11. Kis Felhő

Assajo lletres d’amor en hongarès. Fan tanta llàstima que espero que mai cap hongarès no llegeixi aquestes pobres paraules, que em nego a traduir: Nem tudom, hogyan mondjam meg neked, hogy szeretlek, legfeljebb ha most rögtön megmondom.

Intento no passar a davant de casa seva, i si Mateu Oliver em convida a entrar al seu taller balbucejo que el col·legi em dóna massa feina. Els pares, en veure’m tancat a la cambra més sovint, es persuadeixen que els estudis, per fi, m’interessen. No els desenganyo, vull que em deixin en pau mentre somio com organitzar la nostra evasió. Viurem a qualsevol indret del món on hi hagi homes per parlar una llengua.

Josepa no sap res de les meves intencions. Quan el seu marit és a Perpinyà, ella surt poc, ocupada com estan ocupades les mestresses de casa. La veig de lluny anar al mercat o a cal sastre per renovar el camisam de Mateu. Mai, però, no acompanya el seu marit a Besalú. La mare diu que és cruel privar-la de veure la seva família, i això dóna crèdit a la possibilitat que hagi estat comprada. Durant les absències de Mateu surt més sovint i així avergonyeix les mestresses de casa de debò. S’acosta als mainatges que juguen pels recs i, al cap d’una estona cada vegada més curta, s’hi afegeix. Aquesta dona casada amb un burgès fa girar baldufes, juga al gat com balla o a trip-i-trap, fabrica vaixells de canya, vesteix patotes…

Després d’un dels seus viatges algú es decideix a explicar aquesta vergonya a Mateu Oliver. Imagino crits i bufetades i sangloto una mica. I així, tres dies després d’haver tornat, Mateu ve a veure el pare i tots dos es posen a murmurar a la rebotiga. Sé que el meu amor ha estat descobert de seguida que el pare em crida de baixar. Ho dec portar tot escrit a la cara, a cada pam de pell, o algú ha trobat i ha traduït els meus versos hongaresos.

No ho saben. Mateu Oliver em demana d’ensenyar francès a Josepa, una hora cada dia, sis dies per setmana, en sortir del col·legi.

—Què, te va bé? —em pregunta el pare amb un somriure encoratjador, entusiasmat de poder explicar que és amic íntim d’aquest xocolater que comença a ser convidat a festes considerables de Perpinyà.

Assenteixo sense mirar-los als ulls, ni l’un ni l’altre, com ho han de fer el savis modestos.

Mateu assisteix a la primera lliçó des d’una butaca que ha instal·lat en un racó de la biblioteca. Haig de concentrar-me per parlar sense tremolar, per fer repetir a Josepa les paraules del dia: mai-son, voi-tu-re, chat, oi-seau, i ella mou els llavis tan bé com pot per complaure el seu professor i fer-se perdonar pel marit.

Tinc gairebé disset anys, i dels misteris de la carn en conec les masturbacions a les quals em va iniciar Abel, la pell entrevista d’alguna prostituta rere alguna cortina i cançons de soldats de les quals no sempre estic segur d’entendre la lletra. És clar que he observat noies de la meva edat, veïnes del carrer o del barri, les he mirades però elles no m’han vist. I si mai he gosat, alguna vegada, apropar-me a una d’aquestes noies, ha estat sense adreçar-li la paraula, només per inhalar la seva flaire com de mandarina, que em semblava tan diferent de l’olor ensopida de les meves germanes. Mai no he parlat amb cap d’elles i mai cap d’elles no s’ha adonat que jo hauria volgut parlar-hi. Això és el que sé de l’amor i dels cossos, mentre que Josepa, més jove que jo, ja és una dona feta per la gràcia d’un marit que li demana tantes vegades com li abelleix de jeure-hi i deixar-se penetrar.

Un dia, quan Mateu ja s’ha desdit de seure a prop nostre durant les lliçons, li murmuro, de sobte, Szeretni fogsz valaha?,^[9] i ella, veient-me enrogir, no gosa demanar-me que l’hi tradueixi. M’hi atreveixo de nou l’endemà dient-li, entre dues frases en francès, Meg szeretnélek csókolni.^[10]

—Com? No ho he entès…

—… Meg szeretnélek csókolni.

—Mec se-retel-tsolni.

—Sí, és això, molt bé.

—Però què vol dir? És una frase estranya.

—Sí, és francès una mica vell, vol dir que ja no fa vent, és el que es diu quan s’atura la tramuntana…

La mentida és grotesca, però de nit imagino com un dia seré prou valent per xiuxiuejar-li la traducció d’aquestes frases. Així dibuixo rutes blanquinoses pels replecs dels llençols.

En realitat, el nostre punt àlgid d’intimitat es produeix quan tenim a davant nostre dues copes de moscat i un platet amb trossos de xocolata que, de tant en tant, bevem i mengem tots dos alhora. No veu res de les meves ganes de fregar amb la punta d’un dit qualsevol fragment del seu cos, de manera que pugui pretendre haver estat heroic, com els nois que van per primer cop al bordell.

La meva situació esdevé més penosa quan Mateu marxa de viatge. La presència de la criada que ronda per la casa permet que puguem continuar les lliçons sense que fem malparlar, però em fa mal, justament, que no tinguem res per amagar.

S’ha acabat el mes d’abril de 1870; falten menys de tres mesos perquè l’Assiscle abandoni Perpinyà per sempre.