14

ES VA FER de nit i després de dia sense que la sacerdot aconseguís aclucar els ulls. Quan el sol ja es filtrava per les persianes va acceptar que no tenia altra opció que despertar el recepcionista per explicar-l’hi tot. Sense voler havia fet que Anders l’Assassí conegués Jesús i, al seu torn, Jesús havia fet que Anders l’Assassí volgués deixar de beure i d’estomacar gent a canvi de diners.

I tot plegat amb un efecte immediat.

Les úniques persones a la terra a les quals estaria disposat a tocar un pèl eren ells dos. I així seria si no respectaven la seva voluntat.

—La seva voluntat? —va dir al·lucinat el recepcionista, encara mig adormit.

—Ara li devem unes trenta-dues mil corones i les vol per donar-les a la Creu Roja. I ja està.

El recepcionista es va asseure al llit. Estava molt emprenyat amb algú, però no sabia amb qui. Tenia uns quants candidats: l’avi, la sacerdot, Anders l’Assassí i Jesús. D’altra banda, estava segur que triar-ne un no serviria de res.

Era millor llevar-se, esmorzar, tornar a aquell coi de recepció i pensar de manera lògica i racional com podia reconduir la situació.

L’empresa dedicada a la violència i el maltractament ja no tenia ningú disposat a fer la feina, i això volia dir que no es podia esperar cap mena d’ingrés. Sempre que Anders l’Assassí no canviés d’idea. Calia fer els possibles per allunyar-lo de Déu, de Jesús i de la Bíblia, un trio que tenia una pèssima influència sobre ell, i fer que tornés a l’alcohol, els bars i les farres.

Per Persson va tenir temps de comunicar les seves conclusions a la sacerdot abans que el criminal es presentés de cop i volta ben bé un parell d’hores abans del que ho solia fer.

—La pau del Senyor sigui amb vosaltres —va dir en lloc de demanar cervesa i un entrepà de formatge.

No havia de ser fàcil passar del paper d’alcohòlic al d’abstemi. El recepcionista va intuir que a l’interior d’Anders l’Assassí hi havia un combat ferotge, i que Jesús s’hi mantenia atrinxerat. Això va fer que Per Persson trobés un pla, un pla tan audaç com desesperat. Cal dir que aquella mena d’estratègies eren una especialitat de la religiosa, cosa que va fer que el recepcionista se sentís enormement orgullós, i més quan l’èxit va superar les expectatives.

—Un entrepà de formatge, com sempre. Però suposo que per a un seguidor de Jesús el que s’escau és la sang de Crist i no una cervesa, oi?

Anders l’Assassí va entendre això de l’entrepà però no la resta. No havia trepitjat mai una església i, per sort, no tenia ni idea de què era allò de combregar.

—Vols beure mitja ampolla, suposo, que encara és d’hora? —va dir Per Persson oferint-li un entrepà envasat i una ampolla de vi negre.

—Però és que no prenc alcohol…

—Ja, entenc que està descartat tot el que no sigui vi de missa. La sang de Crist. Vols que també et desemboliqui el cos de Crist?

—El què de Crist? —va fer l’abstemi.

La sacerdot va entendre què es proposava el recepcionista i el va ajudar.

—És que en les classes de religió encara no hem arribat a aquesta part —va dir—. Però ja veig que Anders l’Assassí és molt aplicat i no vol prendre’s a la lleugera el cos i la sang de Crist, cosa que per desgràcia passa cada cop més sovint en el nostre món secularitzat.

Anders l’Assassí no sabia què era un món secularitzat, i tampoc comprenia la relació entre Jesús i el vi negre. Però li va semblar entendre que sí, que en nom de Jesús li era permès beure mitja ampolla de vi i menjar l’entrepà de formatge. Fantàstic, perquè dins seu sentia un rau-rau que li demanava alguna cosa en aquesta direcció. Potser la decisió de deixar de beure havia estat precipitada.

—D’acord, ningú és perfecte —va concloure—. I encara menys algú que és nou en això de la fe. Entenc que no tinc cap altra opció si vull seguir el camí de Jesús. I com que ho vaig decidir ahir dec anar mitja ampolla endarrerit, oi?

Perfecte. Un petit pas endavant enmig de tot aquell desastre. Ara Anders l’Assassí estava convençut que els fidels seguidors de Jesús —com ara ell— havien de combregar cada matí i també a mitja tarda, i després tornar-ho a fer cap al vespre, per tancar el dia amb una darrera comunió quan ja fos negra nit. I les trenta-dues mil corones que havia previst donar a la Creu Roja va preferir quedar-se-les per poder invertir-les en la sang de Crist.

Però insistia a no voler treballar. Hi havia quatre feines pendents de ser despatxades, totes encarregades abans que Anders l’Assassí i Jesús es coneguessin. Després d’això, el responsable de recollir les comandes va haver de començar a respondre amb vaguetats quan trucaven clients potencials. Deia «en aquestes dates estem saturats de feina» o «tenim dificultats amb els subministradors». Però no es podia continuar així indefinidament. Era el moment de tancar el negoci? D’altra banda, a les capses de sabates hi havia una bona quantitat d’efectiu que no aniria a parar a les butxaques d’aquell dropo que es negava a treballar, sinó que serien per al recepcionista i la seva ara molt estimada sacerdot.

I sí, la seva molt estimada hi estava d’acord. Res no feia pensar en una millora de la situació, és a dir, en un empitjorament de la fe en Déu d’Anders l’Assassí. En conseqüència, la religiosa no veia cap motiu per continuar tenint-hi tractes. El criminal i Jesús podien seguir fent camí junts, agafadets de la mà, i fotre’s plegats daltabaix si arribaven a un penya-segat.

I de l’Hostal de la Riba del Llac també se’n podia estar, es va dir, però va afegir que s’havia acostumat a la companyia de Per Persson. Tots dos podrien fer pinya contra la resta del món i compartir feliços tant la vida com el contingut de les capses de sabates per sempre més. Si a ell li semblava bé.

Per Persson havia de reconèixer que en la sacerdot havia trobat una dona especial que, com ell, encara no havia pogut treure l’entrellat de la pròpia existència. Junts, en la mateixa trinxera, lluitaven contra tot i contra tothom. Per Persson estava disposat a continuar resistint al seu costat, a condició que algun dia ella fos capaç de recordar el seu nom.