41

BÖRJE EKMAN no va poder llegir cap dels catorze comentaris que havia anotat sobre aspectes a millorar de la celebració del vespre de la inauguració. En comptes d’això, el recepcionista i la sacerdot el van acompanyar respectuosament fins a la porta fent-li la promesa que en parlarien més endavant. La resposta de Börje Ekman va ser que, a banda d’alguns aspectes importants sobre el contingut del sermó, el seu to i l’horari de la celebració, no hi havia gaire cosa a parlar. A més, ell ja s’encarregaria d’organitzar els voluntaris que volguessin ocupar-se de les activitats parroquials i ja havia començat a fer diversos contactes entre els feligresos.

—Per cert, s’ha recollit gaire aquest vespre?

—Encara no ho hem comptat, però segurament més de cinc mil corones —va improvisar el recepcionista, esperant no ficar la pota dient una xifra massa baixa.

—Ostres! —va exclamar Börje Ekman—. És el rècord! Podrem recollir-ne més quan s’hagin polit alguns aspectes organitzatius, així com el sermó i tot una mica en general. M’hi jugo el que vulguin que es pot superar la barrera de les deu mil corones.

Problemes, problemes, problemes, va pensar la sacerdot.

Amb un «entesos, doncs, tornaré dilluns a rastellar el camí per deixar-lo ben endreçat i polit, així que segurament ens veurem» es va acomiadar finalment Börje Ekman.

—Com pot ser que la felicitat no sigui mai completa? —va lamentar-se el recepcionista.

La sacerdot va estar-hi d’acord, però va creure que era millor esperar una setmana abans de despatxar un empleat que no havien contractat. Ara tocava celebrar-ho amb un sopar de set plats i un llit d’hotel. A més, calia analitzar com farien evolucionar el negoci a partir de l’experiència recollida la primera tarda.

Va ser després del brindis amb una ampolla d’Anwilka del 2005 que la sacerdot va plantejar una nova idea.

—Beure la sang de Crist —va dir.

—Ecs! —va fer el recepcionista.

—No. Pensa-hi.

Combregar no volia dir haver de fer com Anders l’Assassí per tirar endavant dia a dia, podien adaptar el concepte a les necessitats de l’Església d’Anders.

—Desenvolupa això, sisplau —va demanar el recepcionista mentre feia un altre glop d’un deliciós vi sud-africà pel qual pagarien més de dues mil corones, si no és que en demanaven una segona ampolla.

Havien descobert que hi havia una relació directa entre el grau de felicitat dels feligresos i la seva generositat. Anders l’Assassí feia que la gent se sentís feliç (tothom menys ells dos i el sagristà) i en conseqüència generosa. El vi faria que augmentés la felicitat i, per tant, la generositat! Era pura lògica.

La conclusió de la sacerdot va ser que si aconseguien que cada feligrès begués entre un got i mitja ampolla, segons la set i la constitució física de cadascú, el dissabte següent podrien duplicar els ingressos. No de cinc a deu mil, com deia el paio del rastell, sinó de mig a un milió.

—Vols dir barra lliure de sang de Crist? —va dir el recepcionista.

—Trobo que hauríem de deixar de dir-ne sang de Crist, si més no entre nosaltres. Estímul financer sona millor.

—I caldrà tenir llicència de begudes alcohòliques? —va especular el recepcionista.

—No ho crec. En aquest país fantàstic, ple de tota mena de regulacions i prohibicions, es poden buidar tantes ampolles com vulguis sempre que ho facis entre les quatre parets d’una església. De tota manera, per estar-ne segurs, dilluns investigaré el tema. Salut, amor meu. Que bo que és aquest vi, massa bo per a la nostra església.