17

TAN SOLS UNA HORA més i haurien perdut de vista aquell assassí imbècil per sempre. Però, al bar, Anders l’Assassí va coincidir amb la persona equivocada i en va treure les conclusions correctes. Per això ara el tenien allà, dret al mig de l’habitació, entre la maleta groga i la vermella, i quan les va obrir va trobar bitllets pertot arreu.

—I? —va ser l’única cosa que va dir.

—Catorze coma quatre milions —va respondre el recepcionista, desolat.

La sacerdot va mirar de salvar tant la vida com la situació:

—Quatre coma vuit són teus, per descomptat. Els pots gastar en el que vulguis, la Creu Roja, l’Exèrcit de Salvació, el que et sembli correcte. Per nosaltres és important no deixar-te amb les mans buides. Tens una tercera part dels diners. Seguríssim!

—Ah, sí? —va dir Anders l’Assassí.

Només un «ah, sí?»: allò era tot el que el seu cervell era capaç d’articular en aquella situació. Abans tot era més fàcil, quan no calia pensar tant. En un cas així hauria fet això:

1) trencar la cara a la sacerdot i el recepcionista,

2) agafar les maletes amb els calés i

3) tocar el dos.

Però, ara, ell era un home de fe, i sabia que et fa més feliç donar que rebre, i que era més fàcil que un camell passés per l’ull d’una agulla que no pas que un ric entrés al Regne de Déu. I a més no s’havia de desitjar ni això ni allò.

És clar que també… per a tot hi havia un límit. I ara sentia que Jesús li parlava. «Desfés-te d’aquests dos fariseus traïdors que fa temps que s’aprofiten de tu. Recull les teves coses i els diners i comença una vida nova en qualsevol altre lloc».

Exactament aquestes van ser les paraules de Jesús, i així les va transmetre Anders l’Assassí a la sacerdot i el recepcionista.

En sentir-ho, el recepcionista va començar a considerar que tot estava perdut, i que s’acostava el moment de clavar els genolls a terra i suplicar per salvar la vida. En canvi, la religiosa va mostrar curiositat.

—De veritat que Jesús t’ha parlat? Pensa que en tots els anys que he fet de missatgera entre el cel i la terra mai no m’ha dit ni una sola paraula.

—I no et sembla que podria ser perquè ets una farsant? —va dir Anders l’Assasí.

—És possible que sigui així com dius —va afirmar la sacerdot fent que sí amb el cap—. Si sobrevisc els pròxims minuts miraré de trobar una resposta sobre el tema. Deixa que et faci una pregunta breu abans no et desfacis de nosaltres.

—Digues.

—Què t’ha dit Jesús que has de fer després?

—Agafar la pasta i fotre el camp.

—Sí, sí, ja ho sé. Però ha concretat alguna cosa? Tot el país sap qui ets, això ho entens, oi? Et reconeixeran a tot arreu. I a més tots els mafiosos i presumptes mafiosos de l’àrea d’Estocolm et van al darrere. L’hi has explicat, això, a Jesús?

Anders l’Assassí es va quedar en silenci. I va seguir en silenci una estona més.

La sacerdot el va animar a mirar de posar-s’hi en contacte altra vegada però… i si no arribava cap resposta? Si passava això no s’ho havia de prendre com una cosa personal, potser Jesús estava saturat de feina: omplir de peix les xarxes buides, ressuscitar els fills morts d’algunes vídues, fer que els cecs hi tornessin a veure, expulsar el dimoni del cos d’aquells que no podien parlar… Podia anar a Lluc 5 o a Mateu 9 per comprovar tot allò que li estava dient, si no s’ho creia.

El recepcionista es va encongir. Realment era el millor moment per provocar-lo?

Però Anders l’Assassí no ho va entendre com una provocació. Aquella dona tenia raó. Jesús devia anar saturat de feina, ja ho veia. D’això se n’havia d’encarregar ell personalment. O demanar consell a algú, per exemple a aquella maleïda sacerdot.

—Tens alguna proposta? —va reconèixer malhumorat.

—M’ho preguntes a mi o a Jesús? —va dir la sacerdot mentre el recepcionista la fulminava amb la mirada: No et passis!

—T’ho pregunto a tu, collons —va aclarir Anders l’Assassí.

Deu minuts més tard la sacerdot ja sabia què havia passat al Soldat Švejk: que el valent assassí havia tombat el perillós germà Olofsson («primer el vaig aturar amb l’esquerra, després li vaig enviar un directe amb la dreta i ja està tot explicat»), i també les conclusions a què l’assassí havia arribat en la conversa que l’havia dut a apallissar aquell energumen, és a dir, que la sacerdot i el recepcionista havien intentat estafar el tercer soci.

—Exsoci —va voler aclarir el recepcionista—. Tot això és perquè tu et negues a treballar.

—Estic amb Jesús. És tan difícil d’entendre? I per aquest motiu m’heu fotut en aquesta merda?

La sacerdot va dir que no tenien temps per a aquella mena de discussions. Ella estava d’acord amb la descripció dels fets que relatava l’assassí, encara que, en realitat, hauria pogut utilitzar altres paraules. Però ara mateix es tractava d’encarar el futur immediat i d’actuar amb celeritat, perquè ningú no sabia quanta estona tardaria aquell a qui havia deixat per terra a aixecar-se i posar el seu germà al corrent de tot plegat.

—Fa una estona m’has demanat si tenia alguna proposta. La resposta és que sí.

El millor que podien fer és marxar junts. La feina de la sacerdot i el recepcionista seria impedir que Anders l’Assassí fos descobert. Els diners continuarien a les maletes i se’ls repartirien com bons germans. Serien uns cinc milions de corones per barba si s’hi afegien els diners estalviats honestament per la sacerdot i el recepcionista (bé, no gaire honestament, només una mica).

On podien anar, no ho sabia cap dels tres, però el dia abans el recepcionista havia visitat un vell conegut d’Anders l’Assassí, el Marquès, a qui havia comprat una autocaravana on els tres socis es podrien estar una temporadeta, tot i que era només de dues places.

—Una autocaravana? —va dir Anders l’Assassí—. I quant heu pagat?

—No gaire —va admetre el recepcionista.

Per Persson s’havia endut el vehicle dient que Anders l’Assassí el passaria a pagar divendres, com a molt tard, aprofitant que li havia d’explicar els detalls de l’encàrrec del doble assassinat.

—Quin doble assassinat? Quin encàrrec?

—Sí, un encàrrec que s’ha pagat, però no s’ha consumat. Un competidor del Marquès en el negoci dels cotxes i un altre que es dedica a les pastilles, que és el negoci de la Marquesa. Suposo que es volen quedar amb tot el mercat i per això van acceptar invertir-hi un coma sis milions.

—Un coma sis… i els tenim a la maleta groga?

—Sí, o a la vermella.

—I a canvi d’aquesta quantitat el Marquès i la Marquesa no tindran cap homicidi?

—No, si no és que Jesús insisteix que tornis a la feina, però no tenim cap raó per esperar-ho. Cal afegir-hi també que els has robat l’autocaravana. Certament, això fa que entre tots els clients que ens reclamen coses ells puguin ser els que arribin a estar més enfadats. Potser el millor seria emprendre un viatge ben lluny.

En aquell moment no havia de ser fàcil dir-se Johan Andersson. I encara menys pel fet de ser conegut com Anders l’Assassí i d’haver abraçat la fe feia poc i veure que els teus únics amics sobre la capa de la Terra semblaven els teus enemics i que ara t’estaven proposant fugir en una autocaravana per evitar que els apallissessin fins a la mort.

Jesús continuava tan mut com el Mur de les Lamentacions, mentre la sacerdot i el recepcionista no callaven. Al final, havien proposat l’única sortida raonable, i ell no era capaç de veure’n cap altra.

—Et podem temptar amb mitja ampolla de la sang de Crist, a manera de comiat? —va gosar dir el recepcionista.

Anders l’Assassí va prendre una decisió.

—Sí que podeu. Millor una ampolla sencera. I, au, fotem el camp.