58

EL RECEPCIONISTA HAVIA ESTAT informat del pla immediatament, i després d’algun dubte l’havia beneït, per dir-ho d’alguna manera.

Per tant: cap a dos quarts de cinc de la tarda, quan el pastor Anders estava de bon humor, la sacerdot i el recepcionista li notificarien que ja era hora que assumís la direcció de l’empresa. Això significava, entre altres coses, que s’havia de fer responsable dels assumptes de la propietat, no hi havia cap motiu per posposar-ho més. A més, també assumiria la distribució de les futures donacions de la comunitat d’acord amb el seu propi criteri. La sacerdot i el recepcionista es retirarien, però mantenint-se al seu costat com a suport moral.

El pastor Anders es va emocionar. No només rebia cinc-centes corones a la setmana per gastar com volgués (darrerament potser no tant, quan la col·lecta total en el millor dels casos arribava a les tres xifres), ara estaven disposats a traspassar-l’hi tot plegat.

—Moltes, moltes gràcies, estimats amics —va dir Anders l’Assassí—. Haig de reconèixer que em vaig equivocar amb vosaltres, però ara veig que sou molt bones persones. Al·leluia i Hosanna!

Després va signar tots els papers necessaris, sense tenir la més mínima idea del que hi posava.

En acabar tota la paperassa, la sacerdot va proposar que fos el mateix pastor qui portés la reunió amb el representant jurídic de l’autoritat prevista per a l’endemà al matí. Era una reunió rutinària, només calia que expliqués l’estat de comptes i ja està.

—Quant hi tenim a la caixa general de donacions? —va preguntar Anders l’Assassí.

—Trenta-dues corones —va dir el recepcionista.

Es tornarien a trobar l’endemà a les nou a la sagristia. La sacerdot i el recepcionista van suggerir a Anders l’Assassí esmorzar junts, i no, no hi haurien grans novetats.

El vi matinal hi seria present com sempre, el sagrament no es podia substituir per un cafè només perquè esperaven visita. Per contra hi hauria pa acabat de fer, va prometre la sacerdot.

Anders l’Assassí ho va entendre. És a dir: ell no coneixia la paraula sagrament, però sí que va entendre que la tradició de la comunió diària no estava amenaçada.

—Ens veiem demà al matí. Us fa res si m’emporto una garrafa de vi moldau, ara? Jo sóc prudent i controlo, però tinc un parell d’amics i havíem pensat trobar-nos a la caravana aquest vespre per estudiar la Bíblia. Suposo que vosaltres continueu vivint al soterrani de la teva tia? —va dir l’assassí mirant el recepcionista, que acabava d’aconseguir un descompte per llarga estada a la Suite Ridderholm del Hilton.

—Sí, totalment gratis, que Déu la beneeixi —va dir el recepcionista, que mai havia tingut cap tia—. Agafa una garrafa per als teus amics. O dues. Però demà a les nou zero zero et volem aquí, despert i sobri. O alguna cosa semblant.

Anders l’Assassí no era al seu lloc a les nou del matí de l’endemà. Ni tampoc un quart més tard. Però just abans de dos quarts de deu va aparèixer.

—Perdoneu per arribar tard —va dir—. Això de rentar-se al matí és més llarg del que em pensava.

—Rentar-se? —va dir la sacerdot—. Però si l’autocaravana és a setanta metres d’aquí i el seu lavabo fa més d’una setmana que no funciona.

—Ja, ja ho sé —va dir Anders l’Assassí—. És una putada!

Bé, ara no hi havia temps a perdre. Li van servir a l’assassí un got de vi, prèviament reforçat amb una bona dosi de vodka. I a continuació, un altre got. Tot plegat acompanyat de tres llesques de pa amb formatge i Rohypnol curosament esmicolat a la margarina. Un mil·ligram per llesca devia fer meravelles, i si n’hi queia una mica més no passava res.

L’assassí, que durant anys havia anat repetint «mai més alcohol i pastilles», va dir que el vi li semblava especialment bo avui. Potser era el Senyor que volia preparar-lo de la millor manera per a la reunió amb el representant de l’autoritat.

—Però el pitjor que pot passar és que vulgui aplicar un impost del vint per cent a les trenta-dues corones, oi? Què en penseu?

No va fer cap comentari sobre les llesques de pa amb formatge, però en va demanar una altra. La sacerdot, per si de cas, la va reforçar amb un mil·ligram llarg d’allò que els químics en diuen C₁₆H₁₂FN₃O₃.

A les deu menys cinc, la sacerdot i el recepcionista van dir que havien d’anar a fer un encàrrec i li van donar els tres arxivadors, que havien omplert de còmics perquè tinguessin una mica de pes (per dir-ho en termes culinaris, el farcit era de reaprofitament, en aquest cas una pila de còmics que per algun motiu difícil d’entendre eren en un armari de la sagristia; l’única documentació que tenien era la relacionada amb la compra de la propietat).

Llavors es van acomiadar dient a Anders l’Assassí que els podia trucar si necessitava ajuda. I es van posar en camí mentre apagaven els seus telèfons mòbils.

—Pel que sé, aquestes quantitats d’alcohol i pastilles haurien de tombar un cavall —va dir el recepcionista a la seva sacerdot quan van ser a una distància prudencial de l’església.

—Sí, però el que tenim aquí és més aviat un burro. I aquest burro hi està acostumat, amb tot el que s’havia arribat a ficar. Crec que la reunió entre el burro i el recaptador d’impostos serà memorable.

El funcionari d’Hisenda es va presentar al pastor Anders, i aquest, ja en el moment de donar-li la mà va començar a sentir-se estrany. En l’encaixada d’aquesta persona hi havia un punt d’arrogància. I, a més, l’home va dir:

—Molt de gust.

Molt de gust, de què? I això de la corbata! Es creia que era millor que els altres?

Llavors el paio de la corbata va començar a provocar-lo fent preguntes sobre llibres de registre de caixa, unitats de control, números de model, números de sèrie, comptabilitat i altres coses que el pastor no entenia. I a més era un tio lleig.

—A tu què collons et passa? —va dir Anders l’Assassí mentre la sang li començava a fer xup-xup.

—Que què em passa? —va dir Olof Klarinder amb certa ansietat—. Res d’especial, sóc un funcionari de l’Estat que intenta fer la seva feina. Una bona moral tributària és una de les pedres angulars de la democràcia. No hi està d’acord, pastor?

Amb l’única cosa amb la qual el pastor podia estar d’acord, mentre estava en plena ebullició, era que Hisenda es quedés el vint per cent de les trenta-dues corones. Quin import exacte representava, el pastor no ho sabria dir, però difícilment podria tractar-se de més d’un bitllet de cinquanta, oi?

Olof Klarinder ja intuïa que alguna cosa no anava bé, però tot i així no va poder resistir la temptació d’obrir els dos primers arxivadors.

Per sort, va sobreviure a la pallissa que li va clavar el pastor, que s’havia acabat de transformar de nou en assassí quan el funcionari va exposar el punt de vista que disset exemplars de L’Home Emmascarat dels anys 1979-1980 de cap manera no podien substituir la informació referent a l’activitat de la comunitat que el representant d’Hisenda requeria. L’home va sobreviure, però va quedar bastant masegat després que Anders l’Assassí intentés fer-li empassar els dos arxivadors que desitjava examinar, juntament amb el tercer, que encara no havien vist.

Posteriorment, el pastor no recordava què havia passat, però, per experiència, va reconèixer la seva culpabilitat, i va ser condemnat segons el capítol tercer, paràgraf sisè del codi penal, a setze mesos de presó. A més d’això, li van caure nou mesos en virtut del paràgraf quart de la Llei de Prevenció del Frau Fiscal. Vint-i-cinc mesos en total, la pena més reduïda a la qual mai havia estat empresonat, va observar amb satisfacció. Realment es podia dir que tot estava anant en la direcció correcta.

Just després del judici, se li va permetre parlar amb la sacerdot i el recepcionista una curta estona. Va demanar disculpes sincerament, no podia entendre quina mosca li havia picat. La sacerdot li va fer una llarga abraçada i va dir que no havia de culpar-se excessivament.

—Et vindrem a veure —va dir ella somrient.

—L’anirem a veure? —va preguntar el recepcionista quan van deixar enrere el jutjat i el futur intern.

—No —va respondre la sacerdot.

Després d’un sopar d’agraïment per tot plegat en honor de Jerry Navalla, només quedaven la sacerdot, el recepcionista, la seva suite al Hilton, i una maleta groga amb poc menys de set milions de corones (incloses les que havien retirat del compte bancari). L’església i l’autocaravana estaven a nom d’Anders l’Assassí, de manera que havien estat immediatament embargades pels col·legues d’Olof Klarinder de l’Oficina Judicial. El mateix Klarinder es recuperava a l’Hospital Karolinska de les fractures que tenia una mica pertot arreu. L’estada no se li feia gaire pesada perquè s’havia endut dos dels tres arxivadors de comptabilitat de l’Església d’Anders. L’Home Emmascarat era de tota la vida el seu còmic favorit.