, un semen de color d’aigua tèbia però que, com sempre, a cada masturbació d’aquest temps de fam, recolliré dins un mocador per empassar-me’l.

Estic lluitant contra la mala consciència, com si una masturbació esquitxada cap al record de Paulette fos una traïció tant envers Josepa com envers Selim, quan ell em demana d’acompanyar-lo.

Em condueix a la cambra on havia dormit la nit que ens vam conèixer.

—Escolta, Assiscle, m’has d’ajudar…

—Ah, d’acord… A fer què?

—M’has d’ajudar amb la Paulette, em sembla que n’estic enamorat… Ho creus, això? Quan vaig embarcar, a Tunis, vaig jurar-me de conquerir moltes parisenques, i Déu sap que he complert el meu jurament, però ara estic desorientat, aquesta noia m’impedeix de dormir… Per dir-te la veritat, és només per veure-la que he organitzat aquest sopar…

I jo hauria de parlar, però, com cada vegada que algú em pregunta la meva opinió sobre un tema personal, em quedo amb la boca mig badada i la ment eixuta. Sempre he pensat que cap opinió meva no podrà influir sobre cap decisió de ningú, i, doncs, sempre m’he sentit atret pel confort de la indiferència. Aquest vespre, tanmateix, haig de donar un parer encertat a algú que m’ha ajudat fins al punt potser d’impedir-me morir de fam. Això vol dir que si vull ajudar-lo li hauria de trencar les il·lusions sobre Paulette.

—Sí, però…, saps prou coses d’ella? Amb l’ofici que té, no sé com dir-t’ho, és molt arriscat.

—Sí, ho sé, ven el seu cos als homes (que l’infern els cremi durant l’eternitat), però és només per no morir, i l’Alcorà diu que el deure del creient és de viure per tots els mitjans possibles… Fa només tres mesos que es prostitueix i amb ella hi ha centenars de noies de París que ho fan per alimentar la seva família… Jo, que sóc un home, i tu també, podríem arribar a matar per no veure morir els nostres… Ella, una dona, què havia de fer? No em miris així, em repugna de pensar que està entre les mans dels altres i en tot el que li demanen de fer… L’honor, però, exigeix de salvar la dona perduda en lloc de condemnar-la. Ho diu el meu llibre: «Qui ha tingut molta paciència i ha sabut perdonar, ha fet les coses amb decisió»… És tan trista, tan trista, i té uns ulls tan clars, que tinc ganes de plorar quan em mira: és la noia més desesperada que he vist mai i és l’única que em dóna ganes de protegir-la per sempre…

Hauria d’estrènyer-li l’espatlla, de somriure-li, i, en lloc d’això, tinc ganes de plantar-lo allà, de deixar-lo sol amb la seva dèria protectora per una noia que m’ha enterbolit el record de Josepa. Ara, mentre escric, tants anys més tard, no aconsegueixo imaginar-me Paulette envellida, i encara menys sepultada; tan sols puc dir que a mi també em feia venir ganes de protegir-la, i hauria volgut mirar-la nua amb prou respecte per rentar amb la mirada els rastres de les mans de tants homes.

—D’acord… I ella, què diu? L’hi has preguntat?

—Bé, no li he dit res de gaire clar, no… Un dia t’explicaré com m’ha costat d’escenificar que fèiem coneixença per atzar… Però ara necessito que m’ajudis, per una qüestió molt delicada.

—D’acord… T’escolto…

—És molt personal i et demano que juris que no parlaràs mai a ningú d’això que ara et revelaré…

—Ben entès, t’ho juro.

—Molt bé… Escolta, haig de superar el disgust que tot home sent de manera natural per una meuca, i crec que em puc mostrar digne d’aquest repte… Però, justament, em fa por…, em fa por la seva experiència…

—Vols dir amb els homes?

—És clar, amb els homes!

—Però tu també tens molta experiència… Molta més que jo i que la immensa majoria dels nois de la nostra edat…

—No et parlo pas de l’experiència del llit. És clar que en tinc molta… Parlo de l’experiència visual.

—Selim, no entenc res del que dius.

—És el dallonses… L’experiència visual que té del dallonses… De l’arma viril…, saps?

—Ah, sí, és clar…

—Doncs imagina’t quantes en deu haver vist, encara que sigui només en tres mesos d’haver caigut en aquesta situació.

Faig un gest amb el cap per dir que ho ignoro però que l’incito a continuar.

—Doncs el meu problema és que tinc molt valor i molta força… Vull dir en aquesta arma…, però que és…, és una mica petita…

—Ah…

Miro la catifa i els peus de la tauleta de nit. No tinc ganes de riure, però tampoc de plànyer-lo.

—Petita, vols dir molt petita?

—Vull dir bastant petita…, i circumcidada, és clar… Llavors tinc por que es rigui de mi el dia que…, veus?

—És perquè ets ric —li dic bruscament.

—Com?

—Els rics mai no esteu contents del que teniu. Pots seduir les noies més boniques de París i de Prússia, i podries tenir una…, una arma digna d’Hèrcules que encara no estaries satisfet i voldries més…

—Ei, tu, no t’he explicat això perquè em facis retrets… Sóc ric però faig que els altres aprofitin les meves riqueses, suposo que te n’has adonat… I ser ric no canvia res d’aquest aspecte de la meva vida. No em puc comprar una altra dallonses…

Li dic que m’ho haig de rumiar.

El museu del Louvre és, en principi, tancat, però Selim sap que ningú no resistirà a un pa sencer. Així doncs, no ens costa gens d’entrar, i un vigilant, per espolsar-se l’avorriment, ens acompanya. Les sales són fosques i m’inquieta veure tants personatges pintats seguint-me amb la mirada. No ens aturem en cap moment, ni tan sols quan el vigilant anuncia, amb veu àtona: Aquí hi ha dos Rafael. O bé: Passarem a costat dels David, en tenim un fotimer, d’ell… Només entreveig fragments de cossos que emergeixen de la nit i uns ulls que ens lluquen per esbrinar com gosem no atorgar-los deu segons de contemplació. Mai no m’havia imaginat que el Louvre fos tan enorme, tan fosc i tan fred. Quan arribem a la secció d’antiguitats gregues, demanem al vigilant si ens pot deixar el seu llum i si pot sortir alguns minuts. Rondina, i Selim el convenç amb un parell de monedes que deu haver portat expressament, ja que ningú no surt amb diners en aquesta París de misèria.

M’apropo a una estàtua per llegir l’etiqueta que la identifica. Amb una veu massa forta per no deixar veure que em burlo d’ell, dic a Selim:

—Συνíστημí σoι τòν ’Αjιλλéα, μéγιστoν μèν τÖς ‘Ελλåδoς μαjητÓν, ]νδoxÒτατoν δè διà τÒν ]ρωτικÒν δúναμιν ·μíθεoν.^[22]

Avança sense respondre’m, sembla hipnotitzat per la pixa de marbre que aquest heroi ostenta amb placidesa. Fa una ganyota, com si temés una enganyifa, però, en passar d’estàtua en estàtua, s’anima una mica.

—Són minúscules, tu… Creus que tots els grecs la tenien així?

—Això no ho sé, però no crec pas que en dos mil anys aquesta part de l’anatomia hagi canviat gaire. En tot cas, no tenien pas vergonya d’ensenyar-la…

—Sí, sí, tens raó…, crec que he estat ben ximple… T’haig de regraciar, a tu i a tots aquests que han tingut la idea d’arreplegar tantes coses velles als museus. Ara ho veig, que la cultura és una cosa útil.

I vet aquí com jo, tants anys després, explico una cosa que havia promès no explicar mai a ningú. Selim, però, deu ser mort, i en fer-se vell devia haver esdevingut savi i serè, i aquestes coses ja no li devien importar. Almenys és el que espero que li hagués passat.