37

LA SEGONA MÉS GRAN convenció de criminals de tot Suècia es va convocar en el soterrani d’un dels bars habituals d’aquesta mena de clients.

Disset homes, sense marquesos. A l’ordre del dia només hi havia un punt: el Marquès i la Marquesa havien de desaparèixer. I havia de ser abans que aconseguissin tocar un pèl d’Anders l’Assassí. Es va aprovar per unanimitat, amb disset vots a favor i cap en contra.

Però qui se n’hauria d’encarregar i com es duria a terme? En van discutir prenent una cervesa rere l’altra, que anaven baixant del pis de dalt.

Entre els criminals hi havia un portaveu extraoficial, que era qui havia gosat contradir la Marquesa en la primera gran convenció. Després de dues cerveses d’alta graduació, el criminal en cap va recordar allò que tothom sabia, que havien sigut Olofsson i Olofsson els que havien calat foc a l’Hostal de la Riba del Llac.

—I això què hi té a veure? —va preguntar Olofsson.

—Això mateix em pregunto jo —va afegir el seu germà.

Doncs era evident. El criminal en cap va argumentar que, si no s’hagués cremat la casa, ara Anders l’Assassí hi viuria i ells podrien anar-lo a trobar fàcilment per amagar-lo del Marquès i la Marquesa.

Olofsson va protestar i va dir que fins llavors Anders l’Assassí havia sabut amagar-se tot solet perfectament, i que el conflicte amb el Marquès no havia sorgit perquè l’assassí s’hagués amagat, sinó tot al contrari, perquè havia deixat d’amagar-se. Més aviat havia ressuscitat amb Jesús i atreia l’atenció de la premsa per fer-los entendre tot allò que passaria si a ell li passés res.

—A més, encara que les coses no haguessin anat així, seria igualment improbable que els disset aquí presents poguéssim anar a l’hostal a prendre una tassa de te amb l’assassí per demanar-li que, amablement, ens deixés dur-lo a un refugi perquè no li passés res de dolent —va dir Olofsson.

—O com ho hauríem fet, si no? —va preguntar el germà.

L’argumentació d’Olofsson era confusa i ningú la va entendre ni tan sols parcialment. Amb quinze vots a favor i dos en contra, es va decidir que els germans havien de pelar el Marquès i la Marquesa abans que aquests poguessin pelar aquell que volien eliminar d’entrada però que ara convenia a tothom que continués viu.

Els representants de la màfia reunits en un soterrani no solien posar-se mai d’acord en temes de diners, no era propi d’ells. Per això va ser sorprenent que aquells quinze que mai no s’havien pogut posar d’acord en res convinguessin a fixar la quantitat de quatre-centes mil corones per noble, i un milió en el cas que Olofsson i Olofsson aconseguissin eliminar-los tots dos alhora.

A Olofsson i Olofsson no se’ls veia feliços. Però un milió era un milió, i el cert era que necessitaven refer-se econòmicament. Ara quinze gàngsters se’ls miraven amb cara d’emprenyats mentre esperaven la seva decisió.

Els germans podien fer una de dues: acceptar…

O acceptar.