26
LA SACERDOT i el recepcionista van entrar de bracet en un concessionari d’autocaravanes de Borås, de fet, l’únic que hi havia. Dient-se l’un a l’altre «estimat» i «amor meu» van causar molt bona impressió al venedor. Mentrestant, dos carrers més enllà, Anders l’Assassí s’havia quedat a l’autocaravana que estaven a punt d’abandonar. Sense bolets, però amb una Bíblia i una altra ampolla de sang de Crist.
La sacerdot i el recepcionista van triar una Hobby 770 Sphinx, bàsicament perquè tenia l’opció d’organitzar l’espai en cambres separades.
El preu, sis-centes seixanta mil corones, no era problema. O potser sí.
—La volen pagar en efectiu? —va preguntar el venedor, desconcertat.
En aquestes situacions la sacerdot era realment bona. Es va afluixar el mocador que fins llavors havia amagat l’alçacoll i va preguntar quin problema hi havia si volien pagar al comptat. El dia abans la policia havia tornat els diners d’Anders l’Assassí —que Déu el beneeixi!— a la Creu Roja i l’Exèrcit de Salvació.
El venedor estava al corrent del principal tema de l’actualitat nacional i va haver de reconèixer que sí, que estava permès fer servir sumes importants. Però sis-centes seixanta mil corones?
Si li resultava incòmode cobrar una xifra tan alta podien acordar un preu menor i fer donació íntegra de la diferència en favor de la tasca humanitària internacional de l’Església sueca.
—Que segurament no tindrà cap problema amb els diners en efectiu. De tota manera, si vostè no vol vendre cap autocaravana que col·labori en la nostra lluita contra la fam al món, ja buscarem un altre concessionari.
La sacerdot va fer un gest de comiat, va agafar del braç el seu recepcionista i va enfilar cap a la porta.
Deu minuts després havien enllestit tota la paperassa. La sacerdot i el recepcionista van seure al volant de la nova autocaravana i van marxar. El recepcionista estava impacient per fer-li la pregunta a la sacerdot:
—La nostra lluita contra la fam al món?
—He hagut d’improvisar. Començo a tenir gana. Què et sembla un McAuto?
Tots els que desitjaven descobrir on era el nou heroi nacional Anders l’Assassí quedaven bocabadats quan veien passar una autocaravana. Els investigadors més professionals es feien preguntes del tipus: era una Elnagh Duke 310 del 2008? Quines llantes duia? Eren o no les originals?
També els criminals estafats es miraven les autocaravanes. Els tres socis confiaven despistar-los desfent-se de la vella, cosa que era el següent a l’agenda.
Però per a la gent normal una autocaravana continuava sent una autocaravana. Malgrat el canvi, els fugitius seguien exposats a la curiositat de la gent. Si Anders l’Assassí anava al seient del davant, el reconeixerien? I en el cas de la conductora, algú s’adonaria que tenia l’aspecte que tenen totes les dones?
Calia abandonar la primera autocaravana, i fer-ho de la manera més sonada possible, que tothom se n’assabentés. Per raons de seguretat, millor fer-ho lluny de Borås.
Després de passar pel McAuto, d’entrar sense incidències en un systembolaget a comprar més ampolles i aturar-se en una benzinera per fer repostar vehicle i persones, van continuar cap al nord-est. Tenien a punt el pla per l’endemà.
Anders l’Assassí s’havia fet molt pesat parlant tota l’estona d’allò que li havia demanat la reina, que havia de fer donació d’un altre mig milió en nom de Jesús. Aquest cop per als infants! Al final la sacerdot i el recepcionista hi van accedir. No tant pensant en els nens com en la polseguera que aixecaria aparcar i deixar abandonada l’autocaravana del Marquès. I el millor lloc per aixecar polseguera era a la seu central de Save the Children a Sundbyberg, al nord d’Estocolm.
Després de repassar-lo de cap a peus, Anders l’Assassí va dir que havia entès el pla. Tres repassades senceres més tard, la sacerdot i el recepcionista se’l van començar a creure. Ara calia fer el viatge.
El recepcionista conduïa l’autocaravana vella, la sacerdot la nova amb Anders l’Assassí rere les cortines i la Bíblia a les mans.
A mig camí es van aturar per fer nit. El criminal roncava en un vehicle, i la sacerdot i el recepcionista van anar a fer el mateix a l’altre, però abans… van tenir l’oportunitat de fer allò que havien fet altres vegades.
Anders l’Assassí passava molta estona llegint la Bíblia. Hi buscava concretament cites que parlessin de la generositat. S’havia sentit molt a gust donant. I ara tornava a sentir el mateix plaer veient totes les expressions de gratitud que li arribaven a través dels diaris, la tele o la xarxa.
La nit va passar i es va fer de dia i va ser hora de seguir cap a Sundbyberg. La sacerdot va tornar a l’autocaravana on dormia Anders l’Assassí i se’l va trobar despert, llegint l’Èxode.
—Bon dia, Jesús en miniatura. No has oblidat el pla d’avui, oi?
—Si abans m’haguessis parlat així t’hauria trencat les costelles, ja no te’n recordes? —va dir Anders l’Assassí.
—Sí que me’n recordo.
—Vull escriure la carta a Save the Children.
—Doncs, posa-t’hi. Només tenim un parell d’hores i això que llegeixes té milers d’anys. No crec que canviï si ho deixes una estona.
La sacerdot estava irritada. Sentia que… tot allò no havia d’estar passant… el criminal no havia de ser part de la seva vida i de la del recepcionista… i ells dos no havien de ser el centre d’atenció de tot el país i de part de l’estranger.
Però les coses eren com eren. Es tractava d’enfrontar la nova situació. L’homicida s’havia convertit en la persona més estimada de Suècia i una estrella té una immensa força potencial. Una força que en la guerra de la sacerdot i el recepcionista contra la resta de la humanitat els podia impulsar cap a un bon objectiu, és a dir, diners. Se’n podia dir guerra o lluita per trobar el sentit de la vida.
Però en totes les guerres (incloses les que es lliuren contra l’absurditat de la vida) calen soldats. I els soldats només podien lluitar si mantenien la moral alta.
—Et demano disculpes —va dir la sacerdot a Anders l’Assassí, que estava escrivint la carta.
—Disculpes, per què? —va respondre l’altre sense aixecar la vista.
—Perquè he estat desagradable.
—Ah sí? —va dir Anders l’Assassí—. Ja l’he acabat. Vols que te la llegeixi?
Hola nens de Save the Children. En nom de Jesús us vull donar cinc-centes mil corones així en el futur no us hauran de salvar.
Al·leluia!
Llegiu Èxode 21:2
Salutacions. Anders l’Assassí.
PS. Ara agafo el meu Volvo vermell i me’n vaig.
La sacerdot li va demanar la Bíblia al criminal, la va obrir per Èxode 21:2 i li va preguntar què volia dir amb: «Quan compris un esclau hebreu, tens sis anys perquè et serveixi, però l’any setè deixa’l lliure i que se’n vagi sense pagar res».
Anders l’Assassí va dir que l’havia sorprès allò de deixar-lo marxar sense pagar. No li semblava a la sacerdot que era un exemple de generositat?
—Després de sis anys de tenir-lo com a esclau?
—Sí, no?
—No.
La carta era una mica més que moderadament estúpida, però la sacerdot no hi va trobar res que mereixés una discussió. Anders l’Assassí va voler aclarir que havia parlat d’un Volvo per fer que la gent deixés de buscar-lo en una autocaravana.
La sacerdot va respondre que sí, que ho havia entès.
Finalment van arribar a Sundbyberg. La dona va aparcar l’autocaravana vella a la vorera, just davant l’entrada de la seu de Save the Children, al carrer Landsvägen 39. Al seient del conductor hi havia un paquet amb la nota «A l’atenció de Save the Children» que contenia la carta d’Anders l’Assassí i quatre-centes vuitanta mil corones en bitllets (perquè s’havia descomptat).
Mentre la sacerdot i el recepcionista s’esperaven en una cantonada amb l’autocaravana nova que de cap manera havia d’associar-se a Anders l’Assassí, ell va entrar a l’edifici, va pujar a l’ascensor i va ser rebut amablement per una dona que no el va reconèixer.
—La pau del Senyor sigui amb tots vosaltres —va dir Anders l’Assassí—. Em dic Anders l’Assassí, tot i que no mato ningú ni cometo cap altre delicte. Prefereixo donar diners en nom de Jesús per les bones causes. Crec que Save the Children és una bona causa. Us vull donar mig milió de corones… realment us en voldria donar més, però mig milió tampoc són un cagarro. Perdoneu la meva manera de parlar però se t’enganxa quan passes temps a la presó. Per on anava? Ah sí, els diners. Són a la meva autocaravana, que està aparcada aquí fora… En realitat no és meva, el propietari és un que es diu el Marquès, però en realitat no es diu així, li diuen el Marquès i si us va bé podeu tornar-li l’autocaravana, només cal que abans recolliu el paquet amb els diners. Crec que ja està tot. Ara només queda desitjar-vos que Déu Totpoderós us beneeixi i que tingueu un bon dia… Hosanna!
Després de l’hosanna, Anders l’Assassí va fer un somriure angelical, va girar cua i va tornar a l’ascensor mentre la dona de la recepció continuava sense dir cap paraula.
Al carrer, l’assassí va caminar cap a la cantonada, va tombar i va desaparèixer. Una hora i mitja després el gos detector d’explosius de la policia va indicar que el paquet del seient davanter de l’autocaravana blanca aparcat a l’entrada de Save the Children era inofensiu i es podia obrir.
Mentre el gos detector d’explosius treballava, els agents de la policia intentaven que la trasbalsada dona de la recepció els expliqués què havia dit Anders l’Assassí a més d’«hosanna».
«Anders l’Assassí torna a atacar!», deia un dels molts titulars sense que això creés cap confusió. Tothom n’estava al corrent i ho considerava normal, tothom sabia que hi havia un assassí en llibertat que, en lloc de matar, es dedicava a repartir diners entre els necessitats.
Era un altre èxit espectacular d’imatge i relacions públiques, amb una petita taca pel fet de no haver donat a Save the Children les cinc-centes mil corones promeses sinó quatre-centes vuitanta mil. Bé, de tota manera estaven contents.
Els esforços de la policia per fer parlar la dona de la recepció havien obtingut resultat. Al cap d’unes hores se’n van sortir, i va explicar què li havia dit Anders l’Assassí. Això incloïa la frase que l’autocaravana era propietat d’un que li deien Marquès però no era marquès. Aquesta informació va aparèixer als diaris i va comportar no només que es retornés l’autocaravana (pertanyia a un dels concessionaris de la Marquesa), sinó també que un funcionari d’Hisenda reobrís un expedient pendent de l’Agència Tributària per reclamar al Marquès un deute pendent de tributar que en aquell moment ascendia a un milió seixanta-quatre mil corones.
—Oi que havíem dit que el tallaríem a trossos però lentament, de baix a dalt? —va dir el Marquès.
—Sí —va respondre la seva Marquesa—. Molt lentament, sisplau.
Ateses les circumstàncies, la sacerdot estava prou satisfeta de com havia anat tot plegat. Mentre ella, el recepcionista i el nou Elvis continuaven viatjant en autocaravana (d’un model diferent), els fans de l’heroi buscaven un Volvo vermell. Una bloguera de Hässleholm havia embogit presentant-se a la policia cridant: «Un Volvo vermell! Jo havia dit que era un Volvo vermell!», fins que la van haver de foragitar amb l’ajuda de gossos.
Tal com deia la sacerdot, ara hi havia dos camins. L’un ja l’havien discutit: separar del criminal la sacerdot, el recepcionista i les maletes i desaparèixer. Era l’opció més tranquil·la.
L’altre camí era procurar rendibilitzar l’enorme popularitat d’Anders l’Assassí. I la sacerdot ja havia reflexionat sobre com dur a la pràctica aquesta hipòtesi. I tenia una idea.
—Fundar una Església? Amb el nom d’Anders l’Assassí? —va dir el recepcionista—. L’Església d’Anders l’Assassí?
—Sí. O potser esborrem la paraula assassí. Pot transmetre una idea equivocada —va respondre ella.
—Però per què fundar una Església? Creia que tu i jo estàvem d’acord a considerar que la vida es basa en pensar tan malament com sigui possible de tot i de tothom, incloent-hi Déu, Jesús i qui els va parir.
La sacerdot va murmurar que era difícil pensar malament d’algú que no existeix. A banda d’això estaven absolutament d’acord.
—Es tracta de fer negocis —va assegurar—. Has sentit a parlar del concepte «col·lecta»? Elvis ha tornat. I li encanta donar diners. Qui no voldria fer com Elvis?
—Jo?
—Qui més?
—Tu?
—Qui més?
—No gaires més —va admetre el recepcionista.