16. Nivolet

Avancem amb una certa placidesa durant cinc dies, mentre Barnabé i jo intentem trobar normal d’haver iniciat un periple que ens obligarà a conviure durant setmanes en l’espai reduït del seu carro. La propera exhibició del Dédale està prevista a Tolosa; però, poc abans d’arribar-hi, quan ens aturem a la vora d’un riu per deixar beure el cavall, uns pagesos ens assabenten que França està en guerra.

Napoleó III, per unes raons que mai no he entès i que mai no m’han semblat gaire dignes de ser enteses, ha decidit anihilar els prussians. I per no deixar-los cap raó d’esperar sobreviure al seu furor s’ha posat al capdavant de les tropes que avancen cap a l’est. Els diaris que Barnabé compra i llegeix amb frenesí confirmen que ha estat una decisió sobtada de l’emperador, que ningú no havia pressentit i que, justament per això, desprèn grandesa i anuncia victòries.

Aquesta guerra, que tan sols durarà sis mesos, condicionarà la meva vida sencera més que qualsevol de les llengües que parlo.

Encara no hem acabat d’instal·lar-nos en un hotel del centre de Tolosa quan rebem la visita del secretari del Club des Amis des Sciences, que ha d’organitzar l’exhibició de Barnabé. És un home vell, amb la cara cremada del vermell agre d’aquells que beuen massa vi. Refusa de seure i, en veure l’aire preocupat que enarbora amb ostentació, pressento que hauré d’esperar un temps indefinit abans de poder realitzar la meva primera ascensió. El que no puc preveure, en aquest moment, és que mai no pujaré en cap globus.

Aviat veiem que aquest home és un defensor entusiasta de l’imperi i que, per a ell, lloar Napoleó és un acte tan natural com fer una ganyota de fàstic quan passa un obrer. Ens parla de la guarnició de Tolosa que ja està en ordre de batalla, a punt per marxar cap a la frontera de l’est, i de la mobilització en curs de la guàrdia nacional mòbil. La seva mirada tremola lleument quan murmura, com si volgués compartir un secret:

—No hi ha cap dubte que d’aquí a tres setmanes entrarem a Berlín. És el nostre destí.

Barnabé i jo assentim amb el cap. I quedem callats fins que Barnabé fa la pregunta que tots dos tenim a l’esperit:

—Així doncs, l’exhibició…

—Sí, és clar, l’exhibició… No us amagaré que alguns membres del club van qüestionar que s’autoritzés una distracció mentre els nostres soldats estan a punt de combatre. Vam discutir-ne llargament i, al final, ha prevalgut l’opinió més sensata, la de no donar als prussians cap motiu per pensar que ens amargaran la vida. A més, hem pensat que una exhibició com la vostra podria ser una ocasió excel·lent, gairebé irrepetible, d’enaltir els sentiments patriòtics de la població… Per això la vostra exhibició no només es manté, sinó que el Club des Amis des Sciences ha decidit obrir una subscripció entre els seus membres per tal de retribuir la vostra feina i, així, poder oferir l’espectacle a la població.

Barnabé no sembla gens sorprès. S’apropa a aquest home i el saluda, corbant l’esquena cap endavant; sembla que l’acabin de condecorar. Tot seguit s’engipona un posat august, com si després d’haver rebut la medalla li toqués fer-se fotografiar, i amolla:

—Sóc, a la meva manera, un científic, modest però honrat, i he dedicat la meva vida a donar a conèixer una mostra espectacular del progrés… Però també, i sobretot, sóc francès i, com a francès, haig de contribuir a l’esforç de guerra. Per això us prego d’anunciar al president del Club des Amis des Sciences que la meva exhibició de diumenge, a Tolosa, serà totalment de franc… Gratis pro patria! —I torna a saludar.

La solemnitat de l’instant sembla fer surar el secretari del club a mig pam de terra, veig com se li humitegen els ulls i com deu cercar alguna comparació mitològica digna del moment. Abans que es posi a parlar d’Eneas salpant cap a les costes itàliques o del coratge de Rotllà, nebot de Carlemany, Barnabé afegeix que, si fos possible, l’endemà al matí aniria a saludar el president del club.

—És clar, és clar… Si m’ho permeteu, em retiraré immediatament per anar a comunicar-li la vostra tan generosa proposta. Crec que n’estarà encantat.

I marxa, deixant rere seu uns efluvis curiosos, barreja de vi negre i de sentit del deure.

Barnabé em mira i el que veu el deu decebre. Sóc allà, a prop seu, indiferent al que acaba de dir, esperant que em doni instruccions. Res del que ha passat no em sembla anormal, ha fet allò que hauria fet el pare, o que hauria dit que calia fer. Barnabé, en canvi, voldria veure’m ofuscat pel seu exercici de fidelitat a l’emperador. Però jo no sé res d’ell, i ell encara no n’ha pres consciència.

M’estreny l’espatlla per obligar-me a seure i m’imparteix la seva primera lliçó política, sense sospitar que les seves opinions, com les de tots els altres, em travessen sense germinar enlloc i em deixen verge d’idees pròpies. Veig, més o menys, com em penetren, com circulen dintre meu, a vegades les trobo interessants, fins i tot nobles, però aviat continuen el seu camí cap enfora.

Barnabé és republicà i socialista. M’ho explica en aquesta cambra d’hotel i em repel·leix una mica que m’ho digui, gairebé com si m’anunciés que d’ara endavant defecarà a davant meu. Mai no m’he imaginat cap republicà que no sigui brut, pobre i groller, i la paraula socialista m’és desconeguda. Mai no he sentit el meu pare parlar de política sense criticar aquells que critiquen l’emperador, i mai no he tingut cap idea del que era una revolució, i de què podia servir. L’ordre del món em sembla tan evident com insípid. Barnabé no aconseguirà gaire res en intentar fer-me’n veure les esquerdes, i per això ara mateix em faria mandra haver d’explicar-les.

I ja n’he dit prou, del que pensa Barnabé. Torno a la guerra declarada i a l’oferta d’exhibició gratuïta que, per a ell, havia estat una comèdia.

—Hem de fer aquesta exhibició de franc perquè així ens deixaran tranquils tot al llarg del camí fins a París… Per agrair-me la meva generositat, i perquè l’hi hauré demanat, el governador de Tolosa em signarà un certificat de patriotisme, i això, quan arriba una guerra, és més important que un feix de bitllets. Amb aquest paper podrem passar tots els controls, i ningú no em demanarà si no sóc reservista i si no hauria de fer cap al meu regiment… Així doncs, diumenge volaré al so de Mourir pour la Patrie i del Chant du départ… I quan seré prou alt llançaré tot de banderetes de paper per damunt del públic; serà esplèndid, ja ho veuràs…

El miro, el trobo astut, però no sé què respondre-li.

Tot i que no hauré de pujar dins la barqueta, afronto la meva primera exhibició en públic gairebé amb tanta por com quan volia declarar el meu desig a Josepa. I és una exhibició d’apoteosi. Ens fotografien, ens dibuixen, ens descriuen en versos triomfals a la premsa local:

D’aquest dia només sabré recordar-ne un soroll fosc, músiques que s’entrebanquen, crits d’esglai i crits de triomf, colors que no paren de moure’s quan les noies agiten les mans, i les immenses taques negres de les levites i de les barbes dels burgesos.

Després, quan la gent, amb desgana, se’n torna a casa, haig de cuitar a sortir de la ciutat amb el carro per retrobar Barnabé allà on hagi baixat. M’acompanya un membre del club, encarregat de guiar-me pels camins. El trobem al cap de mitja hora, envoltat de lluny per una tropa de pagesos, malhumorats pel seu aterratge en un camp d’ordi. El meu guia s’hi precipita, encongit per la vergonya d’haver d’ensenyar-nos que no es pot tractar amb aquests pagesos si no és parlant-los llenguadocià. Els regala un parell de monedes a tall de compensació pels estralls.

—Eles tanben an vist l’espectacle, emai an estat pagats!^[14] —li dic quan s’apropen per ajudar-nos a plegar el globus.

—Oui…, en effet… —balbuceja el guia, a qui de seguida semblo molt menys interessant, però encara no he pres consciència del tot que sóc dels pocs que no sap establir cap distinció jeràrquica entre les llengües. A Tolosa, el llenguadocià és tan menystingut com el caló dels gitanos a Perpinyà.

Tan bon punt tornem a l’hotel ens hem de mudar per anar a sopar a la Casa de la Vila, on brindem diverses vegades en honor de l’aeronauta i de l’emperador. Al final de l’àpat, quan els homes comencen a fumar, Barnabé xiuxiueja unes paraules al governador. Aquest fa un signe amb la mà al seu secretari, i així, més tard, Barnabé pot deixar-me llegir el certificat.

—Amb això tenim via lliure fins a París… Haurem d’afanyar-nos, això sí.

—Però per què és tan urgent d’arribar a París?

—Si tan lluny de la guerra se senten tan excitats, quan siguem al nord és possible que ens vulguin emprenyar i, com ja t’he dit, que m’interroguin sobre la meva situació militar… Aquest paper ens hauria d’aplanar el camí, però els problemes sempre neixen allà on no els esperes… Quan la sang de la guerra els puja al cap no saben què fan ni què diuen, sobretot si mai els prussians fan pinta de ser més forts. Per això el més important és d’arribar a París, que tu parlis amb el meu germà i entris a l’escola, i jo…, jo, ja veuré què faré, però allà sé on amagar-me. I, mentrestant, suspenem totes les funcions previstes i provem que el cavall s’entusiasmi una mica a la idea de portar-nos tan rabent com pugui cap al nord.