68

—ESTIMATS AMICS! La pau del Senyor sigui amb vosaltres, al·leluia i hosanna —va començar Anders l’Assassí a la sala de visites de la presó.

Gairebé no el podien reconèixer. Tenia un aspecte fort i saludable, però quasi no se li veia la cara. Això últim ho va explicar dient que una vegada la sacerdot li havia ensenyat que segons l’Antic Testament un no s’havia d’afaitar. No recordava les paraules exactes i no havia estat capaç de trobar el passatge, però confiava en la seva estimada amiga.

—Levític 19 —va dir la sacerdot instintivament—. «No mengeu la carn damunt el lloc mateix on heu vessat la sang. No practiqueu les arts d’endevinar ni els encanteris. No us retalleu tot al volt les vores de la cabellera ni us afaiteu els costats de la barba. No us feu incisions en senyal de dol per un difunt ni us feu gravar cap mena de tatuatge. Jo sóc el Senyor».

—Això mateix! —va dir l’expastor gratant-se la barba—. Als tatuatges és difícil posar-hi remei, però jo i Jesús n’hem parlat i hem decidit deixar-los estar.

Anders l’Assassí estava com peix a l’aigua. Donava classes sobre la Bíblia tres cops a la setmana i havia captat almenys quatre deixebles, a més d’uns altres quatre que s’ho estaven pensant. Només una vegada les coses no havien sortit gaire bé: quan va intentar introduir la benedicció de la taula al menjador. El cuiner, condemnat a cadena perpètua, va tenir un rampell de còlera i es va iniciar una batussa general. El pres que tenia al costat quan tot va començar era un estranger petit a qui tothom anomenava el Xerraire perquè no deia mai res (bàsicament perquè només parlava la seva llengua i era l’únic de tota la població penitenciària). El cuiner va clavar una ampolla trencada al coll del Xerraire, de manera que la seves últimes paraules van ser un «ai!» en suec.

—Per allò, al de l’ampolla li va caure una segona cadena perpètua. I va ser degradat a rentar plats.

Una o dues cadenes perpètues ja estava bé, segons Anders l’Assassí (encara que haver d’estar fregant plats dues vides seguides podria ser un destí pitjor que la mort). D’altra banda, explicava amb entusiasme que durant el temps que duia a la presó havia mantingut l’hàbit de prendre la comunió sense que el contacte amb Jesús se n’hagués ressentit. Però els havia de dir una cosa, a la sacerdot i el recepcionista, i esperava que no s’ho prenguessin malament: ell s’havia dedicat a estudiar la Bíblia, i havia descobert que ells dos podien haver interpretat malament algun aspecte relacionat amb aquest tema. Només perquè algú vulgui acostar-se a Jesús no té per què fotre’s una o dues ampolles de vi al dia. Volien que els ho expliqués amb més detall?

—No, gràcies —va dir la sacerdot—. Crec que ja en tinc una visió de conjunt prou clara.

Bé, sempre podrien tornar a aquesta qüestió més endavant. En poques paraules, el cuiner que ara havia de rentar plats tots els dies fins que s’hagués mort dues vegades, només servia llet i suc de nabiu vermell en conformitat amb els reglaments de la institució penitenciària. Com que cap dels interns aconseguia col·locar-se ni amb la llet ni amb suc de nabiu vermell, a la presó s’introduïen clandestinament grans quantitats d’aquelles coses que Anders l’Assassí havia deixat de consumir feia anys i no pensava tornar a fer-ho.

—Com ara què? —va preguntar la sacerdot.

—El Rohypnol i altres porqueries. Res em podria fer tornar-me tan boig com el Rohypnol barrejat amb alcohol. Dono gràcies al Senyor perquè fa molts anys d’allò.

L’únic núvol en aquell cel tan clar era que les autoritats penitenciàries havien descobert que el seu comportament era exemplar i a les seves esquenes havien tocat vàries tecles per posar-lo en llibertat abans d’hora.

—Abans d’hora? —va dir el recepcionista.

D’aquí a dos mesos —va dir Anders l’Assassí—. Què passarà llavors amb els meus estudiants de la Bíblia? I amb mi mateix? No sé què fer.

—Doncs em sembla una molt bona notícia! —va dir el recepcionista amb un to tan espontani que la sacerdot es va sorprendre—. Vindrem a recollir-te el dia que et deixin anar. Crec que tinc una feina per a tu.

La sacerdot va quedar doblement sorpresa.

—Déu sigui amb nosaltres! —va dir Anders l’Assassí.

La sacerdot no va dir res. S’havia quedat sense paraules.

Durant la visita, Per Persson s’havia adonat d’una cosa que a la sacerdot li havia passat per alt. Gràcies al Levític 19, 27-28 Anders l’Assassí s’havia transformat en una rèplica exacta del Pare Noel. Tan sols calia esporgar l’esbull dels cabells i posar-li unes ulleres més pròpies de Pare Noel. La barba ja era autèntica i tan blanca com havia de ser.

El recepcionista ho va prendre com un senyal de… algú… i al cap d’un segon se li va fer present la imatge del Pare Noel. Es podria pensar que havia intervingut un poder superior, si no fos que quedava fora de tot dubte que cap poder superior, per superior que fos, no mouria un dit ni pel recepcionista ni per la seva sacerdot.