53

LA MARQUESA S’HAVIA encarregat de tota la feina preparatòria, ara havia arribat el moment del Marquès, que tenia alguns dubtes sobre l’equipament. No sabia si anar-hi armats fins a les dents, amb tota l’artilleria per fer front a qualsevol eventualitat, o bé anar-hi més lleugers per si l’eventualitat més important fos fugir corrents després de fer la feina.

Aquesta darrera era l’opció més probable. Segons la Marquesa, les dobles portes laterals de l’església s’havien obert amb tota exactitud cada dimecres a les tretze hores durant les cinc setmanes que les havia tingut sota vigilància. L’última vegada el guàrdia situat davant de la porta havia estat substituït per un altre, pel que mai no se separava més de mig metre d’Anders l’Assassí; semblava, doncs, que tenien alguna baixa en el servei de seguretat i que per un temps augmentava la distància física entre Anders l’Assassí i el seu guardaespatlles.

Això simplificava les coses i alhora les complicava.

El dimecres esmentat, Anders l’Assassí havia estat totalment visible davant de les portes, juntament amb Johanna Kjellander i Per no sé què. No seria aventurat suposar que aquell dia, el de l’operació «Bon vent», la situació fos la mateixa.

En tot cas, el pla era primer abatre Anders l’Assassí amb una bala expansiva i tenir-ne preparada una de encamisada per si el guardaespatlles corria cap a ells. Per tant, passar de l’expansiva a l’encamisada, i no a l’inrevés.

Ara bé, no podien estar segurs d’abatre el guardaespatlles amb un sol tret. En primer lloc, perquè si era mitjanament professional, després de sentir el tret número u no es quedaria allà palplantat esperant la seva bala. I en segon lloc, perquè segons la nova situació, si el guardaespatlles no estava just al costat d’Anders l’Assassí, ja no n’hi hauria prou a desplaçar la mira telescòpica uns mil·límetres, és a dir, unes dècimes de segon.

Per tant calia una altra solució i quan la va trobar, li va semblar evident. Ells estarien amagats al bosc, en una posició més elevada, molt avantatjosa respecte al guardaespatlles, si és que se li acudia l’estupidesa de contraatacar. Una granada de mà de fragmentació llançada en el moment adequat, tindria un efecte dissuasiu immediat.

—Granada de mà de fragmentació —va repetir la Marquesa assaborint cada paraula i imaginant l’efecte que tindria en el cos del guardaespatlles.

El Marquès va somriure. La seva Marquesa era la millor entre les millors.

A la una menys deu estaven preparats per rebre el lliurament setmanal de la sang de Crist i la resta. La sacerdot i el recepcionista van anar a la sagristia, convertida en dipòsit, magatzem, oficines, centre de recepció i una mica de tot, i hi van trobar l’autoinvestit sagristà ficant el nas a les dues maletes, la groga i la vermella, plenes a vessar de milions de corones.

—Què dimonis fots tu aquí? —va dir el recepcionista tan sorprès com emprenyat.

—Dimonis, aquesta és la paraula —va dir el sagristà amb calma tensa—. Perquè és el que sou. Assassins, estafadors, malversadors… què més? No trobo les paraules.

—Però les maletes sí que les has trobat, paràsit de merda —va dir la sacerdot, i les va tancar—. Amb quin dret et fiques en els nostres assumptes?

—Assumptes? He pres mesures, perquè ho sapigueu. Ben aviat haureu acabat de tenir «assumptes» en nom del Senyor. Feu fàstic, vosaltres dos! Ecs, ecs, ecs!

La sacerdot va pensar que es tractava d’un paràsit inusualment onomatopeic, si amb l’únic que podia resumir la feina d’ells dos era amb un «ecs, ecs, ecs». Però no va tenir temps de respondre res enginyós perquè en aquell moment va entrar el pastor Anders:

—Ei, Börje, quant de temps! Com va, tot plegat? —va dir l’exassassí, com sempre incapaç d’entendre la situació.

Uns minuts abans, Börje Ekman duia el rastell a la mà. Gairebé havia acabat de rastellar el camí quan de sobte se li va encendre la llumeta:

Les maletes!

Segur que era allà on guardaven els fruits de la seva obra diabòlica. Una vermella i una groga. Només es tractava d’aportar-ho com a prova abans de trucar a la policia, la Secretaria del Govern, el Defensor dels Infants… Tothom que volgués escoltar.

Estava poc clar com reaccionaria el defensor dels infants, però la idea de Börje era que això ho havia de saber tothom, sense cap excepció. Els diaris, la Direcció Nacional de l’Alimentació, el rector Granlund, la Federació Sueca de Futbol…

Si una persona creu que ha d’informar tant al Defensor dels Infants com a la Federació Sueca de Futbol d’un cas de corrupció eclesiàstica, es pot considerar, amb prou fonament, que no hi és tota. Aquest era el cas de Börje Ekman. Només li quedava una cosa per fer abans d’esbombar aquell assumpte als quatre vents. Si actuava amb prou rapidesa, tindria temps d’agafar la desena part del contingut de les dues maletes que per dret li corresponia.

Potser hauria d’haver actuat amb més cautela, si tenim en compte el que estava a punt de passar. El cas és que tant ell com el rastell es van trobar en un instant a la sagristia on es guardaven les maletes. Börje Ekman no es va aturar a pensar que just a aquella hora tots aquells criminals solien trobar-se a la sagristia.

Així doncs, aquesta era la situació: mentre recollia proves del delicte, Börje havia estat sorprès pels delinqüents. Això incloïa aquell que mai no s’apartava del costat del pastor, l’home amb el nom tan adequat a les seves activitats criminals.

L’alegre salutació del pastor, però, va fer pensar a Börje Ekman que l’assassí no era res més que un idiota útil d’aquell joc pervers i va reaccionar ràpidament.

—No veus que t’estan utilitzant? —va dir al pastor mentre feia unes passes cap a ell, amb el rastell encara a la mà.

—Qui? Què? —va dir el pastor Anders sincerament.

En aquell moment van sonar un clàxon dues vegades fora de la doble porta. El lliurament setmanal dels estimulants financers havia arribat.

Jerry Navalla va fer un càlcul ràpid i va concloure que el pallasso que parlava al pastor era una amenaça molt menor que la que pogués venir de fora. Va anar a obrir i, assenyalant Börje Ekman amb el nas, va dir al recepcionista i la sacerdot:

—Vigileu el paio del rastell, jo m’encarrego de la feina de fora.

El cap de seguretat, sempre tan escrupolós, va començar controlant el conductor, que era el mateix que la setmana anterior i les setmanes d’abans. A continuació, el contingut de la furgoneta, i llavors es va col·locar en posició d’alerta activa fora de les portes, amb l’esquena contra la paret, amb els ulls escombrant d’esquerra a dreta i viceversa. La sacerdot i el recepcionista van haver d’entrar les garrafes de vi.

El Marquès estava ajagut a terra al costat de la seva Marquesa, al bosquet que era a uns cent vint, cent trenta metres de l’església. Amb la mira telescòpica i la seva destresa, abatre primer el guardaespatlles del pastor seria bufar i fer ampolles. Però hi havia el risc que Anders l’Assassí, ara completament visible, tingués temps d’amagar-se abans del segon tret. El Marquès es podia carregar el guardaespatlles de més a més, però no podia perdre de vista que l’objectiu principal era Anders l’Assassí.

D’aquí el canvi de pla. El Marquès va situar Jerry Navalla en segon lloc a la llista, i es va centrar en la víctima principal. Johanna Kjellander i Per Jansson, no cal dir-ho, tampoc tenien cap futur, però hi havia límits al que podia fer el Marquès en un sol dia.

Mentre la sacerdot i el recepcionista acabaven de portar les garrafes i el Marquès apuntava al pastor Anders, s’havia desencadenat una discussió entre el pastor i Börje Ekman.

—T’estan enganyant! Es queden tots els diners! No ho veus? O és que ets cec?

Però Anders l’Assassí tenia fresc a la memòria l’èxit a l’Hospital Infantil Astrid Lindgren.

—Sisplau, benvolgut Börje —va dir—. Has rastellat massa temps al sol o què et passa? No saps que l’Església ha fet donació del seu primer mig milió, abans fins i tot d’acabar de fer la col·lecta? La sacerdot hi va contribuir amb els seus diners perquè poguéssim fer la nostra primera donació com calia en nom de Jesús, abans que les finances ho permetessin.

Börje Ekman va agafar una nova embranzida, i la sacerdot i el recepcionista el van deixar fer. De moment Anders l’Assassí se’n sortia de meravella.

—Fins on pot arribar la teva estupidesa? —va dir Börje Ekman—. No ets conscient de la quantitat de diners que recaptes cada dissabte?

A Anders l’Assassí se li van creuar els cables quan va sentir això de fins on podia arribar la seva estupidesa. En part perquè no en sabia la resposta, en part perquè va intuir en la pregunta que hi havia implícita una crítica a la seva intel·ligència. Per això va respondre a Börje Ekman amb un crit:

—Tu preocupa’t del rastell, que jo m’encarregaré de recaptar fons per a les persones necessitades.

En sentir això, a Börje Ekman també se li van creuar els cables.

—Si ets tan terriblement ingenu (no se li acudia una paraula més gruixuda), tu mateix! En el temps que et sobri, pots rastellar tu el camí —va dir, i en un rampell de còlera va encastar el mànec del rastell a la mà del pastor—. I que sàpigues que he pres mesures. Només dic una cosa: Sodoma i Gomorra!

Llavors va fer un somriure de superioritat, un instant abans que la situació empitjorés per a ell.

Per sempre.

El Marquès tenia la mira posada en la víctima. No hi havia obstacles al camí. El tret tocaria el maleït Anders l’Assassí just a sota del pit i li travessaria el cos.

—Ens veiem a l’infern —va dir i va prémer el gallet.

La forta detonació va fer que Jerry Navalla passés de la posició d’alerta activa a la posició de màxima alerta. Es va llançar a terra, es va arrossegar directament cap a la doble porta i la va tancar. Ell es va quedar a la part de fora (no era un covard), amb l’única protecció de la furgoneta de repartiment. D’on havia vingut el tret?

El guardaespatlles havia estat ràpid com el llamp. Amb tot, el Marquès havia tingut temps de veure que la missió s’havia acomplert perquè Anders l’Assassí havia caigut d’esquena. El guardaespatlles estava ara darrere de la furgoneta i fora del camp de visió del Marquès. Aquest va decidir que el millor era fotre el camp i l’hi va dir a la seva Marquesa. Un guardaespatlles més o menys no importava, sempre que no representés una amenaça. I només ho seria si es quedaven allà al turó. Per incitar al guardaespatlles a quedar-se allà on era en comptes d’embrancar-se en un atac suïcida, va disparar també la bala encamisada, apuntant al vidre de la porta de la furgoneta (el conductor estava estirat a terra a sobre dels pedals del gas, del fre i de l’embragatge, i va resultar il·lès perquè la bala li va passar per sobre a uns trenta centímetres).

Com ja s’ha dit, Börje Ekman no creia en la bona i la mala sort. Creia, en primer lloc, en si mateix i la seva pròpia grandesa; en segon lloc, en Déu, i en tercer en la llei i l’ordre.

Però, com també s’ha dit, ha de ser objectivament considerat com a mala sort que just Anders l’Assassí i la seva xusma vinguessin a ocupar justament la seva església. I va ser mala sort que ell acabés de donar el rastell a Anders l’Assassí just quan es va disparar el tret. Mala sort també que el pastor l’hagués agafat de tal manera que la bala expansiva del Marquès va anar a parar a la part metàl·lica del rastell en comptes de fer-ho una mica més amunt del melic de l’assassí, com estava planificat. A causa de l’impacte, el rastell va colpejar la cara d’Anders l’Assassí, que va caure de cul a terra i va començar a sagnar pel nas.

—Ai, collons! —va dir assegut a terra.

Börje Ekman no deia res. No és habitual parlar gaire quan s’acaba de rebre una bala expansiva, encara que sigui de rebot, a l’ull esquerre, i s’ha ficat un bon tros dins el cervell. L’exsagristà era més ex que mai. Havia caigut a terra. Mort.

—Em surt sang! —es va queixar Anders l’Assassí mentre s’aixecava lentament de terra.

—Al sagristà també —va dir la sacerdot—. Però ell no es queixa. Amb tot el respecte, la sang que et surt pel nas és el problema més petit que tenim ara mateix.

La sacerdot va mirar Börje Ekman. La sang li rajava d’un forat que corresponia al lloc on abans hi havia un dels ulls.

—Perquè la paga del pecat és la mort, Epístola als Romans 6:23 —va dir, sense preguntar-se per què ella estava viva, si allò anava així.

En el moment en què el Marquès es treia de la butxaca la granada de mà de fragmentació com a mesura de seguretat abans d’emprendre la retirada, van aparèixer Olofsson i Olofsson. S’havien equivocat de camí en una rotonda i havien perdut de vista l’Audi blanc, malgrat el GPS i tot l’equip electrònic que s’havien instal·lat. Quan pujaven el turó havien sentit un tret i després un altre. Ara eren a vint metres del Marquès i la Marquesa, de quatre grapes darrere d’un arbust de lilàs, esclarissat però voluminós. El fusell que el Marquès tenia a les mans era clarament de doble canó. Per això, i per la seva mirada sorpresa i una mica desesperada en veure’ls, Olofsson i Olofsson van entendre de seguida que ja havia disparat tot el que tenia per disparar, si no tornava a carregar el fusell. I no tenia temps de fer-ho.

—Elimina’ls —va dir Olofsson al seu germà—. Comença pel Marquès.

Però Olofsson mai no havia mort ningú, no era gens fàcil, fins i tot per a un gàngster com ell.

—Des de quan sóc el teu sicari? Fes-ho tu mateix, ja que en saps tant —va dir Olofsson—. Però comença per la Marquesa, que és la pitjor de tots dos.

Mentrestant el Marquès toquetejava la granada de mà, i en tan sols un segon, la va mostrar als germans, li va treure el fiador, se li va escapar dels dits i li va caure enmig de l’arbust de lilàs.

—Què fots, idiota? —va dir la Marquesa, i van ser les seves últimes paraules.

El Marquès, per la seva banda, ja les havia dit una estona abans.

En canvi, el germans Olofsson van tenir temps de llançar-se darrere d’una roca i es van poder resguardar de la metralla que va fer miques tant el Marquès com la Marquesa com els arbustos del voltant.