11

LA NECESSITAT que Johanna Kjellander tenia d’explicar a algú —a qui fos!— els moments clau de la seva infància va fer que no s’arronsés davant la resposta d’Anders l’Assassí. Li va recordar que havia estat ell qui l’havia anat a buscar, i que per tant s’havia d’aguantar i escoltar-la fins al final. O sigui, que tingués la boca tancada.

Anders l’Assassí no era d’aquelles persones que es deixen dur allà on no volen, però com que la religiosa li havia posat una cervesa al davant, la va deixar fer.

—Gràcies —va respondre ell.

—Que callis, t’acabo de dir.

Johanna havia patit maltractaments des del dia que va néixer, maltractaments de tota mena menys físics. Pesava tres quilos tres-cents quaranta grams quan el pare va tocar la seva filla per primera vegada, i última. Després de tenir-la als braços, la va estrènyer amb més força del que calia i havent-se-la mirat de ben a prop va xiuxiuejar-li a l’orella:

—Què hi fots, aquí? No et vull, jo. Em sents? Jo no et vull.

—Com pots dir això, Gustav? —li va demanar, desesperada, la mare de Johanna.

—El que puc fer i el que no puc ho decideixo jo, m’has sentit? No em tornis a contradir —va dir Gustav Kjellander a l’esposa abans de deixar la criatura.

La dona el va sentir, sí, i el va obeir. Durant els disset anys que van seguir no va fer mai res en contra de la voluntat del marit. En lloc d’això, quan ja no va poder més se’n va anar al llac i s’hi va llançar.

Gustav es va enfadar molt quan, surant, el cadàver de l’esposa desapareguda va arribar a la riba. Ja s’ha dit, ell no era violent, però Johanna va poder veure en la seva expressió que hauria estat capaç de matar la mare si la dona no hagués estat ja morta.

—Hauria d’anar a cagar —va excusar-se Anders l’Assassí—. Falta gaire?

—Em sembla que t’he dit que tinguis la boca tancada quan parlo —li va recordar la sacerdot—. La boca i les altres coses també, tot ben tancat, perquè fins que jo no acabi, tu no et mous d’aquí.

Anders l’Assassí no l’havia vist mai tan decidida. A més, tampoc era tan urgent anar al lavabo, el que passa és que s’avorria. Va sospirar i la va deixar que continués xerrant.

Al cap de tres anys de la mort de la mare, Johanna va deixar la casa on havia viscut per cursar els estudis superiors. I el pare va procurar mantenir el control que havia exercit sempre mitjançant cartes i converses telefòniques.

No et fas sacerdot en una tarda, justament. Johanna havia d’aconseguir una quantitat considerable de crèdits en teologia, exegesi, hermenèutica i pedagogia de la religió, entre d’altres, per accedir a l’examen de l’Institut Pastoral de l’Església Luterana sueca a Uppsala.

Com més a prop estava la filla de fer realitat el desig del pare, més frustrat se sentia l’home per tot plegat. Johanna era una dona i ho continuaria sent: no era digna de seguir la tradició familiar. Gustav Kjellander es trobava entre l’espasa i la paret. D’una banda hi havia l’obligació de no trencar una pràctica que venia de segles enrere. De l’altra, creia que traïa els avantpassats pel fet que Johanna fos la seva filla i no el seu fill. Sentia llàstima d’ell mateix mentre odiava —de la mateixa manera i en la mateixa proporció— Déu i la filla. Sabia que Déu (si és que existia) també l’odiava, i que la filla l’odiaria igual si tingués prou pebrots per fer-ho.

L’única forma de protesta que Johanna gosava manifestar ni tan sols podia anomenar-se d’aquesta manera. Es va dedicar amb tota l’energia i la intel·ligència de què disposava a menysprear Déu, a no creure en Jesús, a furgar en les històries de la Bíblia. Empetitint i banalitzant el missatge evangèlic, empetitia i banalitzava el pare. No ho va confessar mai a ningú, que era una fervent no creient. Per tant, va ser ordenada sacerdot un plujós dia de juny. I no només plovia, també feia una ventada que va acabar en tempesta. Quatre graus, al mes de juny! Fins i tot va pedregar.

Johanna va respirar alleugerida. El dia de la seva ordenació, l’únic que podia fer Déu Nostre Senyor per manifestar desacord amb la seva actitud professional era esvalotar una mica l’atmosfera? Allò era tot el que podia fer?

Quan va acabar de ploure i caure pedra, va omplir les maletes i va tornar a casa seva, a Sörmland. D’entrada es va fer càrrec d’una parròquia veïna de la del pare. Al cap de quatre anys, segons estava previst, va començar a dirigir la congregació on havien exercit el sacerdoci tots els avantpassats Kjellander. Encara que el pare ja s’havia jubilat, va fer tots els possibles per continuar dirigint el negoci familiar, fins que un tumor a l’estómac l’hi va impedir. I va resultar que sí que existia alguna cosa que el podia domesticar i derrotar. Allò que Déu no va aconseguir al llarg de tota una vida (si és que ho va intentar), un càncer ho va tenir resolt en tres mesos. Ella va rebre la notícia a l’església, mentre feia el sermó, i la seva reacció immediata i espontània va ser desitjar-li un bon viatge a l’infern. Quan, a més, va deixar anar tota una col·lecció de paraulotes per qualificar l’home que havia encapçalat la comunitat durant trenta-tres anys, va firmar la seva pròpia sentència.

—Però li vas dir cabronàs o només cabró? —va voler saber Anders l’Assassí.

La sacerdot se’l va mirar amb una expressió que volia dir: no t’he dit clarament que no obrissis la boca?

La parròquia va donar per acabat l’experiment de tenir al capdavant una dona sacerdot. El pare era mort. La filla quedava alliberada. A l’atur. I després d’una setmana sense sostre, bruta i famèlica.

Però quatre sandvitxos de pernil dolç i una ampolla de suc de gerds més tard ja havia trobat allotjament i una feina nova. Des del començament, fer de mànager li havia permès guanyar-se bé la vida i dos anys després encara se la guanyava millor. A més: havia descobert l’amor! En resum, sota tots els punts de vista, la situació en què es trobava era força suportable. L’única molèstia era un criminal assegut al seu davant que insistia a parlar de la Bíblia…

—La Bíblia, sí —va remarcar Anders l’Assassí—. Si has acabat de queixar-te potser podríem intentar entrar en matèria.

La sacerdot es va sentir ofesa pel poc interès que la seva trista biografia despertava en l’assassí. I també perquè obrint la boca, Anders havia gosat trencar les normes que li havia imposat.

—Vols una altra cervesa? —li va preguntar.

—Ja era hora! Sí, gràcies.

—Doncs no. Et fots.