33

—MOLT LLEST, el fill de puta —va dir l’endemà la Marquesa mentre llançava un exemplar de l’Expressen.

—Que va. El conec des de fa quaranta anys —va dir el Marquès—. És de tot menys llest. Té algú que pensa per ell.

—Aquella sacerdot? —va preguntar la Marquesa.

—Sí. Johanna Kjellander, segons el diari. I el lladre de cotxes que l’acompanya. Un tal Per Jansson, si no recordo malament. Li hauria hagut de tallar els ous allà mateix. Però ja ho faré.

El Marquès i la Marquesa eren els més respectats en els cercles criminals d’Estocolm. I si calia engegar alguna iniciativa conjunta de tot el submón de la capital, només ho podien fer ells. I va ser exactament el que es van proposar.

La primera i més gran convenció de criminals celebrada a Suècia va tenir lloc a Haninge, en un concessionari de cotxes mig buit del Marquès i la Marquesa.

Estava mig buit perquè havien tingut una setmana de vendes molt profitosa. El seu negoci era importar cotxes cars que, suposadament, havien patit accidents importants i que es venien després de reparar-los. Però mentre l’estat dels cotxes fos bo, al Marquès i la Marquesa no els preocupava gaire el passat del vehicle. A més, els cotxes no podien parlar.

Darrerament, deu exemplars d’aquell gènere il·legal s’havien despatxat a la concessionària a un preu molt inferior al d’un cotxe nou. En cap vehicle funcionava l’airbag, però això tant era, sempre que el conductor no fos tan idiota de sortir de la carretera.

I hauria estat una setmana perfecta si no fos pel motiu de la trobada.

No havia estat fàcil elaborar la llista de participants perquè no existia la llista de persones que havien encarregat a Anders l’Assassí un assassinat o acció violenta contra algú. La convocatòria s’havia hagut de fer amb el boca-orella, per quatre bars triats amb molta cura.

El resultat va ser que es van presentar al concessionari a l’hora convinguda disset homes, a més del Marquès i la Marquesa, que s’havien enfilat en una tarima.

La tarima, de fet, estava pensada per exposar-hi el cotxe més luxós del concessionari, però l’acabaven de vendre a canvi de nou-cents grams de metamfetamines d’alta qualitat. La parella quedava molt bé dalt d’aquell petit escenari, i posaven en evidència que pertanyien a un grau superior al de la resta de congregats.

El Marquès estava molt enfadat, i la Marquesa encara ho estava més. Va ser ella qui va inaugurar la sessió.

—Saltem-nos la discussió de si Anders l’Assassí ha de continuar viu o no i anem directament a com farem que mori. El Marquès i jo tenim unes idees.

Alguns dels disset individus plantats davant de la tarima es van agitar. Hi havia el petit inconvenient que si l’assassí rebia el càstig que es mereixia es farien públics els encàrrecs que ells mateixos li havien fet.

Un d’aquells disset va tenir prou coratge per tocar aquest tema (i és que havia invertit una bona quantitat per fer que el Marquès i la Marquesa desapareguessin). Va prendre la paraula i va dir que, si liquidaven Anders l’Assassí, es podria provocar un autèntic bany de sang a Estocolm i la seva perifèria. En lloc d’això era preferible continuar fent bons negocis els uns amb els altres, sense barallar-se.

El Marquès va replicar que no podia tolerar que ningú del seu entorn li fes xantatge. Però no va comentar res de l’encàrrec que ell i la Marquesa havien fet a Anders l’Assassí i els seus socis, adjuntant diners i una autocaravana, per fer desaparèixer dos paios de la competència. I que l’únic que havia desaparegut eren els diners i l’autocaravana.

Però llavors un altre d’aquells disset va gosar coincidir amb el primer. Aquest altre no s’havia pogut permetre pagar l’assassinat del Marquès i la Marquesa, de manera que s’havia conformat de contractar només el de la Marquesa, que considerava més imprevisible i filla de puta. Per a ell també era una qüestió de supervivència desitjar llarga vida a Anders l’Assassí.

Un tercer havia pagat perquè un cosí del Marquès fos «només» torturat, cosa que ja era prou greu. En la resta del grup hi havia gent que havia encarregat un total de vuit agressions de diversa gravetat contra algun dels presents. I si hi havia entre els convocats algú que pogués considerar-se innocent en un sentit ampli, només es devia al fet que per motius financers no s’havia pogut permetre ser més culpable del que ja era.

Tothom temia el Marquès i la Marquesa. Però finalment els disset homes durs aplegats davant la tarima es van atrevir a oposar-los resistència. Els presents tenien clar que el millor per als negocis era passar pàgina i oblidar el tema. Calia sospesar bé entre la revenja i la protecció d’un entorn laboral amable. I això es va considerar prioritari.

La Marquesa va cagar-se en tot i va tractar els disset presents allà de merdes punxades en un pal, de cucs sense collons i d’altres coses no gaire agradables de sentir, fins al punt que alguns van sentir el desig de tornar a contractar Anders l’Assassí, sempre que aquest cop fes la feina.

Un dels disset congregats va estar rumiant si, en realitat, els cucs eren animals sense testicles, però va ser prou perspicaç per no plantejar la qüestió.

La reunió es va acabar en menys de vint minuts. Tots els petits i grans delinqüents afectats hi havien estat representats. L’únic absent havia sigut aquell que havia pagat vuit-centes mil corones perquè matessin el veí que feia ganyotes a la seva dona. L’home, assedegat de venjança i sobtadament arruïnat, s’havia suïcidat després que la dona l’hagués deixat justament pel veí, fresc com una rosa, amb qui havia viatjat a les Canàries. I és que les suposades ganyotes eren en realitat una manera innovadora de flirtejar.

Resultat final: disset dels dinou estafadors estafats que encara eren vius creien que Anders l’Assassí també havia de seguir vivint. I els dos restants consideraven que havia de morir, juntament amb Johanna Kjellander i Per Jansson (o potser Persson).