39

EL PASTOR ANDERS va ser rebut amb aplaudiments i crits d’una alegria indescriptible. Ell va saludar a la dreta, va saludar a l’esquerra i va saludar al davant. Llavors va alçar els braços fins que la gent va fer silenci.

—Al·leluia! —va ser el primer que va dir.

Van tornar a ressonar els crits d’alegria.

—Hosanna! —va continuar Anders l’Assassí mentre la sacerdot murmurava al recepcionista que només faltava esmentar el reig bord.

Però el pastor Anders va encetar un altre tema:

—Generositat, generositat, generositat! —va dir.

—Molt millor —va afegir la sacerdot.

Mentre dos alumnes de l’institut Mälar contactats per a l’ocasió passaven el platet amunt i avall, Anders l’Assassí continuava el sermó.

—La sang i el cos de Crist! —va dir i van tornar a esclatar crits d’alegria.

—El cos i la sang és l’ordre correcte —va apuntar la sacerdot al recepcionista—. Però cadascú té les seves prioritats.

—Fins ara no ha tret els pastissets de canyella —va replicar el recepcionista.

Fins llavors el pastor no havia dit cap paraula sobre la seva història, sobre la seva nova crida. Encara no havia pronunciat cap frase coherent, però la sacerdot i el recepcionista estaven gratament sorpresos perquè semblava que no calia. Anders l’Assassí era tractat com… no sé, com el gran Elvis.

En aquell moment, es va treure un post-it de la butxaca i el va enganxar davant seu. A l’autocaravana, estudiant la Bíblia, havia trobat coses d’un valor extraordinari.

—Tal com Pau va escriure un dia a Timoteu, us dic: No beguis només aigua, beu també una mica de vi pel bé del teu estómac.

El recepcionista es va posar la mà al front. La sacerdot es va esfereir.

—Què ha escrit el molt imbècil en aquest paper?

Els crits d’alegria es barrejaven amb rialles i somriures satisfets. Hi havia caliu. Es respirava un ambient afectuós. A l’església els ànims estaven pels núvols.

La sacerdot i el recepcionista s’havien col·locat en un espai tapat per una cortina, just a sota del púlpit, des d’on podien observar el públic sense ser vistos. Els nois de l’institut Mälar s’esmunyien per les fileres de bancs, quasi tots els assistents deixaven algun bitllet al platet, però semblava que… Podia ser?

—És imaginació meva —va dir el recepcionista a la sacerdot— o les persones que semblen més felices són les que més donen?

La sacerdot va observar els assistents, mentre Anders l’Assassí continuava el sermó amb l’ajuda de les notes manuscrites.

—El profeta Habacuc també va parlar del vi. Tal com diuen les Escriptures: «Beu tu també i mostra la teva nuesa. Et serà ofert el calze a la dreta del Senyor».

El fragment citat estava totalment fora de context, però va caldejar encara més l’ambient. I la sacerdot va comprovar que el recepcionista tenia raó. Allà on els platets no donaven a l’abast, hi anaven un parell d’estudiants amb una galleda, i en una d’aquestes algú hi havia deixat directament la cartera!

La sacerdot no solia dir paraulotes. Ho havia après del seu pare, que només renegava en casos molt excepcionals, i bàsicament contra la seva única filla. Excepte en diumenge, a les hores prèvies a l’ofici religiós. Quan el pastor es despertava, s’asseia al llit, ficava els peus a les sabatilles, que la seva dona, quan encara no s’havia suïcidat, sempre li deixava al mateix lloc, i llavors prenia consciència que era diumenge i resumia el dia, abans i tot que hagués començat, amb un:

—Me cago en Déu.

Per això sorprèn que la sacerdot digués el que va dir quan va veure com bitllets de cinc-centes corones i carteres senceres acabaven als platets i a les galledes. Va considerar que allò que estava veient es podia resumir amb un senzill «hòstia puta». En defensa seva cal dir que va renegar tan fluixet que només ho va sentir ella mateixa.

Finalment, els últims vint minuts del sermó, Anders l’Assassí es va anar moderant. Va donar gràcies a Jesús per haver permès que un assassí miserable hagués renascut. Va saludar la seva amiga, la Reina de Suècia, i li va agrair el suport. I encara va llegir un parell de cites apuntades, d’un significat més rellevant que les primeres.

—Déu estima tant el món que va donar el seu Fill unigènit perquè aquells que creguin en ell no morin, sinó que visquin una vida eterna.

I llavors va insistir cridant per sobre d’una ovació tan eixordadora que gairebé no permetia que se’l sentís:

—Generositat, generositat, generositat. Al·leluia, hosanna i amén!

Amb aquell amén, la major part dels assistents van entendre que el pastor Anders havia acabat (ell mateix no sabia ben bé si havia acabat o no), de manera que una multitud es va aixecar i es va precipitar cap a ell. En un tres i no res, s’hi van afegir més i més assistents. Quan un és Elvis, ho és fins al final.

Van seguir dues hores i mitja d’autògrafs i de gent que es volia fotografiar amb el pastor Anders. Mentrestant, la sacerdot i el recepcionista van donar a cada estudiant de l’institut cent corones dels platets i van començar a comptar els diners recaptats.

En un racó, al fons de l’església, hi havia un home que no duia cap rastell a la mà (però que no hauria pogut passar pel detector de metalls).

—Gràcies, Senyor, per haver-me assignat la missió de posar ordre en aquest caos —va dir Börje Ekman.

El Senyor no va respondre.