50. Naye Neeny

Fa quasi un any que he tornat a Nouméa i no sé, encara, que sóc famós també a França. La notícia del meu alliberament i de la meva estada entre els caníbals va travessar mig món per arribar a París, on els diaris em van dedicar articles, reportatges i fins i tot entrevistes, tot a partir de les cròniques que el periodista de Nouméa gairebé va inventar. I ara aquests diaris i aquestes revistes arriben a Nova Caledònia. Descriuen la meva vida mig animal, em dibuixen envoltat de canacs, lligat i fustigat, s’inventen de mi accions heroiques per intentar escapar-me, fins a l’alliberament final. Ciia, en veure com els gravats representen els canacs, escup contra el vidre de la finestra més propera, cosa que fa només quan sent un basqueig irreprimible per culpa dels blancs. I jo, avui, escupo rere seu contra la mateixa finestra.

De nou xafardegen sobre l’Assiscle a Nouméa, però la meva fortuna creixent fa que sigui només a mitja veu. No m’importa gaire, i menys m’importarà quan un funcionari em lliurarà una carta, la primera que rebo en aquesta illa. Porta el mata-segells de Perpinyà i de seguida penso que la fama ha decidit el pare a fer algun gest que pugui afavorir-lo de cara a la burgesia de la ciutat; per això em calen uns quants segons, lents com un núvol de pluja, per adonar-me que la carta és de Josepa.

L’illa esdevé, sota els meus peus, incerta i bellugadissa talment el vaixell que ha portat la carta a través de la mar Mediterrània i dels oceans Atlàntic i Pacífic precisament fins a mi. Josepa l’ha escrita en francès, amb tantes faltes, dubtes i ratllats que em dic que, havent de llegir una llengua tan mal escrita, hauria preferit que fos en el nostre català nadiu.

Fa tants anys que vaig cremar aquesta carta que no recordo tot el que m’hi deia. M’explica, això sí, que el seu marit ha mort fa més dos anys, que no té fills, ni nou espòs, ni ningú. El cor em fa un crac que espanta els ocells que somiegen a fora.

També m’escriu que el seu cunyat ha recuperat l’empresa de xocolata i que l’ha feta fora de casa seva, deixant-li una renda miserable. Viu, ara, en una cambra del barri de Sant Mateu, al mig dels obrers més pobres de la ciutat, i només la meva mare, dues vegades per setmana, li fa portar una cistella de verdures. Em diu que la meva família s’ha assabentat de la meva aventura amb els caníbals i que el meu pare ha prohibit que se’n parli; en canvi ella, Josepa, ha recuperat tots els diaris que ha pogut per retallar-ne els articles i conservar-los amb devoció. Diu, sí, amb devoció.

Afegeix que recorda les nostres hores de curs, quan li feia de professor de francès, i acaba parlant de «tot allò tan bonic» d’una tarda.

Des de la butaca on llegeixo aquesta carta llanço un crit contra la paret, que me’l retorna multiplicat. És el meu crit de butaca, el que recordaré en els mesos que vindran, perquè haurà estat el crit que hauria volgut que volés fins a ella. Faig venir Ciia i l’hi explico tot. Em mira mig rient i diu: Per fi passarà una cosa que val la pena, en aquesta ciutat. Sento com el cos em fa mal, de les cuixes al pit, com si es volgués obrir per rebre-la de seguida. Demano a Ciia d’anar a la taverna per preguntar quan tornarà a salpar La Têtue, però quan ja és a la porta li dic: Espera’m, no em puc quedar sol, vinc amb tu, vinc amb tu.

Haig d’escriure-li la millor carta del món i ho faig; vull que se’m cregui quan dic que ho faig. En principi, si volgués seguir el protocol de bones maneres que impera entre la burgesia, hauria de respondre-li amb educació que m’he alegrat de rebre notícies seves, li’n donaria de meves i al final faria una al·lusió al fet que em plauria tornar-la a veure, en record dels vells temps. Ella em respondria en un to similar i, després d’haver escrit tres o quatre cartes cadascun, començaríem a sospesar la possibilitat real de trobar-nos. Ara, per realitzar aquest intercanvi al ritme dels vaixells de vela, caldria gairebé mitja dotzena d’anys de vaivens; per això m’haig d’obligar a ser franc i directe.

Li escric: Us vull veure. Li escric: No he deixat mai de pensar en vós. Li escric: Us estimo. Li escric: Veniu, veniu, veniu. Li escric: Ens casarem, si voleu. Dins el sobre, adjunto una lletra de canvi que cobreix de molt el preu del viatge. El vaixell surt un vint-i-quatre de febrer, i si la carta no es perd o el vaixell no s’enfonsa, la rebrà a l’estiu. Si ve, podria arribar abans que s’acabés aquest any 1879. Nou anys després d’aquell dia en què vaig marxar de Perpinyà amb Barnabé, després que el seu marit banyut m’hagués regalat una moneda de cinc francs.

I ve.

Deu mesos més tard, quan la meva fortuna, gràcies als meus socis del níquel, continua creixent, ve. Ja fa tres mesos que cada vegada que arriba un vaixell de França vaig a guaitar com desembarquen els passatgers. Aquest, que acaba d’entrar a port, s’anomena La Tulipe, i pressento que no pot ser que no tingui, avui, notícies seves. Rebré una carta en què m’haurà dit que no, o sentiré com la seva mirada em foradarà de nou les entranyes quan em dirà: Sóc aquí.

I m’ho diu. Però res no passa com ho havia previst.

Qui vulgui saber el que havia previst que recordi qualsevol escena romàntica de qualsevol novel·la d’amor, de qualsevol film d’amor amb aquests actors muts que fan ganyotes ridícules. Com m’hauria agradat fer una ganyota ridícula! En lloc d’això quedo immòbil i sense alè quan m’adono que aquesta dona que baixa la passarel·la és Josepa. No pot ser, no vull que sigui així, no ho vull. La Josepa menuda ha esdevingut un embalum greixós i només d’arribar fins a terra ja esbufega. És ella. L’adolescent seca i salvatjona casada massa aviat ha mort, ha deixat lloc a una dona feta que, tot i ser jove encara, ja sembla que voreja la quarantena. És grossa i grassa, però no amb aquell volum de carn que pot ser tan llaminer, és grossa i grassa d’haver-se afartat de la xocolata del seu marit i sobretot d’aniset adulterat, d’absenta i de vi barat. Té la pell humida d’una suor espessa, i els ulls, que puc arribar a reconèixer, estan negats per unes parpelles feixugues, mentre la boca, aquella boca que tant havia somiat, és com un musell d’animal afamat que desprèn un alè amb ferum d’alcohol.

Somric. En aquests anys he après a somriure en moltes circumstàncies detestables. Ella també somriu, i deu voler que li faci una salutació de les que ha somiat que li faria en veure-la, però tan sols puc somriure i preguntar on és el seu equipatge.

Li dic: Veniu, mentre penso: No vinguis.