6. Kiçik Bulud

El llibreter és un pou d’antipatia. En veure’ns entrar arqueja les celles i ofega un sospir. Tot seguit somriu al pare:

—Vigilareu que aqueixa mainada faci pas malbé res, fa?

—Ben segurt. Heu oït, vosatros?, guardeu les mans a les butxaques, aviat haurem acabat.

Desplega curosament el paper amb el títol del llibre que necessitem i l’allarga al botiguer. Jo ja no els miro. Les parets de la botiga són carmí i castany de volums ofegats els uns contra els altres. No semblen gaire amics ni tenir ganes que ningú els deslliuri d’aquests prestatges. Quatre germanes i l’Assiscle romanen immòbils al centre d’una llibreria mentre un pare espera amb l’aire tibat de quan presumeix de ser d’un rang social superior al del seu interlocutor. Tot d’una, amb dues passes tan grans que són ridícules, el pare s’aboca a l’extrem dret del taulell, on, en un faristol, està exposat un atles. L’obre a poc a poc, i tots, mentre ens hi apropem, veiem com cada país està pintat d’un color diferent, com una geografia d’aquarel·la. I així, de sobte, el pare, quan hem tornat a casa, parla del Nil i de les Muntanyes Rocalloses, de la mar Roja, de Sibèria i sobretot de la traça d’aquells que saben dibuixar el món. El pare s’ha enamorat d’un llibre.

M’adonaré de la importància, per a mi, d’aquesta llibreria, a la nostra segona visita, quan el pare fa veure que necessita tinta i s’atreveix a demanar si pot fullejar l’atles. Mentre contempla un mapa de les costes de Nova Guinea com si en fos el senyor, em tombo cap a un mur de llibres i llegeixo els títols gravats al llom, en lletres negres o en lletres d’or. Corneille, Goethe, Boileau, les memòries de Richelieu, relats de les victòries de Napoleó I, traduccions de grecs i romans, tractats de dret i d’higiene, llibres que em són inútils. Fins que el mot Polonais em passa davant dels ulls, sense que hi pari atenció de seguida. Per això em calen quatre o cinc segons per retrobar, al seu costat, l’altra paraula que crec haver llegit, però que llisca per damunt dels lloms i m’ha escapat: Dictionnaire. És, me’n recordo fins avui: Dictionnaire Français-Polonais & Polonais-Français incluant des phrases d’usage courant pouvant être utiles aux voyageurs.

Reculo i simultàniament allargo el braç per tocar el llibre amb la punta del polze. Amb una ullada cap al taulell en tinc prou per comprovar que el llibreter m’ha vist. La meva cara l’alarma i s’acosta tan rabent com l’hi permet la decència. No diu res, mira quin volum he tocat i verifica que no l’hagi embrutit. L’Assiscle no es mou; només d’obrir aquest llibre podria saber la seva vuitena llengua. Només de llegir una paraula en polonès i la seva traducció podria enraonar com els herois amotinats de Varsòvia, aquells dels quals el pare parla perquè el govern deixa que els diaris en parlin. El pare de l’Assiscle no s’ha adonat de res, fascinat pels volcans de Nova Zelanda. Llavors l’Assiscle sap què fer. S’apropa a poc a poc al seu pare i li pregunta:

—És per aquí, Polònia?

El pare s’avergonyeix d’aquesta pregunta, però l’entusiasme que sent per l’atles li infon indulgència i, fins i tot, ganes de xerrar amb el seu fill.

—És clar que no, ho tindries de sapiguer que Polònia és a Europa. Això són les terres australs.

—Ah, d’acord… I a ont és, Polònia?

El pare mira el llibreter amb aire desolat i li pregunta si l’autoritza a ensenyar-m’ho.

—Sí, sí, feu —remuga, observant-me amb una repugnància cada cop més evident.

—Polònia és aquí, veues, entre Rússia i Prússia, que l’han força esbocinada, i ens estranya pas dels prussians, que són una colla de mala gent. La seua capital és Varsòvia, i aquí avall hi ha Cracòvia, que cal pas confondre.

—Sí —intervé el llibreter, sense canviar d’expressió—, sobretot que durant temps Cracòvia va sere la capital del país.

—Ah, ho sabiï pas. Veues, se n’aprèn molt, amb un llibre, i més encara amb gent que sap.

—I, a Polònia, quina llenga parlen?

El pare em fita sense descloure els llavis, pressentint que el vull encaminar cap allà on voldria no anar mai, però el llibreter respon en lloc seu.

—Polonès, és clar. Ho deu sapiguer aquest senyoret, ja que el llibre que ha tocat és precisament un diccionari de polonès.

El pare s’empassa la saliva, mormola: Bé, gracis per tot, adiu, i sortim amb un flascó de tinta dins una bossa de paper.

—Calla fins que siguem a casa.

Cuitem a tornar, cadascun indignat per l’actitud de l’altre. Pugem les escales cap al pis com si tinguéssim por que la mare ens renyés d’arribar tard.

—Què volies fer? Vomitar allà dintre? Hauria estat divertit, fa? Tots aquells llibres tacats i el llibreter avisant la policia… Voles que torni a tenir problemes per culpa teua?

L’acusació em cou com una bufetada.

—Mes era polonès… Jo en sé pas, de polonès…

—En sabes pas i jo tapoc. I què passarà quan en sabràs? Seràs més manyac amb les teues germanes? Seràs més feliç? Seràs més ric?

—Sí, seré més feliç.

Aixeca les mans, cerca alguna cosa damunt de la qual pugui picar i es decideix per la seva butaca de teixit verd. No fa gaire soroll, però el núvol de pols que s’escampa li permet calmar-se.

La mare, que cosia al menjador de darrere, arriba gairebé de pressa, esbufegant una mica. De seguida mira el pare amb ganes de plorar.

—Sabes, crec que el podràs pas arrestar. Vol apendre el polonès, deixa-lo apendre el polonès… T’estimes més que provi de robar aquell llibre? És això que voles?

—Si prova de robar-lo, el fai fora de casa!… M’és igual que aprengui el polonès, que l’aprengui si vol, i el rus, tabé, i totes les llengues de l’est, mes jo li pagaré pas aquell llibre… T’imagines el que deu costar? I tot això només perquè hi doni un cop d’ull? I emprés, què? Quines altres llengues trobarà en llibres que voldrà que li crompem? Me puc pas consagrar a finançar els seus capricis. Per l’atles, dic pas que no, puix que queda bé tenir un llibre aixins a casa, i servirà a tota la famili.

—Com ho puc fer, donques? —murmuro.

—Té raó, com ho pot fer? —murmura la mare, amb un eco d’agonia.