40

L’ESTRENA HAVIA GENERAT uns ingressos de quatre-centes vint-i-cinc mil corones, després de deduir-ne els diners per als estudiants de l’institut Mälar. D’aquest total, es destinarien parts de vint-i-una mil dues-centes cinquanta corones per als guardaespatlles, per a Anders l’Assassí, per a les despeses generals i per a finalitats benèfiques. Les tres-centes quaranta mil corones restants van anar a parar a la maleta groga de la sacerdot i el recepcionista, guardada dins l’armari del segle XVIII de la sagristia. La vermella encara no tenia cap utilitat (certament les dues maletes no es podien considerar les caixes de seguretat més fiables del món, però el recepcionista va insistir que hi guardessin els beneficis de manera que, en cas d’emergència, poguessin fugir en menys de mig minut).

Al vespre, Anders l’Assassí va rebre una ampolla extra de vi negre com a agraïment per una feina excel·lent i la promesa que, abans de vint setmanes, estaria en condicions d’oferir un altre mig milió de corones al destinatari que bonament li plagués.

—Fantàstic —va dir—. Però ara necessito omplir el pap; em podríeu prestar unes cinc-centes corones per menjar alguna cosa?

El recepcionista es va adonar que havia oblidat d’informar a l’assassí que li corresponia un sou, i com que ell tampoc no havia preguntat sobre el tema, les coses podien quedar tal i com estaven, és a dir, tema resolt.

—És clar que pots agafar cinc-centes corones en préstec —va respondre el recepcionista—. Mira, saps què?, no cal que les tornis! Però no t’ho gastis tot de cop, eh! I allà on vagis, que t’acompanyi Jerry Navalla.

A diferència d’Anders l’Assassí, Jerry Navalla sabia comptar. No n’hi havia prou amb vint-i-una mil dues-centes cinquanta corones per cobrir les despeses relatives al seu sou i a la resta del personal del servei de seguretat.

—Doncs que sigui el doble —va respondre el recepcionista.

El servei de seguretat va rebre el que s’havia assignat a l’assassí, però ell no n’era conscient. La qüestió era no alterar el pressupost.

Abans, però, que Anders l’Assassí s’hagués allunyat amb Jerry Navalla, una persona va entrar a la sagristia.

—Quina vetllada més meravellosa, a major glòria de Déu Nostre Senyor —va mentir l’home que carregava sobre les seves espatlles el pes de la missió sagrada de posar ordre a tot allò.

—Qui és vostè? —va preguntar la sacerdot.

—Sóc Börje Ekman, el sagristà d’aquesta comunitat des de fa trenta anys. O trenta-un. O vint-i-nou, segons com es compti, perquè l’església va estar tancada un temps.

—El sagristà? —va repetir el recepcionista.

Això es complica, va pensar la sacerdot.

—Me cago en la puta! M’he descuidat de parlar-vos d’aquest paio! —va dir Jerry Navalla, que amb les presses havia oblidat vigilar el llenguatge.

—Benvingut a casa —va dir Anders l’Assassí, que havia rebut tota mena d’elogis i se sentia absolutament benaurat.

Llavors va fer una abraçada breu a Börje Ekman i va marxar.

—Som-hi, Jerry, que tinc set, vull dir, gana.