6

EN QUALSEVOL EMPRESA del sector de l’agressió hi ha moltes més coses a discutir del que sembla. Sobre el repartiment dels beneficis quedava clar que el vuitanta per cent seria per a Anders l’Assassí i el vint per cent restant es repartia entre la sacerdot i el recepcionista. Però calia comptabilitzar les despeses que es restarien dels ingressos. Anders l’Assassí, per exemple, necessitaria comprar roba quan la que fes servir per treballar quedés tan ensangonada que resultés impossible reutilitzar-la. En això, tots tres hi estaven d’acord.

Però l’assassí argumentava que el cost de les cerveses que prenia abans d’anar per feina era una despesa a repartir, ja que li resultava força més complicat apallissar gent quan estava sobri.

El recepcionista i la sacerdot creien que també es pot apallissar gent sense haver begut, i que només cal una mica de pràctica. Anders l’Assassí no ho podia saber perquè no ho havia provat mai. De passada, també podria mirar d’esforçar-se a beure una mica menys els dies que havia de fer alguna feina.

Les negociacions sobre la cervesa les va perdre Anders l’Assassí. En canvi, sí que va rebre el suport de l’equip gestor quan va exposar que no era convenient que anés a la feina en transport públic o en una bicicleta acabada de robar amb un bat de beisbol lligat al portapaquets. Així, es va acordar per unanimitat que l’empresa es faria càrrec del cost d’un taxi. El recepcionista va negociar un preu fix amb Taxi Torsten, un exclient habitual del Club Amore a qui les noies anomenaven el Taxímetre. Per Persson va buscar aquell consumidor de sexe de pagament i va anar directe al gra.

—Quant em cobraries per fer de xofer un parell de tardes per setmana, dues horetes, sense sortir de la capital?

—Sis mil corones per viatge —va dir Taxi Torsten.

—Que siguin nou-centes.

—Fet!

—Potser veuràs coses, però tu has de tenir la boca ben tancada.

—Sí, sí, d’acord, ja t’ho he dit.

Cada dilluns es feia una reunió de seguiment en la qual l’equip gestor prenia les decisions. Les tarifes es revisaven després de sentir les explicacions d’Anders l’Assassí referides a les dificultats de cada tipus d’encàrrec. Les combinacions podien ser diverses i cada una implicava un preu diferent. Trencar una cama dreta, per exemple, costava quinze mil corones, el mateix que trencar un braç esquerre. Però la suma de cama dreta i braç esquerre no tenia un cost de trenta mil, sinó de quaranta mil. Es va establir aquest preu quan Anders l’Assassí va explicar amb tot detall que una persona a qui acaben de trencar la cama dreta amb un bat de beisbol cau a terra i espeternega violentament, i que per tant no resulta fàcil encertar-li el braç esquerre. I encara més quan l’executor té dificultats per distingir dreta i esquerra (com també en tenia per distingir el que era correcte i incorrecte).

També calia vigilar els estàndards ètics. La primera condició i més important era que els nens no patissin, ja fos directa o indirectament, per haver de contemplar com la mare —o més sovint el pare— eren atonyinats.

La segona norma era que el dany que es causaria, en la mesura que fos possible, havia de permetre una recuperació total. És a dir, no calia que la víctima quedés coixa per a tota la vida. Això implicava, per exemple, vigilar molt amb les fractures de ròtula, perquè els genolls gairebé mai recuperen del tot la seva funcionalitat. Un dit tallat era acceptable. Dos també, i això per cada mà. Però més no.

El que els demanaven més sovint eren les fractures de cama i de braç, practicades amb bat de beisbol i en trajectòria descendent. Tot i que, a vegades, el client demanava que la persona que no s’havia comportat adequadament ho dugués escrit a la cara i aleshores calia treballar amb els punys, o amb el puny americà si del que es tractava era de deixar fractures a la mandíbula, al nas o al pòmul, amb el complement d’un ull de vellut o una cella oberta (cosa que, es volgués o no, ja solia passar de manera força automàtica).

Per Persson i Johanna Kjellander havien acordat que la seva empresa només agrediria subjectes que s’ho haguessin buscat. Cada client havia de justificar el seu cas i explicar-lo detalladament. Es va rebutjar, per exemple, la petició d’un heroïnòman que acabava de recuperar la llibertat després de passar una temporada en una institució penitenciària on li havien aplicat alguna mena de teràpia psicològica. Mentre estava reclòs, l’individu havia arribat a l’absoluta certesa que la culpa de tot plegat la tenia la seva mestra d’escola, que en aquell moment ja havia fet noranta-dos anys. Anders l’Assassí va creure que alguna cosa de veritat hi podia haver, però Per Persson i Johanna Kjellander van concloure que les proves no eren consistents.

L’heroïnòman, abatut, va marxar remugant. Estava de pega, perquè la vella va morir de pulmonia al cap d’un parell de dies, i per tant qualsevol mena de càstig ja seria impossible.

El repartiment de tasques anava així: Per Persson continuava treballant a la recepció i allà era on recollia els encàrrecs, informava de les tarifes i prometia donar una resposta abans de vint-i-quatre hores. El pas següent era convocar una reunió de direcció, amb Johanna Kjellander i Anders l’Assassí. Aquest últim no sempre s’hi presentava però tampoc calia que ho fes: per acceptar una feina només calien dos vots.

Quan el client pagava en efectiu i per avançat, la intervenció acordada es feia dins dels dos dies següents i mai més enllà d’una setmana. Deixant de banda que algun cop l’esquerra havia acabat sent la dreta, el client no solia tenir cap motiu de queixa per la qualitat de l’execució, ni per qualsevol altre aspecte del servei.

—L’esquerre és el braç on la gent du el rellotge —intentava fer-li entendre la sacerdot.

—Quin rellotge? —responia Anders l’Assassí, que des del primer assassinat s’havia acostumat a comptar el temps no en hores i minuts sinó en anys i dècades.

—Quan fas servir el ganivet, és la mà que sosté la forquilla.

—A la presó només teníem culleres.