38

FALTAVA NOMÉS UNA HORA per al debut d’Anders l’Assassí com a predicador. La sacerdot va repassar amb ell per darrera vegada l’estratègia i el pla que havien dissenyat. Li costava imaginar com aniria tot plegat. D’una banda, Anders l’Assassí podia semblar culte i assenyat, de l’altra, semblava menys intel·ligent que una pilota de criquet. Era impossible de preveure quin dels dos costats s’imposaria dalt del púlpit.

De mica en mica, l’església s’anava omplint. A l’exterior de l’edifici, una multitud considerable s’havia congregat davant la pantalla gegant i no parava d’arribar un flux continu de visitants. Dalt del campanar s’hi havien instal·lat dos franctiradors amb mires telescòpiques, i hi havia plantat un vigilant a cada porta de l’església. L’únic que feia una certa pinta de delinqüent, l’havien situat al costat del detector de metalls, amb una americana de color negre. Prèviament, la sacerdot li havia fet un curs accelerat de bones maneres (per raons de temps, el curs havia resultat vertiginosament accelerat).

—Com és que hi ha controls de seguretat a l’entrada d’una església? —va preguntar un visitant, que de fet no volia ser-hi, però l’hi havia arrossegat la seva dona.

—Per motius de seguretat, senyor —va dir l’home de l’americana negra.

—Per motius de seguretat? —va repetir el visitant en un to impertinent.

La sacerdot havia donat l’ordre d’ocultar la veritat als visitants, és a dir, que el pastor i ella mateixa estaven amenaçats.

—Sí, senyor, per motius de seguretat —va repetir l’home de l’americana negra.

—La seguretat de qui i per quins motius exactament? —va insistir l’impertinent.

—Per què no ho deixes córrer i entrem, Tage? —va preguntar la seva esposa en un to lleugerament crispat.

—Haig de dir que coincideixo plenament amb la seva encantadora esposa —va dir el de l’americana negra, mentre desitjava intensament tombar aquell torracollons amb un ganxo de dreta. Ja tenia preparat el puny dins la butxaca.

—Però aquí hi ha una cosa que no quadra, Greta —va dir Tage, que al llarg del dia havia intentat convèncer la dona perquè es quedessin a casa a mirar a la tele la final d’hoquei.

La cua darrere del paio pesat s’allargava, i l’home de l’americana negra ja no va ser capaç de comportar-se d’una manera coherent amb el seu aspecte polit.

—Si no entens les paraules «motius de seguretat» com vols entendre el que predicarà ara mateix el pastor? Puja al teu Volvo de merda i torna-te’n a la teva casa de merda del teu barri de merda i podreix-te al teu sofà d’Ikea de merda, si no t’agrada la salvació que t’oferim.

Per sort en aquell moment passava per allà la sacerdot i va pescar el darrer fragment d’aquell diàleg que s’havia torçat del tot.

—Perdoni la intromissió —va dir—. Em dic Johanna Kjellander i sóc la sacerdot encarregada d’assistir el qui potser és el més gran missatger de Déu aquí a la terra. El guàrdia amb qui s’acaba de discutir pertany al grup de novells seguidors del pastor Anders i no ha llegit més enllà del Gènesi.

—I què? —va preguntar l’impertinent.

—Doncs, bé, en aquest llibre bàsicament no es diu gran cosa sobre com s’ha de comportar la gent, tret del fet que l’home no ha de tocar la fruita prohibida, cosa que malgrat tot Adam i Eva no van saber respectar, temptats per una serp que parlava. Pot semblar una mica estrany, però el Senyor pot fer gairebé de tot.

—Una serp que parlava? —va dir l’home ara més confós que impertinent (que, a diferència de la seva dona, no havia obert mai una Bíblia).

—Sí, i també hi sentia, la serp, i Déu n’hi do l’esbroncada que va rebre de Nostre Senyor. Per això encara avui s’arrossega per terra. La serp, no pas Déu.

—Què vol dir, amb això? On vol anar a parar, senyora sacerdot? —va preguntar cada vegada més perplex.

El que volia la sacerdot era, en primer lloc, desconcertar-lo. Llavors va mesurar bé les paraules i va explicar amb una veu suau que la força del pastor Anders no coneixia límits. Que potser era massa pretensiós esperar que Jesucrist mateix es manifestés durant el sermó, però que, en cas que passés, seria horrorós si algú atemptava contra Ell. També podria ser que Jesús enviés algun dels apòstols, no necessàriament Judes Iscariot, podia triar entre onze més. Ras i curt: ningú no podia estar segur de quines forces desfermaria avui el pastor. Aquells eren els motius de seguretat.

—Però, sisplau, no volem obligar ningú a trobar-se amb el pastor, no volem obligar a ningú a trobar-se amb Jesucrist o els seus apòstols. Tot el que passarà ara mateix aquí, apareixerà demà als diaris, de manera que no es perdran la bona nova. Volen que els acompanyi a fora?

No, ara l’home ja no tan impertinent no ho volia, i molt menys la seva dona, que el va agafar ben fort pel braç i va dir:

—Som-hi, Tage, entrem abans que ens quedem sense lloc.

L’home es va deixar portar, però va tenir prou presència d’ànim per plantar-se davant del membre del servei de seguretat amb qui s’havia discutit per fer-li saber que la seva dona i ell feia dos anys que tenien un Opel Corsa.

Anders l’Assassí havia de predicar generositat, generositat i més generositat a la seva congregació. Podia afegir algun comentari sobre Jesús per continuar parlant de més generositat.

Altres idees clau eren que donar feia més feliç que rebre, que el Regne del Cel era per a qui buidava la cartera al plateret i que, de tota manera, el Regne del Cel tampoc no estava vetat a aquells que només entreobrissin una mica la cartera (segons la dita «de mica en mica s’omple la pica»).

—I controla’t una mica amb els teus al·leluies, hosannes i altres expressions que no entens —va recomanar-li la sacerdot.

Però ara que s’acostava el moment, Anders l’Assassí s’estava posant nerviós. Si s’havia de contenir en les coses que no entenia del tot, no li quedava gaire per dir.

Llavors va preguntar si, com a alternativa, en un moment que es quedés en blanc, podia recitar noms de bolets en llatí, cosa que podia sonar profundament religiosa a aquells que no fossin entesos en la matèria. I en va fer una prova:

—Cantharellus cibarius, Agaricus arvensis, Tuber magnatum…en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.

—Què coi diu? —va preguntar el recepcionista, que acabava d’entrar a l’habitació.

—No n’estic segura, però em sembla que acaba de pregar pel rossinyol, la bola de neu i la tòfona blanca —va dir la sacerdot abans de girar-se novament cap a l’assassí i prohibir-li que s’acostés als bolets que havia enumerat, i encara més al reig bord, o com fos que es digués en llatí.

—Amanita muscaria —va tenir temps de dir Anders l’Assassí, abans que la sacerdot el tornés a interrompre.

Ella va replicar que no era el moment de perdre la fe en un mateix (tot i que, ben mirat, el nom del reig bord en llatí sonava millor que un hosanna sense solta ni volta).

—No diguis que ets un heroi nacional. Ets el nou Elvis —va dir ella, mentre li omplia el calze, que el dia abans havia trobat amagat en un armari del segle XVIII, i que probablement al mercat valia més que tot l’edifici sencer.

Al mateix armari també hi havien trobat un platet amb hòsties que devien tenir un gust polsegós. La sacerdot va oferir a Anders l’Assassí el cos de Crist per acompanyar, però el pastor, que ja estava buidant el calze, va preferir una altra ronda de la sang de Crist. Pel cas que, durant la cerimònia, fos necessari més cos de Crist, el pastor havia amagat en un lloc segur una bossa amb pastissets de canyella.