43.

Hauria pogut començar aquest relat aquí, en aquest quaranta-tresè capítol, quan els canacs ens envolten i tenen l’aire greu de qui sap que algú morirà aviat. Hauria pogut deixar de banda els quaranta-dos capítols precedents i dir, per iniciar aquesta història en forma de llibre: un dia els canacs em van fer presoner.

Si hagués començat així, n’hauria tingut prou evocant amb poques paraules el meu do de llengües i esbossant el desig que em continuava encadenant a Josepa, i aquest relat hauria estat una cosa ben diferent, el relat estricte de la vida de l’Assiscle Xatot entre els canacs. Així, amb delit de precisió hauria redactat, per a qui volgués llegir-lo, el dietari de les meves desventures entre els caníbals de Nova Caledònia. I a qui pensés, ara, mentre m’està llegint, que exagero i intento pintar-me d’heroi, li demano, si us plau, que llegeixi aquesta frase fins al final, i així sabrà que en aquesta selva que tant m’espanta, entre uns canacs que estan a punt d’adoptar-me per força, hi passaré més de tres anys.

Podria ser precís i maniàtic, però, al contrari, em permetré, aquí, la vaguetat, si més no per moments. Aquests tres anys no poden haver estat el pitjor període de la meva vida, ja que van oferir-me el meu nom salvatge, però són els anys que hauria de no voler recordar gaire per haver-ne hagut de parlar massa, després, primer a periodistes i més tard a antropòlegs. Ha calgut molt de temps perquè tots oblidessin aquesta part de la meva vida, perquè deixessin d’observar-me de lluny, d’assenyalar-me amb el dit o amb un cop de barbeta, perquè deixessin de riure en imaginar-me nu, pintat de salvatge i sempre amb ganes de preguntar-me si jo també havia tastat carn humana.

I tot va ser perquè parlava el jawe, la llengua dels canacs del clan de Kut, i mai cap blanc no ho havia fet abans. Parlo com si hagués nascut entre ells, tot i que amb accent català. I quan el cap del clan, aquell que anomenen Thuaraak, va decidir-se a explicar-me per què no m’havien matat, va dir que aquesta havia estat la primera raó, la de veure clar que el meu esperit, en néixer, s’havia equivocat de cos. Si bé tenia la mala sort d’haver de romandre tancat a l’interior d’un cos blanc, almenys havien d’ajudar-lo i permetre-li viure entre els seus, aquells que parlaven la llengua bona. La segona raó havia estat que el germà petit de Kut l’havia seguit d’amagat, l’havia observat mentre ens ajudava a cercar or i havia vist la seva mort i el meu intent d’enterrament a la manera canac. No saps com has de fer les coses, però saps quines coses has de fer, i això vol dir que el teu esperit vol recordar tot allò que pel fet de néixer blanc ha hagut d’oblidar. I per aquest motiu també van voler adoptar-me.

I així, amb ells, vaig travessar la selva fins al seu poble, però no pas abans que haguessin matat Dunkerque a cops de maça, haguessin despullat el seu cadàver i li haguessin emplenat la boca amb tot l’or que havíem trobat. Més tard, sense haver-ho preguntat a ningú, entendré per què cap dels guerrers més cepats, que eren els únics que tenien el dret de coure i menjar el cor o el fetge d’un enemic vençut, no havia volgut engolir cap tros de Dunkerque. Tan sols en ocasions excepcionals es permetia menjar un òrgan d’un enemic, quan l’enemic era prou honorable perquè valgués la pena empassar-se algun fragment de la seva força o del seu coratge. Sabien com Dunkerque havia matat Kut, i per això el seu cos els era una font de repugnància.

Podria explicar, doncs, com a poc a poc i a desgrat meu esdevinc un canac blanc. Sé, però, que no tinc ganes de provar de fer que allò que diré d’aquests tres anys sembli verídic i sensacional. En realitat, durant aquests tres anys de vida canac, molt sovint m’avorreixo.

Ara mateix em costa recordar la meva vida entre ells. Tot ho veig de color bru, del bru de la seva pell, de la terra i de les cases, bru del temps que no passava. Cada dia estava untat de malenconia, i fora d’aquell bru només podria recordar algunes sensacions dels primers temps, de por, d’incertesa, de vergonya. Tota la resta, que faré veure que recordo, ho recordo de segona mà, per haver-ho explicat, més tard, a tots els que venien i m’interrogaven. Més que allò que vaig viure, recordo allò que vaig explicar haver viscut. La resta és boira bruna.

I dues o tres setmanes després de la meva arribada, el cap del clan em diu:

—Ets esquifit i pàl·lid, les dones diuen que a l’alba quasi no et veuen passar, i per això et direm Nuvolet.

Encara no sé que els canacs tenen més d’un nom, però que el nom emprat, aquell que escric aquí, és un nom fals, creat per enganyar els esperits, que són malvats però poc perspicaços. Esperits que cerquen i furguen per ferir els humans, però que han de declarar-se impotents en no poder fer mal a aquell de qui no saben el nom veritable. Kut no es deia Kut, Thuaraak no es diu Thuaraak. Kut significa, simplement, «pluja», i Thuaraak, «teranyina»… I a mi, dient-me Nuvolet, o sigui Naye Neeni en jawe, m’ajuden a resguardar-me dels esperits. I mai ningú d’aquest clan no em demanarà el meu nom veritable.

Tampoc ningú no serà mai hostil a la meva presència, si bé uns quants menysprearan el meu color de pell i les meves dificultats per aprendre tantes coses que ells gairebé han oblidat que s’havien d’aprendre. Cap d’ells, mai, no em serà hostil, però gairebé tots em consideraran com el més baix dels homes, només una mica superior, en rang i responsabilitat, a les seves dones. Entre els canacs les dones són éssers sense existència veritable, només respectades com a mares dels fills mascles mentre els fills mascles no són homes fets. Quan els seus fills esdevenen homes ja no són res més que les domèstiques de la tribu. I jo, en entrar al seu poble per primera vegada i veure les dones riure ensems amb una mà davant la boca per no ensenyar les dents, em penso que es riuen del meu color; ignoro que riuen perquè els ha arribat la notícia de la meva existència i saben que seré, jo, el més baix dels homes, i que per això també seré aquell de qui podran burlar-se, encara que els sigui una mica superior. Seré, si són prou astutes, el mascle gairebé femella i, doncs, quasi el domèstic de tots.

Les aniré decebent ja que no preveuen l’efecte que farà al clan el fet que aquest blanc parli com ells. No poden riure’s de mi a davant meu com ho fan amb els de fora, incapaços de parlar bé la llengua bona. Aquest clan comparteix amb tots els éssers humans la dificultat innata per acceptar que la seva llengua paregui difícil als estrangers. Per a ells és clara i evident, fins al punt que els seus fills de seguida la xampurregen, i poc després la parlen tan bé com els adults. En canvi, els altres, encara que siguin veïns de pell fosca i, com ells, fills del llangardaix, són incapaços de parlar-la millor que un infant de sis anys i, per molt que s’hi esforcin, fan faltes i obliden paraules, i no es desfan mai d’un accent ridícul.

Jo també tinc un accent ridícul, però parlo com parlen ells, sense dubtes ni entrebancades; les meves paraules flueixen, rodolen i corren com les seves, i això els espanta prou perquè em mirin, a vegades, amb una aparença de respecte. En canvi, no conec cap de les seves cançons, ni tan sols les cançons de bressol tan fàcils de recordar, ni els passos de les danses, ni els gestos per atreure la mirada blana dels esperits, ni les paraules obligades que acompanyen l’intercanvi de regals. Sobretot no sé servir-me de les seves eines, no sé caçar ratapenades amb l’atzagaia i encara menys amb la fona. I ho ignoro tot del cultiu del nyam, que els és el cor del menjar, com el pa podria ser el de qualsevol europeu, si els europeus fixessin el curs de l’any en funció del pa, les festes més nobles fossin organitzades en honor seu i les millors llegendes haguessin nascut del seu bell mig. Fins ara no he tastat mai el nyam i ignorava, en no tastar-lo quan n’hauria tingut l’ocasió, a Nouméa, que aviat, entre els canacs, passaria mesos custodiant-lo.

Així, de nou, penso en Jules Verne, que hauria descrit el cultiu del nyam obrint un parèntesi al mig de l’aventura. Els seus personatges, potser jo mateix, haurien fet una pausa, tot i trobant-se en un destret, perseguits per canacs àvids de sang europea, i el vell Verne hauria explicat la importància del nyam en la cultura indígena. Ho hauria fet amb el to de superioritat ordinària de l’europeu que es deté a interessar-se per un costum primitiu, però no hauria oblidat cap detall important, ni els cicles de maduració ni les prohibicions rituals lligades al respecte de l’esperit del nyam, des de la impossibilitat de les dones de conrear-lo fins a les danses del primer dia de collita i l’honor de ser el primer a tastar-lo. Aquest honor que no tindré mai.