51

DESPRÉS DEL TERCER DISSABTE semblava que les coses començaven a assentar-se. Per segona setmana consecutiva, la festa havia aportat prop de nou-centes mil corones netes per als dos socis. La gran pantalla de l’exterior ja no era de cap utilitat, però els bancs seguien estant tan plens com plens de vi estaven els que hi seien.

El sagristà Ekman havia tornat després d’uns dies d’absència, però només voltava per allà amb aire pansit i encara no havia demanat cap altra reunió amb la sacerdot o el recepcionista. Tots dos sospitaven que Ekman podia ser una bomba de rellotgeria i no volien fer cap moviment brusc. La negociació amb ell, en el millor dels casos, es resoldria fent-lo participar en el negoci, i aquí pau i després glòria. I en el pitjor dels casos, amb una solució desagradable que no tenien ganes de precipitar, i menys ara que el problema semblava aparcat.

—No crec que estigui callat gaire temps més, però tot i així, proposo deixar-lo en pau —va dir el recepcio-nista—. Sempre i quan ell ens deixi en pau a nosaltres.

La sacerdot hi va estar d’acord, malgrat la sensació que tenia que tot anava massa bé en tots els fronts. Després de tota una vida en què tot havia anat malament, era lògic malfiar-se quan passava el contrari.

Per exemple, no tenien notícies de moviments en els baixos fons. L’amenaça de fer pública la llista d’actes criminals que havien encarregat a Anders l’Assassí si li passava alguna cosa semblava haver funcionat.

Els lliuraments de vi i menjar cada dimecres a les tretze hores anaven també com la seda. El recepcionista era conscient que aquesta mena de rutines podien facilitar la feina a aquells que, eventualment, volguessin realitzar un atemptat, però confiava en Jerry Navalla i el seu petit exèrcit. Per cert, que un dels guardes de Jerry havia estat acomiadat per desatendre les seves obligacions. El van atrapar roncant en el seu lloc de vigilància al campanar de l’església, abraçat a una garrafa buida de vi moldau.

Jerry va reaccionar amb un acomiadament fulminant, i això va fer que la confiança que hi tenien el recepcionista i la sacerdot es veiés reforçada. Ara al grup hi faltava un home, però Jerry estava fent entrevistes de treball i calculava que tornaria a tenir el grup complet abans d’un mes com a màxim.

A més del gairebé milió de corones en efectiu a la setmana, l’excel·lent treball a les xarxes socials del recepcionista proporcionava un parell de centenars de milers més al compte bancari de la congregació. Aquests diners requerien una determinada feina administrativa. A Suècia es parteix del supòsit que qui té més de deu mil corones en efectiu o bé és un criminal, o bé un evasor d’impostos o totes dues coses. Per això hi ha regles sobre el que es pot ingressar o treure d’un compte, sense haver de sol·licitar-ho formalment amb uns quants dies d’antelació. Però també en aquest aspecte les coses anaven sobre rodes, ja que el recepcionista havia conegut una de les caixeres de l’oficina bancària, i la dona havia quedat encantada amb ell i tot el projecte de l’Església d’Anders, fins al punt de convertir-se en una de les feligreses més devotes i assedegades. Per tant el recepcionista podia fer operacions diàries i treure un feix raonable de bitllets sense que la caixera sol·licités una investigació per sospita de blanqueig de diners. Ella sabia que el capital s’utilitzava al servei del Senyor (a més de pagar-li la seva borratxera setmanal). Deixar que els diners s’estiguessin al compte bancari era impensable per al recepcionista. En cas de fugida precipitada, haurien de poder agafar els diners en mig minut, i per treure centenars de milers de corones d’un banc suec calen uns sis mesos, ben bé.

—Ara que ens somriu la fortuna, no hem de ser massa cobdiciosos —pensava el recepcionista—. Li donem mig milió més a l’idiota aquell?

—Sí, pot estar bé —va pensar la sacerdot—. Però aquesta vegada, comptarem nosaltres els diners.

Anders l’Assassí es va emocionar quan va saber que la congregació, en unes poques setmanes, ja havia rebut quatre-centes vuitanta mil corones i que podria fer una nova donació de cinc-centes mil corones perquè la sacerdot, amb tota la seva generositat, hi contribuïa amb les vint mil que faltaven de la seva butxaca.

—Tu seuràs a la dreta del Senyor al Regne del Cel —li va dir.

La sacerdot va descartar explicar-li que la possibilitat que allò passés era molt remota. A més, segons els Salms, ja hi seia David, i segurament seia a la falda de Jesús, que segons l’Evangeli de Marc, ja havia reservat el lloc.

El pastor va començar a pensar on podrien anar els diners. Alguna organització sense ànim de lucre, potser? Però llavors se li va acudir una cosa que havia sentit feia poc:

—Tot això dels boscos tropicals, què és? Perquè salvar un bosc sembla molt bonic. El bosc, a més a més, és una cosa creada pel Senyor.

La sacerdot ja no se sorprenia de les coses que podien sortir de la boca del pastor, tot i que reconeixia que en el seu moment allò del Boletus edulis la va impressionar.

—Jo pensava més aviat en persones malaltes o infants que passen gana… —va dir.

A Anders l’Assassí allò tant li feia: boscos o infants que passaven gana per ell podien ser intercanviables, l’important era la donació en nom de Jesús. Tot i així, va suggerir que la combinació d’infants que passen gana i boscos tropicals sonava molt bé.

Ja, però trobarien una cosa així, a Suècia?