60

QUE SI LA VIDA era preciosa?

Una cosa era segura: si ho era, per Johanna Kjellander hauria estat un fenomen completament nou. Fins aquell moment la vida més aviat s’havia burlat d’ella.

Com se sap, tot li venia del pare. I del pare del pare. I del pare del pare del pare. D’alguna manera es podia dir que era una decisió col·lectiva que ella havia de ser un home. I fer-se sacerdot. Les coses ja van començar malament i de nena s’havia sentit dir moltes vegades que era culpa seva no ser un home, que no havia estat prou home per ser un home.

Però sí que es va fer sacerdot. I si ara reflexionava en lloc de tornar a dormir, arribaria a la conclusió que potser el fet fonamental no era que no cregués en Déu, sinó que no hi creia per una qüestió de principis. De fet, la Bíblia podia llegir-se de maneres molt diverses. La sacerdot va triar la pròpia, per refermar el seu ressentiment cap al pare, l’avi, el besavi i podria seguir fins al rei Gustau III (qui, per cert, tenia les seves similituds amb el sagristà, amb la diferència que al rei li van fotre el tret per l’esquena i no a l’ull).

—Així que, malgrat tot, una mica sí que hi creus, en el llibre, oi? —va dir el recepcionista.

—Procura no exagerar. Que Noè visqués nou-cents anys no s’ho creu ni Déu.

—Nou-cents cinquanta.

—Tant li fot, hòstia! Encara estic mig adormida!

—No recordo haver-te sentit renegar mai.

—Doncs ho faig, però sempre passada la una de la matinada.

Es van somriure l’un a l’altre, tots dos ho van poder notar en la foscor.

El recepcionista va acceptar que potser sí que la pregunta que acabava de fer era una estupidesa. Ho fos o no, la sacerdot havia evitat respondre-la.

Badallant, Johanna Kjellander va reconèixer que havia oblidat la pregunta.

—Sisplau, torna-me-la a fer. Ja m’has fotut la nit enlaire.

Bé, era tot allò de la meta i del sentit de tot plegat. De si de veritat estaven bé l’un al costat de l’altre. I de si la vida era preciosa.

La sacerdot va estar una estona en silenci fins que va decidir començar a dir coses. A ella ja li semblava bé estar-se al Hilton menjant foie amb ell. Era millor que dir mentides en forma de sermó a un ramat de xais un cop per setmana.

Però Per tenia raó. Cada dia era igual a qualsevol altre i enlloc estava escrit que haguessin de continuar vivint en una suite fins que els diners s’acabessin, cosa que amb aquell tren de vida passaria aviat.

—Controlant el foie i el xampany, el farcit de la maleta groga ens pot durar ben bé tres anys i mig —va dir el recepcionista, admetent un cert marge d’error.

—I després què? —va fer la sacerdot.

—Aquest és el tema.

La sacerdot havia entès que a Per Persson el feia rumiar una de les poesies més populars de Suècia, aquella que deia:

Però allò que de veritat el feia pensar en l’existència no eren tant els versos com el fet que la poetessa se suïcidés, uns anys després d’escriure’ls. Quin sentit tenia tot plegat?

Quan Johanna recordava els moments més feliços al costat del recepcionista (a banda de les estones passades damunt d’un matalàs, o dins de l’autocaravana, o darrere de l’orgue, o en qualsevol altre lloc on s’hagués presentat l’ocasió) s’adonava que havien estat situacions en les quals els diners s’havien repartit a tort i a dret. Potser l’incident de la Creu Roja a Växjö no havia estat gran cosa, però feia somriure recordar la cara de la voluntària de l’Exèrcit de Salvació reculant davant del systembolaget de Hässleholm. I el que va passar davant la seu de Save the Children. I Anders l’Assassí esbroncant el soldadet que es negava a agafar un paquet sospitós per a la reina…

El recepcionista va fer que sí i alhora va sentir una certa inquietud. Potser la sacerdot volia dir que hauria estat millor repartir el contingut de la maleta groga entre els més necessitats? Aquest era el camí?

—Però, què dius, hòstia! —va dir la sacerdot mentre seia més dreta.

—Has tornat a renegar.

—Doncs tu no diguis estupideses!

Finalment van estar d’acord que la vida era preciosa. Si una mà no ha de saber què fa l’altra, certament amb una havien donat i amb l’altra havien rebut força més. Era més bondadós donar que rebre però qui rep també pot tenir motius pietosos.

El recepcionista va intentar resumir-ho tot i fer un pas endavant.

—Potser el significat de la vida consisteix a intentar fer feliços els més necessitats fins que tenim la possibilitat econòmica de fer-nos una mica més feliços a nosaltres mateixos. Com el projecte d’una Església sense Déu, ni Jesús, ni franctiradors al campanar.

—Ni Noè —va afegir la sacerdot.

—Què?

—Sense Déu, ni Jesús, ni franctiradors al campanar, ni Noè. No el suporto!

El recepcionista va prometre que meditaria una nova equació sobre el tema de la bondat i dels més necessitats, deixant de banda Noè i la seva arca.

—Et sembla bé si intento dormir mentre tu poleixes els detalls? —va dir la sacerdot segura de rebre un sí com a resposta.

El recepcionista va pensar que, malgrat estar mig adormida, la sacerdot era una bona conversadora. I no volia que s’adormís del tot perquè se li havia ocorregut una microidea sobre el tema El Sentit de la Vida. Així que li va dir que ja li semblava bé que es tornés a dormir, però que abans potser hauria de valorar el fet que ell havia començat a sentir una certa concupiscència envers el proïsme.

Dit això, Per Persson es va acostar a la persona que li feia sentir aquella cosa.

—Són gairebé dos quarts de dues… —es va queixar Johanna Kjellander.

I es va arrapar al recepcionista per acabar la frase.