5

DESPRÉS D’HAVER PARLAT amb el Marquès, la sacerdot i el recepcionista passejaven en silenci. Cadascú s’aclaria els pensaments per la seva banda.

El recepcionista intuïa que vindrien desgràcies. I també diners. I encara més desgràcies. I més diners.

A les desgràcies ja hi estava acostumat. De fet, plovien sobre mullat, i per tant, i segurament, no notaria la diferència. En canvi, els diners en quantitats considerables, això sí que no ho havia vist mai, excepte en els malsons sobre l’avi. De tota manera, volia saber l’opinió de la religiosa. Què en pensava, ella: és correcte fer negocis maltractant el proïsme?

Johanna Kjellander semblava buscar una resposta precisa però no en va trobar cap de millor que assegurar que tothom qui tem el Senyor sap quin camí triar.

—Salm 25 —va afegir sense gaire convicció.

El recepcionista va dir que era una de les coses més estúpides que li havia sentit a dir i li va recomanar que parés de repetir cites de la Bíblia i que comencés a fer servir el cervell. I més encara tenint en compte que no tenia cap fe ni en Déu ni en les Sagrades Escriptures. Les dues últimes cites, va observar Per Persson, les havia dit fora de context. O potser amb aquella darrera volia dir que Déu els havia enviat a ella i a ell per fer que persones de moral dubtosa tornessin al camí correcte a través d’Anders l’Assassí? I quina explicació podia tenir el fet que el Senyor hagués triat per a aquella tasca algú que no creia en Ell i que seria ajudada per un recepcionista que en sa vida havia obert una Bíblia?

La sacerdot va reconèixer amb humilitat que sovint no ens resulta fàcil avançar en aquesta vall de llàgrimes. Des del seu naixement fins a la setmana passada s’havia sentit presonera de la tradició familiar. Ara tot just començava a fer el paper de gestora administrativa d’un criminal, però es veia incapaç de respondre a la pregunta de si això implicava d’una manera o altra venjar-se d’un déu que no existia. Ella necessitava mirar endavant, anar provant coses i vés a saber si al llarg del camí podria anar ingressant alguna corona. En aquest context, volia donar gràcies a Per Jansson o Persson per la seva hàbil intervenció en el moment que, amb el pilot bíblic automàtic, havia deixat anar davant del Marquès allò de membre tallat per membre tallat.

—No es mereixen —va dir el recepcionista amb un punt d’orgull.

De la resta no van comentar res, però era clar que entre la sacerdot i el recepcionista hi havia algunes afinitats.

Quan van tornar a ser a l’hostal, Per Persson va donar a la religiosa la clau de l’habitació vuit, afegint que, del preu, en parlarien en una altra ocasió. Ja havien passat massa coses per ser diumenge. Potser més endavant, si li anava bé.

La sacerdot l’hi va agrair sense cites bíbliques:

—Gràcies —va dir— per tot el que has fet avui. Ens veiem demà. Bona nit, Per.

El vespre del dia que va conèixer una sacerdot, després un marquès i a continuació va convertir-se en assessor d’un assassí, Per Persson jeia al seu matalàs, en l’habitació a tocar de la recepció, mirant el sostre fixament.

Un braç trencat de tant en tant tampoc és cap tragèdia, especialment quan es tracta de persones que s’ho mereixen, i era una activitat que beneficiava tant a qui l’executava com als que li gestionaven la feina.

La sacerdot era de les persones més estranyes que havia conegut. I això que el recepcionista recordava haver topat amb gent força estranya al llarg dels anys que havia treballat primer al Club Amore i ara a l’Hostal de la Riba del Llac.

Però aquella dona era capaç d’engegar coses, i tenia el talent de fer-ho d’una manera econòmicament viable (per bé que, tot s’ha de dir, al banc del parc no havia estat prou fina per assegurar-se les vint corones).

«Crec que seguiré les teves passes durant un temps, Johanna Kjellander», es va dir Per Persson. «Ho faré perquè fas olor de diners i és una olor que m’agrada».

Va apagar el llum sense pantalla que tenia a tocar del matalàs i al cap d’un minut ja clapava.

I va dormir millor del que ho havia fet en molt i molt temps.