21. Igicu Gitoyi

En aquest context de terror somort i lent, Nestor es prepara per presentar-me al director de l’Institut de les Llengües Orientals. Ha canviat la bata per una levita i una jaqueta negra i s’ha posat un barret de copa que sembla nou. Jo també m’he posat el millor que tinc, el vestit net, planxat i emmidonat que la mare em va comprar amb els diners de les lliçons de francès a Josepa, a més d’unes sabates que em fan mal i un plastró massa tibat. Em sento ridícul, però Nestor s’entusiasma.

—T’assembles a mi quan tenia la teva edat!

Deu notar que no em tranquil·litza gens.

—De totes maneres, no et preocupis, encara que paguin molt malament, sempre guanyaràs prou diners per comprar-te sabates més confortables.

—Diners? Guanyaré diners? Ningú m’ho havia dit…

—Sí que en guanyaràs, què et penses? No poden fer-te treballar sense pagar-te…

—Ah… I tots els alumnes cobren?

—Però què dius?

Nestor s’atura a la porta, just abans d’obrir-la. M’observa amb els ulls una mica tancats.

—Deixa’m fer-te una pregunta. —I ara murmura, tot adossant-se a la paret—: Què t’ha dit el meu germà sobre el teu lloc en aquesta escola?

—Què m’ha dit? Que us havia escrit i que gràcies a la vostra intercessió el director m’acceptava com a alumne, que faria una excepció sobre el fet que no tingués els diplomes necessaris.

I així veig Nestor picar de peus a terra com mai no he vist ningú fer-ho, o potser només la meva germana Séraphine quan li eixia un caprici.

—La pell del dimoni i la pell d’en Barnabé! Sempre, sempre serà així! Sempre, fins a la meva mort!

Ja està, penso, me’n torno a Perpinyà.

—Puc…, puc saber què passa?

—Passa que t’ha dit una mentida. O suposo que ha dit una mentida als teus pares perquè no t’impedissin de venir. No és que sigui greu, a efectes pràctics, però sempre he viscut amb les enganyifes del meu germà i en tinc prou… No, no seràs alumne de l’escola, és impossible ser-ne alumne sense els diplomes pertinents de la universitat… El que he aconseguit és que hi treballis de repetidor.

—Repetidor?

—Sí, que no ho feies, a Perpinyà? En Barnabé em va escriure que donaves classes particulars d’alguna llengua. Això també era una mentida?

—No, donava classes de francès… Però eren classes particulars, justament, per a una senyora casada, una catalana de Besalú que… Ho feia sense mètode definit, com podia. Mai no he treballat amb estudiants… A més, dec ser més jove que tots ells i…, no ho sabré fer…

M’estira pel braç cap al rebedor i em fa seure, amb l’aire excitat. Ell també seu.

—Escolta’m, no tenim temps, no podem fer tard a la cita. M’has de creure, et dic la veritat: la teva feina serà de provar de fer parlar un grapat d’alumnes que només hauran rebut lliçons d’història de la llengua i de gramàtica, a més de llistes de verbs irregulars i de declinacions. Te’n sortiràs molt bé. Són alumnes intel·ligents que es deleixen per anar a visitar països llunyans i et rebran com si fossis un apòstol, ja ho veuràs… Els donaràs allò que els professors són incapaços de portar-los, la facultat de parlar de debò… Què creus que vaig fer, jo, quan era més jove?

—Ah sí?

—És clar! Jo tampoc no tenia cap diploma i vaig passar-me uns quants anys ensenyant a uns joves com ho fan els perses quan parlen persa i explicant-los coses de la vida diària a Pèrsia. Havia afirmat al professor i al director que havia viscut la meva infància a Teheran i ja va estar. Només hauràs de fer igual…

M’adono que em falta una informació.

—Però quina llengua els hauré d’ensenyar?

—Bé… Sabia que s’estaven plantejant de fer venir algú de l’Índia; aleshores seràs repetidor d’hindustànic.

No em deixa reaccionar i es torna a aixecar, estirant-me aquest cop cap a la porta.

—Fem tard, fem tard, afanyem-nos. Si tens preguntes, me les faràs pel camí.

Però el camí és massa curt. Fins en aquest moment ignoro que el pis de Nestor es troba a dues illes de cases de l’escola, i, amb la pressa que tenim, ens trobem a la portada d’entrada en menys de quatre minuts. En aquests menys de quatre minuts, he aconseguit exposar-li tan sols alguns dels meus dubtes:

—Perdoneu, no vull semblar desagraït… Però no conec res de l’Índia… No he llegit mai res de precís sobre aquest país i no sabria què dir-ne… No em creuran, és impossible…

—Ah sí, és clar… Hauríem hagut de mirar un atles abans de sortir. Si et fa preguntes, digues-li que has viatjat bastant i parla-li de Bombai, de Calcuta i de Delhi. Estic segur que en una d’aquestes ciutats parlen hindustànic… Diràs que has passat deu anys d’un lloc a l’altre, que has tornat fa alguns mesos amb els teus pares…

I sense deixar-me el temps de demanar-li res sobre Bombai, Calcuta o Delhi, entrem.

L’escola és a l’interior del Col·legi de França, i això vol dir en un dels cors del saber del món. No em puc reprimir un calfred al moment d’endinsar-me en aquest antre de grans homes. Però mentre pugem les enormes escales de marbre, em ve una altra burxada d’angoixa. M’apropo a Nestor tant com puc i xiuxiuejo:

—L’escriptura! No conec l’escriptura!

No alenteix el pas.

—Ja ho sé, no et preocupis… Dedicaràs dues hores cada dia a aprendre-la, no serà gaire difícil. Quan se sap parlar una llengua, escriure-la és el que costa menys.

Insisteixo, però.

—No seria possible dir que us heu enganyat i que vinc d’un altre país? Qualsevol país amb una llengua que s’escrigui amb l’alfabet llatí, m’és igual…

Comença a perdre la paciència, em pregunto si no es posarà a picar de peus aquí també, en aquest temple tan imponent.

—Vols canviar de llengua? Vols que digui al director que sóc tan distret que m’he equivocat de llengua i de país? Vols una llengua amb alfabet llatí? Doncs és impossible!

—Ah?

—Impossible! Aquí ensenyem l’àrab, el persa, el turc, l’armeni, el grec, l’hindustànic i el malai. Res més. Potser encara no parles alguna d’aquestes llengües, però, en tot cas, hauries de saber que cap ni una no s’escriu amb l’alfabet llatí!

Abaixo el cap, callo; avanço.

El director es mostra indiferent a la meva infància passada pels camins de l’Índia. M’indica que hauré de treballar deu hores cada setmana per un salari anual de quatre-cents francs. Haig de començar quinze dies més tard: quinze dies per aprendre a llegir l’hindustànic, entrenar-me a escriure’l, familiaritzar-me amb la seva literatura, conèixer la seva història, dibuixar-ne mentalment les fronteres… Quinze dies que passaré tancat al pis o a la biblioteca de l’escola. Demano a Nestor si pot ensenyar-me-la i no entenc per què riu.

Baixem fins al vestíbul i ens endinsem en passadissos i patis fins que arribem a davant d’una porta de doble batent. Nestor es treu una clau de l’armilla i l’obre. Primer no veig res. Quan Nestor obre les ventalles de l’única finestra entra una llum grisa que il·lumina vagament una sala més pobra que l’aula dels capellans del carrer de la Campana d’Or. Després tan sols hi distingeixo dues taules, col·locades perpendicularment l’una amb l’altra. La primera està instal·lada damunt d’una tarima al costat de la qual una pissarra sobre un cavallet de fusta s’esforça per no relliscar. L’altra taula, més gran, ostenta quatre cadires a cada costat. M’havia imaginat que les parets serien cobertes de mapes de les llengües i de reproduccions de tots els sistemes d’escriptura coneguts, però només tenen, com a decoració, processons de taques d’humitat.

Quan els ulls se m’acostumen a la penombra m’apareixen, en un dels angles de la sala, una estufa i, en el racó més allunyat, un armari tancat. Nestor s’apropa a l’armari i amb una altra clau l’obre a poc a poc. Llibres. En principi hauria d’acostar-m’hi amb avidesa, segur de poder trobar-hi alguna cosa que em serveixi d’aliment, però el decorat és tan trist que no goso avançar.

—Vet aquí —m’anuncia Nestor, amb un aire falsament emfàtic—. Vet aquí la totalitat de la biblioteca de l’Institut de les Llengües Orientals.

—Com és possible? —murmuro, sense saber si puc permetre’m mostrar-me irrespectuós.

—És possible, és possible. Aquí dins hi ha tres-cents volums, potser tres-cents vint, i és tot el que aquesta escola ha estat capaç d’adquirir en noranta anys d’existència… Alguns són interessants, no et pensis, fins i tot n’hi ha una desena que valen una fortuna… Però han estat recollits aquí per atzar, no pas per la voluntat de cap dels professors que s’han anat succeint aquí. T’hi hauràs d’acostumar. Mentre el govern no doni més diners, ens hem d’acontentar amb això. —I fa una volta sencera sobre ell mateix, que en una altra ocasió hauria pogut semblar còmica—. Aquí tens l’institut, sense comptar, és clar, el despatx del director.

—Totes les classes es fan aquí dins?

—Sense excepció. Els horaris dels professors no canvien mai d’un any per l’altre, així no han de modificar els seus costums. A tu, és clar, et deuen haver posat hores als forats que queden, els repetidors no tenen gaire importància, i el seu confort, encara menys… De fet, el dia que afegeixin una llengua més hauran de plantejar-se de trobar una nova aula. Això seria increïble, alguns haurien de canviar d’horari i tot, quin espectacle! Espero viure prou temps per veure-ho!

Mentre tornem a casa, pregunto a Nestor si pensa que el director ha dit la veritat quan ha afirmat que la guerra no impediria que els cursos comencessin normalment.

—No ho sé, això sí que no ho sé. Hauries de preguntar-ho a en Barnabé. Tot el que et puc dir és que ja hauries de passar per l’escola de tant en tant. Així podràs conèixer els altres repetidors, que deuen rondar per aquí. Alguns són interessants, tot i que hauràs de vigilar que no et facin perdre temps amb bagatel·les.