4

AQUEST MARQUÈS no constava en els almanacs de la noblesa. De fet, no constava enlloc. Tenia un deute de prop de set-centes mil corones amb l’Agència Tributària, però ja podien les autoritats enviar-li cartes a l’última adreça coneguda, a la Mabini Street de Manila, capital de les Filipines, que no rebien mai res, ni diners ni cap explicació. A l’Agència Tributària no es podien imaginar que l’adreça havia estat triada a l’atzar, ni que les seves notificacions les obria un peixater local que les utilitzava per embolicar llagostins tigre i calamars. I això mentre el Marquès vivia a Estocolm amb la seva nòvia, una dona a qui tothom anomenava la Marquesa i que estava ben posicionada en el sector de la distribució de substàncies estupefaents. El Marquès gestionava cinc empreses de venda de cotxes de segona mà a la perifèria, al sud d’Estocolm, que estaven a nom d’ella.

Es podia dir que el Marquès venia dels temps analògics, quan només necessitaves una clau anglesa per desmuntar i muntar un cotxe sencer i no com ara, que cal tenir un màster en enginyeria informàtica.

Tot i això, la transició cap a la tecnologia digital la va fer prou bé i en pocs anys la seva empresa es va convertir en cinc. Aquesta expansió sobtada va provocar un cert desacord financer entre el Marquès i l’Agència Tributària i, a la llarga, causaria sorpresa i un punt d’irritació en un peixater de l’altra punta del món.

El Marquès era d’aquells que tendeixen a veure els canvis com una oportunitat més que no pas com una amenaça. A Europa i al món es fabricaven cotxes que costaven un milió de corones si els volies comprar legalment, però només costava cinquanta dòlars robar-los si disposaves de l’electrònica adequada i les instruccions que podies trobar a internet. Des de feia temps, l’especialitat del Marquès era localitzar BMW X5 registrats a Suècia, fer que un soci de Gdansk els hi anés a buscar, se’ls endugués a Polònia, els canviés l’historial i els tornés a importar a Suècia.

Aquesta manera de treballar aportava al negoci un quart de milió de corones net per cotxe venut. I així va ser durant un temps. Però llavors els de l’empresa BMW van creure convenient instal·lar un transmissor de seguiment als seus cotxes. I, faltant a les normes bàsiques del fair play, ho van fer sense avisar. Així que, de manera imprevista, un dia la policia es va presentar en un dels magatzems intermediaris a Ängelholm i es van endur tot el que hi havia, els cotxes i els polonesos.

Contra tot pronòstic, el Marquès se’n va sortir prou bé. No perquè ja estigués empadronat a casa del peixater de Manila, sinó perquè els polonesos detinguts s’estimaven massa la vida per delatar-lo.

El Marquès es deia així des de feia una colla d’anys per la seva manera elegant d’amenaçar. Per exemple, podia dir coses com ara: «Senyor Hansson, valoraria molt positivament que tingués a bé regularitzar, a poder ser abans de vint-i-quatre hores, la petita diferència econòmica que ens separa; altrament em veuré obligat a complir la meva promesa de tallar-lo a trossos».

Hansson, o com es digués el client, sempre preferia pagar. Ningú volia ser tallat a trossos, i tant era si es tractava de molts trossos o pocs, perquè dos ja eren massa. Amb el temps, el Marquès (amb l’ajut de la Marquesa) es va anar deixant i va adquirir unes maneres més vulgars, tal com va poder comprovar el recepcionista, però el nom li va quedar.

Per Persson i Johanna Kjellander el van anar a buscar per exigir-li cinc mil corones en nom d’Anders l’Assassí. Si se’n sortien tindrien assegurada una bona font d’ingressos amb l’assassí de l’habitació set. Per contra, si fracassaven… bé, no podien fracassar.

La sacerdot va proposar que amb el Marquès calia actuar oposant la força a la força. Una actitud submisa no funciona gens en aquesta mena de negocis, va raonar Johanna Kjellander.

Per Persson va protestar un cop i un altre. Ell era recepcionista i tenia talent per omplir fulls de càlcul, però no per a la violència. De tota manera, i admetent que calgués iniciar-se en aquest aspecte, trobava poc encertat començar amb un dels delinqüents més destacats d’Estocolm i tota la seva àrea metropolitana. D’altra banda, quina mena d’experiència podia tenir la religiosa en aquell àmbit? Com podia estar tan segura que no era millor intentar anar a les bones i fer-li una abraçada?

Una abraçada? Fins i tot una criatura sap que no se’n treu res de plantar-se davant del Marquès amb el posat de demanar perdó per existir.

—Deixa que me n’encarregui jo, del sermó, i anirem bé —va dir la sacerdot en arribar a l’oficina del Marquès, que els diumenges sempre era oberta—. I fes el favor de no abraçar a ningú!

Per Persson volia argumentar que, de tots dos, només ell tenia un òrgan sexual que podia ser tallat, però ho va deixar estar davant l’actitud resolta de la religiosa. La dona actuava com si tingués al costat Jesucrist i no pas un simple recepcionista. Tampoc no entenia què volia dir allò d’oposar la força a la força, però ja no estava a temps de fer cap pregunta.

Quan va sonar la campaneta, el Marquès va aixecar la vista de l’escriptori. Entraven dues persones que li sonaven però de moment no les acabava de situar. Segur que no eren de l’Agència Tributària perquè n’hi havia una que duia alçacoll.

—Bon dia de nou, senyor Marquès. Sóc Johanna Kjellander, sacerdot de l’Església sueca i fins fa poc rectora d’una congregació de la qual ara no parlaré. L’home que m’acompanya és el meu vell amic i col·lega…

En aquell moment Johanna Kjellander es va adonar que no recordava el nom del recepcionista. Certament havia estat molt amable quan es van conèixer al banc del parc, i una mica garrepa negociant el preu d’una habitació, molt parat durant la conversa amb Anders l’Assassí, però prou valent per acompanyar-la a cobrar les cinc mil corones pendents. Segurament el noi li havia dit com es deia quan li havia intentat treure vint corones a canvi d’una oració personalitzada, però havien passat tantes coses que no se’n recordava.

—El meu vell amic i col·lega… Pot suposar que té un nom perquè és una cosa que, poc o molt, tenim tots.

—Per Persson —va dir Per Persson.

—Això mateix. Bé, hem vingut com a representants de…

—Oi que fa un parell d’hores us he donat a vosaltres dos un sobre amb cinc mil corones a l’Hostal de la Riba del Llac?

El Marquès n’estava segur. No corrien gaires dones sacerdot amb l’alçacoll brut per la regió del sud d’Estocolm.

—Exacte —va dir la religiosa—. Només n’hi havia cinc mil. En falten cinc mil més. El nostre representat, Johan Andersson, ens demana que les vinguem a recollir. Ens diu que el saludem de part seva i li prega que pagui perquè l’alternativa, segons el senyor Andersson, és que vostè, senyor Marquès, perdria la vida d’una manera dolorosa, mentre que al senyor Andersson, en conseqüència, possiblement el tancarien vint anys més que s’afegirien als que ja porta acumulats. Com diuen les Sagrades Escriptures: «Obrar el bé porta a la vida; fer el mal, a la mort». Proverbis 11:19.

El Marquès no s’ho podia creure. Vénen fins aquí a amenaçar-me? Ara mateix hauria d’agafar aquesta religiosa per l’alçacoll i tallar-li el subministrament d’oxigen. D’altra banda, segons el que exposava la sacerdot, la situació era que l’idiota útil d’Anders l’Assassí deixava de ser útil per convertir-se només en idiota. El Marquès hauria de matar l’assassí abans que l’assassí no el matés a ell, i això implicaria que ja no podria disposar del seu trencaossos preferit. Finalment, allò que deia o no deia la Bíblia sobre el tema també mereixia una reflexió.

—Hum —se li va escapar.

La sacerdot volia que el diàleg es mantingués amb fluïdesa, sense culs de sac. Per tant, va decidir explicar les consideracions que s’havia fet Anders l’Assassí a l’hora d’optar per trencar un sol braç per dos punts diferents i deixar l’altre en bon estat. Aquesta explicació seguia les directrius ètiques que havien acordat aplicar tant ella com el seu soci, és a dir, ella i el seu amic Per Jansson, que l’acompanyava.

—Per Persson —va corregir Per Persson.

D’acord amb aquelles directrius, calia assegurar-se que els nadons no prenguessin mal durant l’execució d’un encàrrec i justament això és el que havia guiat l’actuació d’Anders l’Assassí en trobar-se en una situació inesperada. O, com ens diu el Senyor en el Segon Llibre de les Cròniques, 25:4: «Que els pares no siguin condemnats a mort per culpa dels fills, ni els fills per culpa dels pares, sinó que cadascú ho sigui pels seus propis crims».

El Marquès va reconèixer que la sacerdot era bona argumentant i que tenia interès a saber com resolia la qüestió principal, és a dir, el fet que la presumpta víctima continuava com si res conduint un cotxe que no havia acabat de pagar. I això era possible perquè duia un braç enguixat, però l’altre no.

—Aquest és un aspecte que hem madurat detingudament —va dir la sacerdot.

—I? —va fer el Marquès.

—Estem en disposició de fer-li aquesta proposta —va afegir mentre improvisava una solució—. Vostè abona a Anders l’Assassí les cinc mil corones pendents per la darrera feina. D’aquí a no gaire, i això és una cosa que podem suposar vist el sector en què vostè es mou, segurament tornarà a necessitar que l’ajudem. Llavors, si nosaltres, l’equip directiu, considerem que la feina que ens proposa és prou interessant, i hem de creure que serà així, ens comprometem a realitzar-la aplicant les tarifes vigents. A més, enllestirem allò que hem començat i, assegurant-nos prèviament que no hi hagi cap nadó, tornarem a visitar aquell individu per trencar-li els braços, tant el que va quedar sencer com el que ja es va trencar. I tot això sense cap cost extra per part seva!

Era estrany negociar amb una sacerdot i un… vés a saber què devia ser l’altre. Però el Marquès podia acceptar el tracte. Va pagar cinc mil corones més, va encaixar la mà de la sacerdot i de l’altre i es va comprometre a avisar-los quan arribés el moment de castigar algú, fos qui fos.

—Suposo que he de demanar disculpes al senyor Per Jansson per tot allò dels seus ous —va dir quan s’acomiadava.

—Cap problema —va dir Per Persson.

—Membre tallat per membre tallat —va dir la religiosa quan se n’anava, parafrasejant allò de l’ull per ull i dent per dent segons el Levític 24.

—Què diu? —va exclamar el Marquès, que sospitava que l’acabava d’amenaçar, i amenaçar-lo dos cops en pocs minuts era, tirant curt, una vegada i mitja massa.

—No res —va dir Per Persson ràpidament agafant la sacerdot pel braç—. Ens agrada citar la Bíblia quan marxem. Oi que fa calor? Au, vinga, anem tirant.