19. Nuvujakallak

París, de lluny, és ampla i tancada, aclofada damunt d’una plana massa estreta, una ciutat com un gegant fart de vi i de son, i avui temorenca com un gegant esdentegat. Hi entrem, però, abans que els prussians. El sol ponent d’aquest dotze de setembre suavitza la ciutat, tot i que veiem reflectida a les cares de la gent la tempestat germànica que s’apropa.

I em fa mandra, ara, entrar-hi. Sé que la història ens empeny, que arribar ha esdevingut un objectiu vital per a Barnabé, però a mi em fa mandra, ara, començar de debò la meva nova vida. El camí sense fi aparent que ens ha portat fins aquí s’havia convertit en el meu món, en l’embolcall d’un dia a dia que al capdavall em tranquil·litzava per la seva repetició. Ara hauré d’espolsar-me l’ensopiment que em permetia no pensar en la incertesa del futur proper, hauré de moure’m de veritat. Em fa mandra arribar i em fa mandra fer els gestos per bandejar aquesta mandra.

I, primer, ve la decepció. Així és París, carrers i cases bruts amb gent sovint bruta, també, i ningú no mira ningú als ulls, com si no es coneguessin els uns als altres, veïns i veïnes, botiguers i clients, amos i empleats, lladres i burgesos, gendarmes i lladres. No dic res d’aquesta decepció a Barnabé; de seguida ha transformat la impaciència per arribar en impaciència per saber. Sembla que a l’interior de les muralles se senti prou segur per deixar que traspuntin les seves opinions. Compra Le Siècle, Le Temps, Les Débats, i em deixa les regnes del cavall per endrapar les notícies i assabentar-se de les consignes. Ho fa en el pitjor moment del nostre mes i mig de viatge, allà on és més difícil circular sense topar amb bèsties, amb humans malhumorats i cridaners, amb calesses i carrioles. Em sento inútil i tan poruc com sempre. Quan Barnabé se n’adona accedeix a alçar el cap cada mig minut per indicar-me la direcció correcta. Amolla: Per aquí!, per allà no!, per allà!, a mà dreta, passa-li al davant…!, però també mormola: Aquests malparits del govern te’ls fotria a la presó!, i la colla de porcs dels generals!, au, que vinguin els prussians i ho facin caure tot! Després ens aixecarem més eixerits i sabrem fer-ho millor… Ho diu gairebé sense obrir la boca, i quan un article no li agrada s’ha de controlar per no estripar el diari sencer. Mormola, riu amb un riure amarg, alça els ulls per indicar-me el camí i mormola de nou. I això fins al carrer Carpentier, on viu el seu germà.

Nestor Bonnefin, professor de persa a l’Institut de les Llengües Orientals, intèrpret oficial de persa, italià, rus i romanès del Tribunal de París. Tan sols quatre llengües, per no atreure l’atenció. Pensava que abans de presentar-me al meu futur mestre m’hauria de pentinar, mudar, perfumar-me amb aigua de lavanda, però Barnabé riu amb un deix encara amargat pel que acaba de llegir.

—No et preocupis. Si t’hi presentessis vestit de faquir, ho trobaria normal.

El conserge saluda Barnabé amb efusió, i a mi em dedica una inclinació de cap respectuosa que em fa enrogir, abans d’indicar-nos l’escala amb un gest de la mà, com si no fóssim capaços de trobar-la sols. Al segon pis, Barnabé pica a l’única porta del replà, i aquesta porta, al cap de mig minut, s’obre sense que hàgim sentit cap fressa a l’interior. És un home d’uns cinquanta anys, sec i blanc, no gaire més alt que Barnabé, amb una bata grisa i amb mitjons gruixuts que li pugen fins als genolls. No du barba, i això, en aquests anys, és bastant excepcional. Mira Barnabé com si s’hagués estranyat de veure’l allà, però, al cap de dos segons, se li il·lumina la mirada.

—Entrez, entrez! Mon frère, per fi has arribat!

No s’abracen, no es fan petons, no es donen la mà, només s’inclinen lleument l’un cap a l’altre, com dos burgesos acabats de ser presentats i que encara no saben de què enraonar. Nestor tanca la porta rere nostre i només en aquest moment es gira cap a mi. La seva mirada deu tenir a veure amb la del patriarca que retroba un fill perdut. Està a punt de dir quelcom, però s’ho repensa i murmura amb un aire gairebé trapella:

—Hier sind sie ja schliesslich, mein Freund… Das Warten wurde mir unerträglich… Sie sind so jung, so jung, aber das spielt natürlich keine Rolle… Wichtig ist das sie ohne Schaden angekommen sind…^[16]

—Vielen Dank mein Herr… Ich war selbst auch ganz ungeduldig hierher zu gelangen.^[17]

Barnabé ens interromp bo i empenyent-nos, cadascun amb una mà, cap al menjador.

—Que esteu tocats, tots dos? Com podeu parlar alemany amb tots aquests bojos que cerquen espies pertot arreu?…

—Bien sûr, bien sûr. —Nestor, tot d’una, té l’aire empipat i no mira el seu germà mentre xiuxiueja excuses—. Veniu, passeu, prendrem una mica de xocolata.

El pis és gran i fosc, i totes les parets de totes les habitacions estan cobertes per prestatges atapeïts de llibres, revistes i mapes. Immediatament em sento atret pels lloms de cuir que, suposo, protegeixen sabers que ni sospito que puguin existir. Em mantinc, però, al mig del menjador, provant de fixar la meva atenció en Nestor Bonnefin. Ens convida a seure i de seguida desapareix a la cuina, on el sentim remenar entre estris i fogons. La xocolata és massa poc ensucrada i no gens adient a la temperatura quasi estiuenca d’aquest vespre; tot i així la bec amb la delectació nascuda de la intuïció d’haver arribat, per fi, en un indret que s’assembla al que sóc.

Barnabé repeteix al seu germà tot el que ja li ha narrat per correu, però no dóna cap detall sobre el nostre viatge ni fa cap pregunta sobre la situació política. Poc més tard comprendré que no hauria servit de res que Barnabé donés detalls o fes preguntes: Nestor viu a la vora del món. Més exactament, a la vora exterior del món, i només s’hi endinsa quan ha d’impartir classes a l’Institut de les Llengües Orientals, quan necessita consultar algun llibre en alguna biblioteca o quan sap d’un estranger acabat d’arribar d’un país de llengua potser desconeguda. Barnabé s’ha reservat per a ell tota la capacitat de comprensió política disponible entre els dos germans, i Nestor l’aprova sempre. Durant el viatge cap a París Barnabé m’havia dit que si haguessin viscut el 1789 Nestor hauria participat a la presa de la Bastilla si ell li hagués demanat de fer-ho, però que no hauria sabut explicar per què disparava contra els soldats del rei. Ah, vaig pensar; igual que jo.

I ara, aquí, entre els germans Bonnefin, m’adono que passaré de l’un a l’altre com si, després d’un regateig, el primer m’hagués venut, i el segon, comprat. Aquesta impressió s’accentua quan Nestor m’anuncia que puc instal·lar-me a la cambra que m’ha fet preparar. El regracio i li asseguro que serà només per a un parell de dies, que aviat aniré a veure aquell rellotger de qui tinc l’adreça perquè m’ajudi a trobar un allotjament.

El somriure de Nestor s’arruga.

—Res d’un altre allotjament. Aquí és el millor lloc per treballar quan sortiu de l’escola. Suposo que no heu pensat que amb el que podreu aprendre a l’escola en tindreu prou per progressar, no?

—Bé, no ho sé…, però no voldria pas alentir-vos en la vostra feina…

—Alentir-me? Alentir-me? Però si seu la raó de ser de tota la meva vida d’estudiós! Des que em vaig adonar del meu do que somio trobar algú com jo, algú que pugui parlar com jo, a qui pugui ensenyar i de qui aprendria. No m’alentireu, amic meu, no m’alentireu, em fareu avançar més que deu anys d’estudi en solitari. No trobeu que bé val que us deixi una cambra? Tot el pis, us deixaria, si em poguéssiu ajudar a trobar la solució al problema que fa quaranta anys que intento resoldre.

Per força haig de fer-li la pregunta que espera:

—Quin…, quin problema?

—Per a mi només pot haver-hi una raó de ser per al nostre do comú, la de trobar com han nascut les llengües i així arribar a la font única i suprema, la de la primera llengua de la humanitat.

Barnabé aixeca les dues mans per interrompre el seu germà.

—D’acord, veig que teniu ganes de posar-vos-hi i no us seré de cap utilitat. A més, ja fosqueja, o sigui que me’n vaig… Assiscle, et vindré a veure d’aquí alguns dies.

Barnabé hi era i ja no hi és, i jo ja haig d’escoltar les teories de Nestor Bonnefin, a qui acabo de ser presentat. Parla, però no aconsegueixo seguir-lo del tot, no he tingut ni temps d’acostumar-me a la flaire mansa d’aquest pis del qual acabo de descobrir que serà meu durant un quant temps. Tot d’una, però, s’interromp per dir-me que començarem de debò al matí, a les set. S’aixeca, em murmura bona nit i quasi ja ha desaparegut dins la seva cambra quan goso fer-li una pregunta.

—Sisplau…, els llibres, aquests llibres, els podré consultar?

Es gira cap a mi amb l’aire estranyat.

—Si els podreu consultar? Els heu de consultar, tots, i com més aviat millor. Potser no m’he explicat prou bé. No us estareu en aquest pis com a llogater ni com a alumne meu, us hi estareu per aprendre i per ajudar-me. No m’heu de demanar permís en cap moment. Tots aquests llibres són a la vostra disposició, amb la condició que en tingueu cura i que els torneu a endreçar exactament al seu lloc. I ningú no us ha de dir si és l’hora d’anar a dormir o no. En tot cas, jo no us ho diré, que mai no he resistit a una nit en blanc si algun llibre en valia la pena.

Desapareix dins la seva cambra i em sento més commogut del que hauria d’estar, de sobte com presoner del silenci que ha seguit les seves paraules. Em cal gairebé mig minut per adonar-me que aquesta emoció deu haver nascut del fet que Nestor acaba de parlar-me en català.

Faig cap a la cambra on dormiré uns quants mesos. Em fico al llit com si fos banal jeure de nou en un llit normal. No puc dormir, però, perquè haig de digerir tantes coses noves i meravelloses; per això m’aixeco quan en tinc prou de regirar-me. M’adono que esperava d’haver-me regirat prou per atorgar-me el dret de fer allò que delejo des que he vist els llibres de Nestor.

Deixo l’espelma a terra, a un metre de la paret principal, la que té més llibres contra seu, i m’hi apropo lentament fins a ser-hi a frec. Llavors ensumo, i tota la flaire de cuir vell, pols, paper, tinta i més pols s’aixeca, fa un remolí i em penetra. Obro els braços i em repenjo amb tot el cos contra aquests llibres, però no els acaricio ni intento llegir-ne els títols amb la punta dels dits, tanco els ulls i els dic que ja està, sóc aquí, amb ells, llibres que puc tocar i obrir, llibres escrits, impresos i endreçats en espera de la meva arribada. Ja està, els dic, em teniu.