2

CALIA SABER APRECIAR els petits plaers, i un d’aquests era que en els darrers mesos Anders l’Assassí no havia assassinat a ningú, ni el recepcionista ni qualsevol altre que s’hagués acostat a l’hostal. Un altre petit plaer era que cada diumenge l’amo permetia a Per Persson deixar la recepció unes hores. El recepcionista, quan marxava, no se n’anava de festa perquè no tenia ni cinc, sinó que s’asseia al banc d’un parc a reflexionar sense pressa, cosa que es podia fer gratis.

Estava assegut, amb quatre sandvitxos de pernil dolç i una ampolla de suc de gerds, quan algú li va dir:

—Com va això, fill meu?

Era una dona relativament jove, no gaire més gran que ell. Tenia un aspecte descuidat, brutejava i duia l’alçacoll tacat.

Per Persson no havia sentit mai cap mena de curiositat pels assumptes espirituals, però una religiosa mereixia tant respecte com un assassí, qualsevol drogoaddicte o la miserable ferralla humana amb què havia de tractar a la seva feina. O potser més, fins i tot.

—Gràcies per l’interès —va dir—. És evident que he tingut èpoques millors. O potser no, ara que ho penso. Es pot dir que la meva vida és una merda sense interrupcions.

M’he passat, potser allò era massa personal, va pensar. Calia corregir-ho.

—En tot cas, no es preocupi. No voldria que el meu estat d’ànim i la meva situació fessin perdre el temps a una sacerdot. De vegades n’hi ha prou amb menjar una mica per veure-ho tot més clar.

I dit això va donar la conversa per acabada i ostensiblement es va dedicar a estudiar la manera d’obrir el tàper on duia els sandvitxos.

Aquest gest no va provocar l’efecte desitjat en la dona, que li va deixar clar que no era cap molèstia ajudar-lo a fer-li la vida més suportable, ben al contrari. I que el mínim que podia fer per ell era dir una pregària personalitzada.

Una pregària personalitzada? Per Persson es va preguntar què creia aquella llardosa que podia necessitar, ell. Faria ploure diners? O patates fregides? Encara que, ben mirat, tampoc no era normal enviar a pastar fang algú que només vol fer el bé.

—Gràcies, reverenda. Si vostè creu que resar al Cel em pot fer la vida més fàcil, no seré jo qui hi posi problemes.

La sacerdot va somriure i va seure al costat del recepcionista ociós. Aleshores va engegar amb gran professionalitat:

—Déu, mira. Aquí tens el teu fill… Perdona, com et dius?

—Per —va dir Per Persson, sense tenir gaire clar què podia fer Déu amb aquella informació.

—Déu, mira com pateix el teu fill Per.

—Bé, no sé si podem dir que pateixo tant…

La sacerdot va perdre el fil i va considerar que calia tornar a començar perquè l’eficàcia de l’oració millorava quan es feia sense interrupcions.

Per Persson es va disculpar i va prometre que la deixaria treballar.

—Gràcies —va dir la religiosa, i va tornar-hi—. Déu, mira el teu fill Per, mira com sent que la seva vida podria anar millor, tot i que ara mateix no es pugui dir que pateixi tant. Senyor, concedeix-li seguretat. Ensenya-li a estimar el món i fes que el món l’estimi. Oh, Jesús, ajuda’l a dur la seva creu. Vingui a nosaltres el vostre regne, etcètera.

Etcètera?, va pensar Per Persson, però no va gosar dir res.

—Que Déu et beneeixi, fill meu, amb la Seva força, el Seu poder i… la Seva força. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.

Per Persson no tenia ni idea de com eren les pregàries personalitzades, però allò que li acabaven de fer no li semblava una feina gaire fina. I estava a punt de dir-ho quan la sacerdot es va avançar:

—Vint corones, sisplau.

Vint corones?! Per allò?

—Vol que li pagui per resar? —va dir Per Persson.

La sacerdot va fer que sí amb el cap. Una pregària no era només deixar-la anar. Exigia concentració, calia devoció, et xuclava la força… A més, va dir, els religiosos també tenien necessitats mentre vivien a la terra, abans de ser cridats per anar al Cel.

Però el que Per Persson havia vist no semblava devoció, concentració ni xuclada de força. I dubtava que, arribat el moment, algú cridés aquella dona des d’allà dalt.

—Vinga, deu corones? —va intentar la religiosa.

Una quantitat petita, i encara la rebaixava a la meitat? Per Persson va observar-la amb més atenció i va descobrir una cosa certament llastimosa. Podia ser que no fos cap impostora i bé podia ser que es tractés d’una religiosa caiguda en desgràcia.

—Vol un sandvitx? —li va dir.

Allò va il·luminar la cara de la dona.

—Oh, gràcies, estaria molt bé. Que el Senyor et beneeixi.

Per Persson va puntualitzar que, des d’una perspectiva històrica, tot feia sospitar que el Senyor estava ocupat en feines que no tenien res a veure amb ell. I que la pregària que la dona acabava d’adreçar-li difícilment canviaria aquest fet.

La religiosa volia replicar però el recepcionista va allargar-li el tàper.

—Mengi, faci el favor, no cal que digui res —va afegir.

—El Senyor encamina els humils amb la seva justícia. Salm 25 —va dir finalment la religiosa amb la boca plena.

—Amén.

La dona era realment una sacerdot. Mentre engolia a tota màquina els sandvitxos de pernil dolç del recepcionista, va explicar que fins a aquell darrer diumenge havia estat al càrrec d’una parròquia i que va ser durant la missa, mentre feia l’homilia, que el president del consell de la congregació se li va encarar per demanar-li que fes les maletes i fotés el camp.

Per Persson ho va trobar injust i incomprensible. Com podia ser que en l’àmbit eclesial no existís cap mena de legislació laboral que protegís el treballador?

Sí, i tant que n’hi havia. Però el president de la congregació creia que tenia dret a fer el que feia. I va resultar que tots els feligresos van estar-hi d’acord i alguns encara van llançar-li els missals pel cap quan va abandonar l’església.

—Com pots suposar, hi ha una versió més llarga de la història. Vols que te l’expliqui? Així veuràs que la meva vida tampoc no ha estat un camí de roses.

Per Persson ho va haver de rumiar. Li venia de gust endinsar-se per un camí de penalitats i misèries alienes o ja en tenia prou amb les seves?

—No estic segur que la meva existència es torni més lluminosa escoltant desgraciats que viuen en una foscor similar a la meva —va dir—. Però si va directe al gra i procura no allargar-se gaire, potser sí que la podria escoltar.

El gra era que aquella dona ja feia set dies que no tenia casa, que dormia en soterranis o allà on bonament podia i que només s’alimentava amb el que arreplegava.

—Com ara quatre sandvitxos de pernil dolç —va dir Per Persson—. Què li sembla si s’acaba el menjar que queda i es beu també el suc de gerds?

No li va contestar pas que no. I quan va haver calmat la set va afegir:

—Resumint, la veritat és que no crec en Déu. I encara menys en Jesús. El meu pare em va obligar a seguir els seus passos, malgrat que li hagués sortit filla i no fill. També el meu avi el va obligar a ell a seguir els seus passos. O vés a saber si a tots dos els va enviar el diable. En tot cas, en la meva família, el sacerdoci ha anat passant de pares a fills.

En això de ser víctima del pare i de l’avi, Per Persson s’hi va sentir immediatament identificat i va afegir el comentari que aquest món seria millor si els fills estiguessin exempts d’això de carregar amb tota la misèria de generacions anteriors.

La sacerdot es va estalviar de matisar que, ben mirat, sense les generacions anteriors ells mateixos no existirien. En lloc d’això va voler saber què l’havia dut fins a aquell punt de la seva vida, i justament al banc del parc on es trobaven.

Al banc del parc, exacte, i a la recepció d’un hostal depriment, i a compartir cerveses amb gent com Anders l’Assassí.

—Anders l’Assassí!? —va exclamar la religiosa.

—Sí —va dir el recepcionista—. S’està a l’habitació set.

Per Persson va pensar que podia estar-se uns minuts més amb aquella sonada i, ja que l’escoltava, va explicar-li que l’avi s’havia arruïnat; que el pare mai no havia aconseguit fer res a la vida; que la mare va tocar el dos amb un banquer islandès i que ell, als setze anys, havia anat a petar a un prostíbul que s’havia convertit en l’hostal barat on ara feia de recepcionista.

—I quan per fi tinc una estona per estar tranquil se m’acut venir a seure en un banc per allunyar-me de tots els delinqüents que hi ha a l’hostal i resulta que se m’apareix una sacerdot que no creu en Déu, que intenta estafar-me i que se’m fot el dinar. Aquesta és la història de la meva vida, i seguirà sent-ho mentre l’antiga casa de putes no es transformi en el Ritz per obra i gràcia de la seva pregària.

La religiosa, amb les galtes encara plenes d’engrunes, va semblar avergonyida. Va reconèixer que no era gaire probable que la pregària hagués donat un resultat de manera tan immediata i palpable, especialment perquè no l’havien preparat gaire abans de fer-la i d’altra banda perquè el destinatari no existia. Ara lamentava haver fet la feina a corre-cuita, sobretot un cop vista la generositat del recepcionista.

—Sisplau, parla’m una mica més d’aquest hostal. No hi tindries una habitació lliure, a preu d’amic?

—A preu d’amic? —va dir Per Persson—. Exactament en quin moment vostè i jo ens hem fet amics?

—Bé, encara ho podem ser, oi?