13

LES REUNIONS DEL CRIMINAL i la religiosa es van fer més i més profundes. Al principi, la sacerdot no havia considerat necessari informar el recepcionista d’aquelles sessions, i al cap d’un temps li va fer angúnia. Ella s’esforçava a fer que tot allò no seguís el camí que estava prenent. Anders l’Assassí va començar a manifestar disconformitat i decepció amb ell mateix, i insistia en la necessitat que la religiosa i Déu li mostressin la via per arribar a ser més bona persona. Si Johanna s’excusava dient que no tenia ni el temps ni l’energia, ell l’amenaçava amb fer vaga o, si calia, amb estomacar-la.

—Estomacar-te però no gaire, algun clatellot i prou —li deia per tranquil·litzar-la—. Encara som socis. I a la Bíblia hi ha escrit que…

—Que sí, que sí —el va tallar la sacerdot.

Només li quedava l’opció d’enfangar prou el nom de Déu per fer que l’opinió que en tenia Anders l’Assassí empitjorés.

Repassant el Llibre de Job, Johanna va apuntar que Anders l’Assassí i Déu s’assemblaven perquè tots dos havien matat gent, amb la diferència que Anders l’Assassí perdonava les criatures.

—Una vegada Déu en va fer matar deu de cop només per demostrar a Satanàs que ni així el pare de les criatures no perdia la fe.

—Deu fills! I què hi va dir la mare?

—Tot i que la seva obligació era callar i obeir el marit, sembla que es va sentir molt disgustada. I l’entenc perfectament. Però el cas és que, al cap d’uns quants anys, Déu va donar deu fills més a aquell pare tan valent. Suposo que els va portar al món aquella mare tan enrabiada, a no ser que els rebessin per correu. Sobre aquest aspecte no hi ha res escrit.

Anders l’Assassí va meditar en silenci, uns segons. Buscava en el seu interior un model explicatiu que pogués aplicar als seus sentiments, tot i que ell no ho hagués expressat mai així. La sacerdot es va alegrar de veure’l confós, encara hi havia esperança.

L’homicida va balbucejar d’entrada que el Senyor, de tota manera, li havia enviat deu fills més… Però vols dir que tot plegat no era una mica idiota? En aquest punt la sacerdot va fer-li entendre que potser Déu no era ben bé algú de qui et poguessis refiar i deixar que et guiés per la vida, això si és que no podia entendre que, per als pares, els fills no són intercanviables com qui canvia els pneumàtics d’un cotxe.

Pneumàtics? En temps de Job? Però en aquell moment Anders l’Assassí va trobar una manera de seguir.

—Què em vas dir l’altre dia, quan et vaig insultar perquè feies servir paraules difícils?

Vaja! La sacerdot va entendre de seguida on volia anar a parar.

—No me’n recordo —va mentir.

—I tant que sí, em vas dir que els camins del Senyor eren… inescrutables.

—Hauria d’haver dit que eren capritxosos, o que estaven afectats per alguna mena de trastorn de personalitat, em sap greu…

—I després encara vas dir que la seva grandesa és infinita i incomprensible per als humans, oi que sí?

—No, vull dir… potser sí. Resumint, vaig comentar que les persones sovint s’amaguen darrere d’aquesta manera de parlar quan intenten trobar una explicació a coses inexplicables. Com per exemple la incapacitat divina de distingir entre nens i pneumàtics.

Però Anders l’Assassí seguia a la seva, escoltant només allò que li interessava, i va replicar:

—M’ha vingut a la memòria una oració que la mare em va ensenyar quan era petit (ja saps, aquella dona a qui vaig fer saltar les dents, no era tan imbècil abans que l’alcohol li prengués el senderi). Com feia? «Déu que estimes tant els infants, tingues cura de mi que sóc petit…».

—I què? —va dir la sacerdot.

—Com pots dir «i què»? Tu mateixa ho has sentit. Déu estima els infants. I tots nosaltres som els seus fills, justament ho vaig llegir ahir, mentre era assegut al vàter i…

La sacerdot no va deixar que acabés la frase. No necessitava sentir-ne l’altra meitat. Ell li havia pispat un exemplar del Nou Testament i l’havia deixat en un tamboret al lavabo del primer pis. Possiblement havia anat a parar a l’Evangeli de Sant Joan. No s’hi podia fer res. Ella es quedava sense cap altra munició que recórrer al debat teològic per excel·lència: com podia ser que el món fos com era si Déu era bo i omnipotent?

Des de sempre, aquesta qüestió havia estat molt discutida, per una banda i per una altra, però potser Anders l’Assassí no hi havia reflexionat mai, cosa que podia fer que hi hagués la possibilitat de…

Llavors la sacerdot va quedar tallada. Anders l’Assassí es va posar dret i va dir el que va dir.

I amb aquelles paraules la catàstrofe ja va ser completa.

—Estic pensant que no tornaré a fer servir mai més la violència. Ni tornaré a tastar l’alcohol. A partir d’ara poso la meva vida en mans de Jesús. Vull que em pagueu l’última feina, la que vaig fer ahir, i donaré els diners a la Creu Roja. Després, com s’acostuma a dir, que cadascú faci el seu camí.

—Però… això no ho pots fer —va exclamar la sacerdot—. No et deixaran…

—No em deixaran què? No vull tornar a torturar a ningú. I estic segur que a Jesús li semblarà bé que faci dues excepcions amb això de la violència: tu i el recepcionista.