10

I VA ARRIBAR el dia que l’empresa va haver de saldar el deute que tenia pendent amb el Marquès. La víctima, aquest cop, era un client que s’havia endut un Lexus RX 450h per provar-lo durant el cap de setmana i resulta que l’hi van robar.

Això va dir.

De fet l’havia amagat a casa de la seva germana, a Dalarna, i ella, en lloc de pensar-s’hi una mica, es va fotografiar asseguda al volant i va penjar la foto a Facebook. I com que tothom coneix algú que coneix algú altre, no van passar gaires hores abans que la veritat arribés a les orelles del Marquès. El client trampós no va tenir temps ni d’adonar-se que l’havien enxampat que ja tenia la cara feta un mapa i la majoria de dents escampades per terra. La poca antiguitat del cotxe i l’elevat preu en què estava valorat (és a dir, era nou i car) va implicar que també es malmetés una ròtula i una tíbia.

Es tractava d’una feina rutinària, però segons l’acord subscrit dinou mesos enrere, calia incloure en el preu els dos braços trencats d’aquell altre que tenia el mal costum de jugar fatal al blackjack i que s’havia estalviat la meitat del càstig gràcies a una criatura.

També aquesta feina va ser realitzada amb precisió per Anders l’Assassí (dos braços resultaven més fàcils de trencar que un perquè no calia preguntar-se quin era el correcte). I la cosa hauria acabat aquí si no hagués recordat allò que la sacerdot li havia dit en la primera trobada: que havia estat un detall bonic que Anders l’Assassí hagués respectat el nadó.

La sacerdot havia esmentat la Bíblia. I si en aquell llibrot espès de collons s’hi poguessin trobar altres coses similars? I si hi hagués coses que el fessin sentir bé? O coses que li permetessin convertir-se en una altra persona? Aquells eren uns pensaments que li rondaven pel cap, uns pensaments que fins llavors havia ofegat en alcohol.

L’endemà parlaria amb la sacerdot. Ella l’escoltaria. Demà, abans d’anar a la taverna, que ara ja eren dos quarts de cinc de la tarda.

O potser no?

També podria ser que abans passés per l’hostal. Deixaria que la sacerdot li expliqués coses i més coses. I després faria un glop per desfer el nus de l’estómac. Ell no necessitaria dir gran cosa perquè ho diria tot la religiosa, només hauria d’escoltar. I mentre s’escolta sempre es pot aixecar el colze.

—Escolta, sacerdot, he de parlar amb tu.

—Vaja. Vols que et presti diners?

—No.

—Ja no queden cerveses a la nevera de la recepció?

—Sí que n’hi ha, ho acabo de comprovar.

—Què vols, doncs?

—Parlar, ja t’ho he dit.

—De què?

—De com funciona això de Déu i la Bíblia i tota la pesca.

—Què? —va dir la sacerdot, que en aquell punt potser hauria d’haver endevinat que caminaven cap al desastre.

La primera conversa teològica entre la sacerdot i el criminal va començar amb l’afirmació d’Anders l’Assassí segons la qual ella ho sabia gairebé tot, de la religió. Així que potser seria millor que l’hi expliqués des del principi.

—Des del principi? Bé, doncs, es veu que Déu va crear el cel i la terra i que això devia passar fa més o menys uns sis mil anys, però també hi ha qui pensa que…

—No, collons, aquest principi no. Quan comença per tu.

En lloc d’intuir el perill, la sacerdot va tenir una gran sorpresa. Ella i el recepcionista feia temps que coincidien a esperar el pitjor de tot i de tothom. En realitat mai no havien parlat a fons del tema. Quan tenien l’ocasió i estaven sols, preferien centrar-se en les coses agradables, passant de tot el que fossin misèries i l’origen de les misèries.

Al mateix temps (ara es veia), Anders l’Assassí havia estat meditant pel seu compte. Allò podia desembocar en una catàstrofe perquè si començava a llegir llibres que parlaven de posar l’altra galta quan la seva feina era trencar mandíbules i nassos els dilluns, dimecres i divendres… què passaria amb el negoci?

Qualsevol que s’ho mirés des de fora diria que la sacerdot hauria d’haver ensumat el perill. I que hauria d’haver avisat ràpidament el recepcionista. Però allà no hi havia ningú que s’ho mirés i la sacerdot només era un ésser humà (de fet, una mitjancera entre els homes i Déu, tot i que era qüestionable que complís bé aquesta tasca). Si algú estava interessat a conèixer la seva vida, fins i tot si aquest algú era un criminal i un desequilibrat imprevisible, ella el voldria complaure. La cosa anava així.

Per aquesta raó va optar per explicar la seva història a Anders l’Assassí, una història que, excepte el seu coixí, no havia escoltat ningú. Donava per fet que el punt de vista intel·lectual que podia esperar de l’assassí no seria gaire diferent del d’un moble d’Ikea, però aquest detall va quedar en segon pla, difuminat per l’alegria de tenir algú que l’escoltava.

—Bé, al principi el meu pare va crear l’infern a la terra —va dir la religiosa.

Havia estat obligada a fer-se sacerdot pel seu pare, un furibund detractor de l’ordenació de les dones. No perquè el sacerdoci femení anés en contra de la voluntat de Déu, això es podia discutir, sinó perquè les dones havien d’estar-se a la cuina i, ocasionalment, a petició del marit, desfilar cap al dormitori.

Què hi podia haver fet Gustav Kjellander? L’ofici sacerdotal s’havia transmès a la família de pares a fills des de finals del segle XVII. No tenia res a veure amb una qüestió de fe ni era res vocacional. Es tractava de mantenir una tradició, un estatus. Per això els dubtes de la filla sobre l’existència de Déu no tenien cap sentit. Ella, segons el pare, tenia el deure de fer-se sacerdot, en cas contrari ell s’encarregaria personalment de trobar la manera que el dimoni se l’emportés.

Durant molts anys Johanna Kjellander s’havia preguntat com havia pogut respectar la voluntat del pare. Encara no tenia una resposta però fins allà on recordava el pare sempre l’havia sotmès. La primera cosa que li venia a la memòria de la seva infància era l’amenaça de matar-li el conillet. Si no se n’anava a dormir a l’hora, si no era endreçada, si no treia bones notes… l’animal hauria de morir per evitar que patís, perquè una bèstia necessitava algú responsable que la cuidés, algú que li servís de model, no algú com ella.

I què dir dels àpats? Eren a taula i el pare allargava el braç, li prenia el plat, s’aixecava, anava cap a la galleda de les escombraries i llençava el menjar amb plat i tot. Això per alguna cosa incorrecta que havia fet a taula: postura incorrecta, resposta incorrecta, comportament incorrecte. Tota ella era incorrecta.

En aquell moment, Johanna Kjellander va intentar imaginar quants plats havien anat a petar a les escombraries al llarg dels anys. Cinquanta?

Anders l’Assassí escoltava la sacerdot molt atentament perquè no se sap mai quan es dirà alguna cosa que valgui la pena retenir. Però tota aquella explicació sobre el pare no pertanyia a aquesta categoria. Anders ja veia des del principi que al paio se li havia de fotre una bona pallissa i punt. O dues pallisses, si calia.

Anders l’Assassí ho va voler deixar clar per estalviar-se seguir escoltant les misèries de la sacerdot. Feia una eternitat que la sentia parlar i ella encara no havia passat del seu dissetè aniversari, quan el pare li va escopir i va dir: «Déu meu, com pot ser que m’odiïs tant, m’has donat una filla, m’has donat aquesta filla. Aquest és el meu càstig, Senyor». El seu pare no creia en Déu més que la seva filla, però sí que creia en la possibilitat de turmentar els altres amb l’ajuda de l’Altíssim.

—Benvolguda sacerdot, et faria res donar-me l’adreça d’aquest home? M’agradaria visitar-lo amb el bat de beisbol per ensenyar-li bones maneres i compassió. Què fem, braç dret o esquerre? O braç i cama? Et deixo escollir.

—T’agraeixo molt l’ajuda —va dir ella—, però arriba massa tard. El pare va morir fa gairebé dos anys, el quart diumenge després de Pasqua Granada. Quan ho vaig saber estava oficiant i tot just estava a punt de fer un sermó sobre el perdó i la importància de no jutjar els altres. Però la notícia em va descentrar i vaig donar gràcies al diable per haver-se endut el meu pare. Com t’ho diria, la gent no es va prendre bé aquell comentari. Entre altres coses perquè crec recordar que em vaig referir al meu pare amb el nom d’un animal que té unes banyes molt grans…

—Cabró o cabronàs?

—És millor que passem per alt aquests detalls. El cas és que hi va haver algunes protestes, no em van deixar acabar el sermó i em van indicar on tenia la porta, cosa que jo ja sabia.

A Anders l’Assassí li hauria agradat saber quina de les dues paraules havia fet servir concretament, però es va haver d’acontentar de saber que la tria lèxica de la sacerdot havia provocat que dues de les feligreses més pietoses de la congregació li llancessin els missals pel cap.

—Però com podia ser que…

—Doncs això —el va interrompre la religiosa—. Vaig plegar i vaig estar voltant sense saber on anar fins diumenge de Rams, que va ser quan vaig conèixer el nostre amic Per Persson en un banc del parc. Després et vaig conèixer a tu. I una cosa du a l’altra i ara tots dos som aquí.

—Sí, és així —va constatar Anders l’Assassí—. Però ens podem tornar a centrar en allò que ensenya la Bíblia i procurar que la conversa serveixi per a alguna cosa?

—Però si has estat tu qui volia… tu volies que jo t’expliqués la meva…

—Sí, d’acord, però jo no volia sentir tot un culebrot.