13. 小さな雲

Emergeixo a poc a poc de l’estupefacció provocada per la certesa que no sóc l’únic monstre de les llengües. Al col·legi, em mantinc en la més estricta immobilitat per veure si les hores, així, passen més de pressa. És setmana de tramuntana, i jo, com sempre que bufa, intento no lliurar-li batalla, sinó passar de llarg per no morir d’una ventada massa afilada. Prova d’arrencar-me els cabells, les parpelles, de penetrar-me per la boca. Contra ella només puc serrar les mans al fons de les butxaques i somiar un continent sense vents carnívors. M’atreveixo, però, a mirar el cel, deixant que les ràfegues em clivellin la cara de pols i d’engrunes de fulles i m’obliguin a mantenir els ulls quasi clucs; els núvols passen rabent, fuetejats, amb presses de perdre’s cap a Menorca. Els altres alumnes no semblen gaire amoïnats per tantes ventades, només vinclen una mica l’esquena per evitar de caure; continuen passejant, mandrejant, insultant-se, fent concursos de rots, dispersant així la buidor que duen a dintre.

Al vespre he oblidat tot el que he pogut fer al col·legi, desesperat per la lentitud de les hores. Quan, per fi, complint la promesa que m’havia fet al saló de l’Hôtel de la Perdrix, Barnabé Bonnefin es presenta a cals Xatot per explicar-los quin podria ser el meu destí, els pares envien les meves germanes a les cambres respectives i a mi m’adrecen mirades que voregen el pànic. Barnabé Bonnefin s’expressa en un francès molt formal, i el pare, quan li respon, intenta sense adonar-se’n copiar-li l’accent.

Xerren durant dues hores plenes, primer lentament, triant bé cada paraula i amb un posat auster, i, a mesura que s’esvaeix la prevenció, més de pressa, més alt també. Escolto però gairebé no dic res, ni em pregunten res, només els interesso com a objecte de discussió sense dret a opinar. Els pares comparteixen la meva estupefacció. Com jo, el germà de Bonnefin parla qualsevol llengua de la qual conegui el significat d’una sola paraula. Com jo, havia començat vomitant i desmaiant-se, i, com jo, aquests efectes secundaris li havien anat passant amb l’adolescència. Com jo, no sap de què serveix aquest do, que ell intenta fer fructificar com a professor al prestigiós Institut de les Llengües Orientals de París, allà on Barnabé Bonnefin proposa que jo vagi a estudiar.

Només aconsegueixo fer-li una pregunta després d’haver demanat permís per parlar:

—Hi ha més gent com el vostre germà i jo?

—No ho sé, ets l’únic que hem trobat.

Fa catorze anys que es dedica a fer volar globus i, gràcies al cartell, ha aprofitat els seus viatges per intentar descobrir més gent. El seu germà era el primer i jo sóc el segon. Potser l’últim. Aviat el pare i ell s’acorden per dir que n’hi ha d’haver més, escampillats, glorificats en tribus salvatges o cremats al mig de bruixots. Cal trobar-los? De què serviria? Delejo tant compartir el meu secret amb d’altres, amb qui crearia un banc de llengües sense interessos: et dono el caló i em dónes el búlgar, i si m’insultes en japonès renegaré en sicilià.

Segons Barnabé Bonnefin, el seu germà pensa tenir com a missió última descobrir quina va ser la primera llengua de la humanitat.

—Però per què fer? —gosa interrompre’l la mare.

—Francament, no ho sé. Però no veig quina altra missió podria tenir Nestor, i ara, també, el vostre fill.

Els pares fan mala cara, però proven de no mostrar-ho, i quan Barnabé Bonnefin surt de casa es neguen a continuar la discussió. Així, l’endemà, haig de passar un nou dia a fer semblant que les coses no són com són.

Amb Josepa, és clar, no goso res, i una vegada més deixaré que Mateu torni de viatge sense que s’hagi d’inquietar pel cos de la seva esposa ultratjat de pensament per un adolescent blanc i prim. Jo, vergonyós de no haver estat prou valent i de cultivar encara projectes de traïció, em prometo que al proper viatge del marit gosaré actuar. Com que sóc conscient que mai no m’atreviré a agenollar-me als peus de Josepa com ho fan tants homes als gravats de les revistes que llegeix ma mare, decideixo aprendre’m de memòria una declaració. Serà breu, i l’hi murmuraré sense traça, aguantant-me la respiració, semblaré un autòmat amb corda d’aquells que juguen a escacs a les novel·les d’Alexandre Dumas.

Mentrestant, haig d’acabar el col·legi i els pares han de prendre una decisió sobre el meu futur. En el passat recent, el pare ha insinuat sovint que hauria de fer-me funcionari, sense que li importi gens de quina administració, per tal que pugui utilitzar la meva feina per lluir-se. Però tenir un fill acceptat en una escola de renom de París és un regal que mai no havia imaginat.

Durant les dues setmanes següents, Barnabé Bonnefin torna sovint a casa, retardant les representacions que ha previst de fer a Narbona, Carcassona, Tolosa i més amunt. La primera vegada que torna, porta tubs, fogons portàtils i un globus minúscul. Demana permís a la mare per instal·lar-se a la cuina i allà fa demostracions diverses a la família, fent volar un globus fins al sostre per tal que puguem veure que és un científic amic de l’aventura però digne de confiança. Quan ha acabat, pregunta al pare si ha tingut prou temps per pensar en la seva proposta. Els pares ho han discutit d’amagat, ho he vist en la manera que tenen d’observar-me, com si el fill menut s’hagués convertit en un problema de més envergadura que el casament de quatre filles.

Li diuen: Sí, vindrà amb vós. Durant un petit nombre de segons, paro de viure; quan ressuscito, l’alegria es barreja amb el desconcert d’adonar-me que han pres una decisió sense haver-me preguntat què pensava fer de la meva vida. Vindrà amb vós, hi estem d’acord, i també que us ajudi durant el viatge i que li ensenyeu nocions del vostre ofici, a condició que mai no hagi de pujar al globus si no està lligat. Així doncs, Barnabé Bonnefin no haurà de modificar el seu itinerari per tornar cap a París i em tindrà a la seva disposició com a domèstic.