29. Mahpiya Chistinna

Sóc presoner del govern d’un país que diuen que és el meu. Nestor, per la seva edat i els seus coneixements, hauria de poder explicar-me les raons de tot plegat, però encara en sap menys que jo. La mort de Barnabé l’ha precipitat dins la sideració i mira al voltant seu com si li fos impossible entendre res no només del que li passa sinó del que li pot passar aviat. Jo, el que ens pot passar, ho sé per força; ens han ficat dins un fossar, prop d’un recinte militar, amb desenes d’altres presoners, amuntegats, bruts i ferits, vigilats permanentment per soldats que ens escupen a sobre, que ens pixen a sobre i que, dues vegades al dia, ens llancen grapats de bescuits a sobre.

Sé que ens poden afusellar, que ens poden empresonar per sempre o que ens poden enviar a qualsevol racó de les colònies perquè ens hi morim a poc a poc. Si la monarquia i l’imperi eren despotismes dels quals calia desfer-se, em podria preguntar què deu ser aquesta república que afusella i empresona sense comptar. No comprenc res a tantes teories polítiques. Sols comprenc que els governs no repugnen de matar aquells que, en principi, són la base de la seva existència, és a dir, jo, ells, tot aquest tropell d’homes desfets que han esdevingut esclaus, sense altres drets que els de defecar allà on dormen i dormir al mig de les defecacions de tots.

Al cap d’uns quants dies ens fan aixecar i així ens encaminem cap a Versalles, allà on hi ha les presons més grans. M’imagino que la història de la humanitat té molts exemples de marxes com aquesta, en què homes armats obliguen homes desarmats a avançar i, mentre ho fan, els insulten, els tusten, els fan caure, els fan volar el cap si cauen. Devem ser un espectacle banal als ulls de Déu, i els nostres laments, si li han arribat mai, el deuen haver ajudat a dormir millor al seu llit d’indolència. A nosaltres, però, ens costa d’adaptar-nos a un paper que no sabíem que ens tocaria, per al qual no hem estat preparats per res ni per ningú. Per això, a més d’humiliats i atemorits, també ens sentim desconcertats.

En passar a davant de l’església de la vila que ara travessem, prou benestant perquè la gent es tanqui a casa seva quan ens sent arribar, ens aturem i ens obliguen a agenollar-nos amb les mans al cap. Alguns, primer, s’hi refusen, però els cops de culata i la punta de les baionetes els convencen de no resistir, i així els guàrdies poden descansar mentre l’oficial que capitaneja el comboi, convençut que el Cel l’escolta tothora, ens exhorta a penedir-nos. De les finestres de les cases veïnes uns burgesos ens comencen a esquitxar amb crits i insults i reclamen que ens afusellin allà mateix. Alguns fins i tot s’atreveixen a sortir de casa seva i s’apropen per poder explicar, més tard, que han passat a frec dels monstres i que ens han mirat als ulls sense tremolar. Ens quedem uns deu minuts així, obligats a la immobilitat amb la cara girada cap a l’església, però no percebem cap senyal que indiqui que ningú hagi viscut mai allà dintre.

Camino prop de Nestor, intento imposar-li el meu ritme, per no deixar que de mica en mica es trobi a la cua del ramat, allà on els soldats són més ferotges. L’aguanto pel braç, voldria parlar-li, dir-li qualsevol cosa en qualsevol llengua, però, és clar, ens és prohibit parlar. Caminem sota un sol que palpita damunt nostre, ens cou la pell i l’estova amb una suor que ens embafaria si encara fóssim capaços de destriar les flaires. Desvariejo, mentre el cansament i la set esdevenen parts consubstancials del meu esperit, i així m’imagino que el silenci imposat és un càstig pensat per a Nestor i per a mi, que saben que nosaltres dos vivim de parlar i escoltar, o que, potser, tots els presos que ens envolten tenen el mateix do que nosaltres i pateixen el mateix càstig. El cansament i la set m’esquincen el cervell i el cos, i ja ni tinc el reflex animal de terror en sentir els trets que maten algun presoner que ha ensopegat o que ha refusat de continuar avançant.

Camino prop de Nestor i sota la crosta d’esgotament que ens cobreix acabo endevinant en la seva mirada un deix de curiositat. A mesura que avancem veig com ell, tan exhaust com tots, ja no pateix tant per guardar el ritme dels passos. És clar que tothom ha anat alentint la marxa, fins i tot els soldats voldrien descansar, però més tard entendré que Nestor mira aquesta desfilada macabra com ho ha mirat sempre tot, com un espectador. Utilitza el que veu per treure’n algun profit intel·lectual, per descobrir mecanismes humans potser prou generals perquè puguin enriquir alguna de les seves teories sobre el destí de les llengües. Nestor, mentre camina cap a la mateixa mort que tots nosaltres, observa i estudia.

Ens calen dos dies per arribar a Versalles, el palau més esplendorós i, ara, la presó més repugnant. És clar, no ens porten al palau, ens dirigeixen cap a edificis subalterns. Ens fan baixar als soterranis.

Primer, no veig res. Avancem dins la foscor i cada pas sembla allunyar-nos d’allò que havíem pretès ser, éssers humans a tots els efectes. Deixem enrere el món dels vius i, encara vius, ens instal·lem al regne dels morts. Sem al marge de tot, dins el buit que ens vol mastegar i empassar, i ja comença a fer-ho. Les úniques fonts de llum d’aquests soterranis són minúscules claraboies enreixades, a la vertical de cada volta, que no permeten veure-hi prou per fer res, tan sols són prou amples per deixar entrar la pluja. El terra és fang, dos dits d’un fang barrejat de dejeccions, de vòmits dels malalts i de llàgrimes, però les llàgrimes no compten gaire. Mai no he sabut quants podíem ser, allà sota, dos o tres centenars potser, ajaguts dins la foscor, esperant que s’obrissin les portes perquè els carcellers ens tiressin saques de pa sec, paneres de bescuits engrunats, i ens duguessin perols d’aigua. No vivim, ens mantenim en un estat vegetatiu, larves d’homes que potser podrien descloure’s de nou però que van desapareixent.

Abans de tirar-nos els aliments, els carcellers criden: Els morts!

Alguns responen; els veïns dels cadàvers, per no haver de continuar morint a prop seu, els traginen fins a la porta i els deixen caure de l’altre costat, al passadís.

Els primers dies, sento com Nestor continua explorant aquest nou medi amb una curiositat que li infon energia. Em proposa que cada matí escollim en quina llengua parlarem durant el dia, per emplenar-nos la boca de mots i així retrobar el gust de llimona fresca de l’arameu, de pa de civada del romanès, de vi ranci del suec, de mantega del suahili, la cremor del pebre del japonès i aquella aroma que mai no he arribat a identificar de l’àrab d’un amic tunisià del qual he dit no fa gaire que no parlaria més. Juguem, així, i quan no estem d’acord sobre un gust argumentem llargament, i afirmo que no entenc que pretengui que el malai tingui gust d’albergínia fregida si a mi em sembla tan evident el seu deix anisat.

—Crec que la llengua més difícil d’associar a un gust és la primera llengua que hem parlat —murmura en Nestor, amb una mena de somriure—; jo encara no sé associar el francès amb res, se m’escapa. I tu, el català?

Rumio i tampoc no se m’acut cap gust; li prometo que no sortiré d’aquí abans d’haver trobat a quin sabor puc associar-lo. Somriu.

És clar, també repeteix les seves hipòtesis sobre la primera llengua de totes, i continua retraient als acadèmics d’haver-li negat l’oportunitat d’exposar-les en públic. Disposa de moltes teories, sovint contradictòries, i per aquesta raó n’he exposat ben poques en aquest relat, però tenen en comú l’evidència de la necessitat universal de les llengües de simplificar-se a mesura que passen els segles, i això vol dir que la primera de totes havia de ser la més complexa de totes.

—Els primers homes no parlaven ni hebreu, ni grec, ni sànscrit, això és evident, parlaven una cosa tan evanescent que devien ser éssers gairebé immaterials, éssers de paraula pura. Sense saber escriure ni tenir cap idea que un dia es podria fer, els primers homes devien ser gramàtics, tots ells, i tots devien veure i descriure el món passant-lo pel sedàs d’articulacions sintàctiques i morfològiques que no podem ni imaginar. No eren salvatges, no, eren allò més bell que hagi produït mai la humanitat, perquè eren carn de paraules. Nosaltres no sem sinó la pols d’aquests primers homes.

De tant en tant escomet la Bíblia, que detesta per haver propugnat que la multiplicació de les llengües és nociva. Jo, és clar, sospiro. Aquest vespre sospiro, crec, en letó.

—La torre de Babel… A Perpinyà el director del col·legi em va dir que no m’hi havia de capficar, que només eren unes quantes ratlles a l’Antic Testament.

—Que coneixia el teu do, aquest director?

—Sí, sí… Era impossible que no se n’adonés, però em va tranquil·litzar explicant-me que si el fet de parlar llengües diferents fos una maledicció, Déu hauria considerat els poliglotes, els intèrprets i els traductors éssers diabòlics…

—És clar. És això el que et va dir sobre Babel?

—Sí, que potser no era prou?

—Oh, sí que ho era, sobretot per a un capellà… Però es poden dir moltes més coses de Babel, i les interpretacions clàssiques em semblen molt limitades, allò de la maledicció i de la divisió nascuda de la incomprensió… Què diu la Bíblia? Que els homes ja no es van entendre i per això van renunciar a construir aquella torre per arribar al reialme de Déu… No et sembla curt, això?

—Sí…, bé, no ho sé, probablement.

—M’ho vas explicar tu mateix, Assiscle… Què fas, quan aprens una llengua nova? Què fas, primer de tot?

—Voleu dir després del mareig?

—És clar.

—Doncs, això que us vaig dir, de seguida que puc sec en un racó i miro el món dient les coses amb les paraules de la nova llengua.

—Les coses, els sentiments, els maldecaps, el temps que fa, tot, oi? Ho vols descriure tot de nou amb la nova llengua?

—Sí, tot…, tot.

—Tot com si el món tornés a començar davant teu?

—Bé, potser no tant, però la idea és aquesta, sí. I em commoc, sempre, ja sé que és un xic ridícul…

—Doncs, crec que és això el que van fer els homes bíblics quan es van posar a parlar llengües diferents…

—Això què? Commoure’s?

—Sí, commoure’s… Tot d’una, van copsar el món d’una manera diferent, van sentir les coses amb mots que mai no havien sentit, van poder portar cada sentiment per camins que ignoraven fins llavors… Crec que tots van fer com tu i com jo, van seure en un racó, cadascun en un racó, i cadascun es va tornar a explicar el món a ell mateix en la seva nova llengua… I és per això que van renunciar a l’edificació de la Torre, només per això… Si haguessin volgut, ja s’haurien apinyat per fer servir el llenguatge gestual, o haurien aparegut els primers intèrprets… Ja no els interessava tant el reialme de Déu perquè el món havia canviat a mesura que canviaven els seus mots… Van veure com el reialme de debò era sota els seus peus. Crec que va ser a partir d’aquell dia que alguns homes van començar a no ocupar-se tant dels afers divins.