28. Mākonῑtis

La ciutat crema a trossos, i a trossos la ciutat s’esfondra. És una llàstima que en aquest 1871 encara falti un quart de segle perquè s’inventi el cinematògraf, s’haurien pogut gravar escenes ben atroces. Els vencedors, però, potser no haurien deixat que ningú filmés la ciutat socarrimada ni, sobretot, els escamots d’execució amb soldats que a la nit cauen de l’esgotament d’haver matat tant. La República entra a París per anihilar la revolució i ho fa amb una constància digna d’elogis.

Executen a tot arreu, a mesura que avancen. I els obrers, que es van revoltar més que els altres, moren més que els altres; els soldats no destrien els obrers dòcils dels insurrectes, afusellen sense pensar. Miren les mans dels obrers i afusellen els que les tenen brutes potser de pólvora, els miren les sabates i afusellen els que porten les que van ser distribuïdes per la Guàrdia Nacional. I al capvespre els barris netejats esdevenen destinacions de passeig per als burgesos que surten a contemplar cadàvers; els senyors toquegen els morts amb la punta del bastó, i les senyores fan veure que ho troben horrorós. I jo, que visc com un burgès modest en un barri burgès, no surto de casa durant aquesta setmana de matança, però de tant en tant sento com alguns veïns riuen en tornar d’una caminada entre morts.

Només em queden els germans Bonnefin, Nestor a dintre, que intenta no adonar-se del que passa, de nou preocupat per elaborar teories sobre l’origen de les llengües, Barnabé a fora, que pot morir en qualsevol moment tot i haver posat la seva ciència aeronàutica al servei de la Nació. Ja veig que hauria de tornar a Perpinyà. No sé què hi faria, a part de repetidor de llengües per a infants avorrits, però veuria Josepa i potser fugiríem, potser el seu marit moriria i podríem casar-nos. És la primera vegada que no veig cap sentit en la meva dèria d’acumular llengües si el preu a pagar és viure envoltat de foc i desolació. Assegut al fons de la biblioteca, miro de lluny el llom dels llibres de Nestor i m’adono que dubto que em serveixin de res; dubto que jo mateix pugui servir de res.

Nestor, al contrari, s’ha posat a escriure. Diu que els mesos de malaltia li han aclarit els pensaments i que entreveu el fil que condueix cap a la primera llengua del món, però no estic segur que m’interessi amb tants cadàvers a pertot. Si els cadàvers tinguessin una llengua pròpia, potser m’engrescaria a parlar-los, penso, però allò que em dirien m’animaria a deixar-ho tot i a tornar al carrer de la Fusteria i, si calgués, a aprendre l’ofici lent de rellotger.

Barnabé, al final, s’instal·la amb nosaltres, s’amaga amb nosaltres. Ja no queda ningú per resistir enlloc, han matat els que han pogut matar i guarden els altres per posar en escena la seva victòria en tribunals d’excepció. Escorcollen París i arreu detenen i encara afusellen de seguida que algú sembla oposar-se a l’ordre restablert. Barnabé queda silenciós en un racó del pis, la cara girada contra la paret. Du amb ell la flaire dels morts i, sense saber la seva llengua, segur que els veu i els parla.

I, aviat, Barnabé també mor. És un matí de finals de maig, amb un sol gairebé mediterrani que encoratja el cel a emblavir, quan els soldats esbotzen la porta. N’havia sentit les passes a fora, però ja no m’inquietava gaire pels soldats que caminaven, i encara que m’hagués adonat que no passaven de llarg, que entraven al nostre immoble i pujaven les escales fins a nosaltres, no hauríem pogut fer res. Són aquí, quinze soldats i un oficial que envaeixen el pis cridant i donen cops de culata als mobles. Són ràpids i bruscos, són grollers, ho escodrinyen tot i esbocinen tantes coses com poden, ocupen el pis com si fossin aquí per olorar-ne cada racó. Criden i ens copegen, a l’esquena, al ventre, al cap, als genolls.

Ens hem estirat tots tres, romputs, xops d’insults, esbufegant per intentar no morir de seguida, tres cossos que panteixen l’un contra l’altre al mig del saló, i jo no miro com destrossen els llibres i els manuscrits de Nestor, sé que res del seu immens saber no em pot protegir d’aquests homes que ens fan miques. Crec poder dir que és aquest dia de maig del 1871 que m’he allunyat per sempre dels llibres i de la saviesa impresa. Més tard hi hauria pogut refundar la meva relació, si hagués tingut l’ocasió de trobar-hi algun consol, si hagués conegut algun erudit que de nou m’hagués amansit amb malabarismes verbals, però aquest dia és l’últim de la meva vida en què tindré a prop meu més de tres o quatre llibres que no siguin de comptabilitat.

No em maten, però comencen a destruir-me amb un patiment que durarà anys. Tampoc no maten Nestor immediatament, tan sols maten Barnabé. Han vingut per ell, i quan estan segurs que ningú més no s’amaga al pis, ens fan baixar. Ens empenyen contra la paret de l’immoble i només ell aixeca el cap quan l’oficial demana quin dels tres és Barnabé Bonnefin, i respon simplement És clar que sí quan l’oficial li pregunta si és un revolucionari.

Li fan travessar el carrer, perquè mori contra la paret d’un hort i no contra un edifici prou burgès per inspirar respecte. Quequeja frases que no entenc tot mirant cap al seu germà i cap a mi. Vol posar-se recte, però les cames li tremolen i ha de recolzar-se a la paret, s’aguanta amb una mà mentre amb l’altra fa veure que vol cordar-se bé la camisa, esparracada per les empentes i els cops. Ens mira, però no ens diu adéu amb la mirada, intenta arrapar-se de lluny a nosaltres per no morir de seguida, com si les línies tremoloses que van dels seus ulls als de Nestor i als meus fossin camins pels quals podria escapar-se d’aquesta mort que ja el queixala. Respira fort, i les cames no l’aguanten gairebé gens quan l’oficial crida l’ordre. I així encara ens mira quan el maten.

Vint minuts abans que esclatés la ràfega érem al pis, jo somiant un possible retorn a Perpinyà tot mirant el cel. I ara, sóc a fora, trepitjat i insultat, lluny per sempre de Perpinyà, dels llibres, de la bellesa de les llengües noves i velles, lluny de mi mateix. Tan lluny de mi mateix que no estic segur d’haver-me retrobat mai, d’haver-me reconciliat mai amb aquell jove de dinou anys que es pensava que tindria un destí d’excepció entre munions de llengües.

A partir de la descàrrega que mata Barnabé ja no sóc el mateix.

Només em sembla poder dir que em queda Josepa, evanescent i gairebé impalpable, però present, una boirina de vida dintre meu, però en dir-ho no sé si dic la veritat.