27. Малы Воблака

Cada matí obro totes les finestres del pis per dispersar l’aire somort que sembla haver-se solidificat durant la guerra. Les flaires que es desprenen de la cambra de Nestor m’envolten, em raspen la gola, flaires de qui no ha sabut resistir al vell desig de sucumbir al confort de la brutícia. Nestor put com tots els parisencs després de tantes setmanes, però a la pudor banal de la ciutat hi afegeix la pudor pròpia del geni malcriat. L’obstinació i el caprici el mantenen al llit de llençols suats, i remuga improperis en diverses llengües quan li parlo de rentar-se i vestir-se.

Per obrir les finestres cada matí, però, he de superar la por.

És una por novella, que substitueix la por ara desdibuixada dels prussians, una por nascuda de l’altra guerra que ha començat, de francesos que maten francesos.

Impera el brogit continu de bales que esparraquen l’aire i trenquen les pedres, i falta poc perquè el brogit sigui també d’ordres d’execució i del plor dels homes que saben que moren. A vegades m’atreveixo a repenjar-me a l’ampit de la finestra i miro els núvols de fum que neguen els barris de l’oest, prou lluny encara. A d’altres finestres, d’altres parisencs miren el mateix fum.

Em costa d’entendre la raó d’aquests aldarulls i, sobretot, la raó d’aquestes matances. Ara que els prussians han marxat, els parisencs han iniciat una mena de revolució que han anomenat Comuna, i la resta de França, indignada, arriba per massacrar-los. Barnabé m’ho ha explicat millor, però no sempre l’escolto. Continua parlant massa, malgrat tot i que ara ja no em sento obligat a entendre tot el que diu, deixo que el seu doll de paraules em travessi, i penso que ja està bé si alguns filaments dels seus discursos em queden atrapats a la consciència. És una revolució socialista, m’ha dit, perquè el món vagi millor, però sembla que el món anirà millor només quan hagi aixafat aquesta revolució. I s’hi posa amb delit. Les tropes de la República han substituït les tropes del kàiser i avancen per matar. No sé què deuen haver fet els comunards de tan atroç perquè un govern republicà pensi que ha de castigar-ho amb execucions massives a peu de carrer, però deuen ser raons imperioses.

Si volgués, podria explicar més bé com va anar tot. Des d’aquí on escric, avui, hauria pogut fer-me enviar llibres per recordar l’ordre exacte dels esdeveniments i, sobretot, hauria pogut utilitzar el testimoni dels actors d’aquest carnatge amb els quals he anat convivint. Avui, en sé bastant, sobre aquests dos mesos de revolució mancada, i puc entendre per què Barnabé s’hi va abocar amb entusiasme, però intento explicar aquesta història no des d’allò que sap, o pensa saber, aquest vellard que escriu, sinó des de tot allò que ignorava aquell jove català perdut a París. Un jove que no sap fer res més que ajudar Nestor a recuperar les forces.

Aconsegueixo persuadir-lo de parar el sol de primavera a la finestra del saló. El faig caminar pel pis i vigilo que s’alimenti bé, ara que els mercats tornen a estar proveïts. L’afaito cada dos matins i així m’adono que la seva pell va perdent aquell reflex de paper groguenc. Una tarda apareix Barnabé, i el convenç d’acompanyar-nos a fora. No sé quants mesos fa que Nestor no ha sortit de l’immoble, i es nota que posa molta energia a fer veure que aquesta passejada és banal, com una caminada diària entre germà i deixeble. Vestit de burgès no sembla tan sec, i quan saluda algun veí del qual recorda la cara, ho fa amb gestos que gairebé semblen naturals. Ja no gemega en caminar, els seus braços ja no xerriquen d’haver de moure’s, i els seus somriures ja no semblen una ganyota de cadàver amortallat. Aviat tornarem a treballar, diu sovint, només haig d’acabar d’escampar aquest bromall que m’ha paralitzat el cervell.

No ens deixen tornar a treballar. París mor, afusellat. Mai no m’ha agradat gaire aquesta ciutat, amb la seva humitat constant i tants monuments que regalimen arrogància, però hauria volgut no haver de contemplar la seva agonia. El mes de maig s’acaba i l’exèrcit francès ha franquejat les muralles. I mata. I Barnabé, quan ve al pis, es desespera per la mort del seu ideal. No he entès del tot quin és aquest ideal, què significa ser socialista, però no dubto que tingui raó quan em diu que s’ha acabat tot.

L’únic que respira com si l’aire fos més tendre de tanta pólvora és Selim, que prepara la seva marxa cap a Londres amb Paulette. Selim entén molt millor que jo tot el que està passant, i ho considera una imbecil·litat.

—Els desgraciats sempre perden, és llei de vida i llei divina, i jo en tinc prou d’haver de viure al mig de tota aquesta púrria, comunards o anticomunards. A Anglaterra tampoc no hi ha gaires àrabs, però allà no hi miren gaire prim.

Crec que em proposarà d’acompanyar-lo, però no ho fa. Es deu imaginar que no marxaria sense Nestor, que Nestor voldria fer seguir la seva biblioteca sencera i probablement també exigiria que Barnabé vingués. Se’n va, amb Paulette, i en girar-me l’esquena després d’haver-se acomiadat, no té ni una lleu hesitació.

Mai més no tornaré a veure Selim, si bé anys més tard intentaré localitzar-lo, sense èxit. Anys en què hauria necessitat un soci ric per ajudar-me a esdevenir allò que, tanmateix, he aconseguit ser, un dels amos de l’illa des d’on escric. Se’n va sense proposar-me d’acompanyar-lo, tot i pressentir que qualsevol dels que es queden a París estan en perill de mort. Selim només pensa en ell i en Paulette, tot d’una la seva amistat es dissol, esdevé com un remolí de boira, i ell fa com si no se n’adonés. Ens deixa entre les mans dels assassins que s’apropen, i quan ha marxat de debò sento com una cosa mor dintre meu. És una cosa petita però que mai no ha ressuscitat, i per això encara avui duc dintre meu, entre l’estómac i els budells, el pes d’aquesta petita cosa morta.

El meu tunisià és la persona que més he estimat després de Josepa, i si no ho he deixat veure gaire en aquest relat és perquè mai no li he perdonat d’haver-me abandonat en aquest París aviat devorat. Per aquest motiu, com a venjança derisòria i mesquina, he explicat el secret de la seva pixa. I en fer-ho no pensava en la seva saviesa, al contrari del que he dit; imaginava que, si sabés que he parlat del seu membre, aquest membre se li encongiria encara més. Li dic adéu ara, i no en parlaré més.