32

VA SER INESPERADAMENT FÀCIL fer entendre a Anders l’Assassí què havia d’explicar als periodistes i per què. Va dir allò que havia de dir, a banda d’alguna bestiesa especialitat de la casa. Cada cop que s’embolicava amb alguna xorrada, la sacerdot suplent Johanna Kjellander hi intervenia per reconduir el tema.

L’Expressen els havia enviat el mateix reporter i el mateix fotògraf que hi havia fet anar dos anys i mig abans. Aquesta vegada cap dels dos semblava tan neguitós.

S’hi van presentar només un parell d’hores després que els preguntessin si volien una exclusiva amb l’assassí que havia trobat Jesús i volia fundar una Església.

Durant l’entrevista, Anders l’Assassí va voler aprofundir en el concepte que era millor donar que rebre, tot i que admetia que havia contribuït a buidar les butxaques d’alguns representants del món de la màfia. Però que ho havia fet de manera no tan horrible.

—No tan…? —va preguntar el periodista, sorprès.

En la majoria dels casos li havien encarregat que matés gent i havia cobrat per endavant. Deia que «no tan» perquè hauria estat horrible del tot que els assassinats s’haguessin comès. Però no es van cometre. En canvi, els diners cobrats s’havien repartit entre els més necessitats, sense que l’assassí que no havia assassinat s’hagués quedat ni un cèntim (tret d’una quantitat mínima destinada a cobrir la despesa de la sang de Crist… sí, la sang de Crist). Ara esperava que aviat comencessin a arribar noves donacions!

Va ser una sort que el periodista demanés els noms dels que havien encarregat feines a Anders l’Assassí. Això va donar l’oportunitat a l’excriminal d’explicar que no els volia delatar, que cada nit pregava per cadascun d’ells i que desitjava acollir-los com a membres de la seva nova Església, i encara els va prometre que descobririen que Jesús els esperava amb els braços oberts.

—Al·leluia! Hosanna! Oh, oh, sí, sí! —va exclamar ben fort el pastor Anders, estenent els braços cap al cel fins que la sacerdot li va clavar un cop de colze a les costelles.

No era el moment de deixar-se anar, quedava pendent una qüestió bàsica. Anders l’Assassí semblava haver-ho oblidat. La sacerdot l’hi va haver de recordar.

—També has pres algunes mesures —li va murmurar.

—Ah, sí? —va dir Anders l’Assassí abaixant els braços—. Ai, sí, és veritat! He pres algunes mesures i ho he deixat tot preparat de manera que es facin públics els noms dels qui em van encarregar els assassinats en cas que m’atropellin pel carrer, o rebi un tret fortuït al front, o aparegui penjat suposadament per suïcidi, o sigui privat, de manera accidental i prematura, de la meva existència a la Terra.

—Vol dir que, si vostè morís, tothom sabria qui li va encarregar els assassinats i que… també sabríem qui havien de ser les seves víctimes?

—Esclar! Al Regne del Cel no tenim secrets.

La sacerdot va pensar que l’assassí s’expressava de manera tan demencial que ja sonava bé. Al reporter de l’Expressen se’l veia cada cop més interessat.

—Així, té por que li vagi al darrere el món de la màfia?

—Oh, no! —va dir Anders l’Assassí—. Sento dins meu que ells avancen pel bon camí. L’amor de Jesús guia a tothom perquè arriba a tothom! Però si el Diable en temptés algun, és important que la societat… el que sigui. Hosanna!

Amb això ja estava dit tot el que calia dir. La sacerdot va agrair als enviats del diari que s’haguessin pres la molèstia d’anar-hi i els va explicar que ara el pastor Anders havia de deixar-los per preparar el seu primer sermó.

—Per cert, serà aquest dissabte, a les set en punt del vespre. Hi haurà aparcament i cafè gratuïts.

Tornar a fer servir la premsa tenia un objectiu doble. D’una banda, era important fer publicitat de la inauguració de l’Església d’Anders. De l’altra, el Marquès, la Marquesa i la resta d’antics clients havien de saber que, si se’ls acudia tocar un sol pèl del pastor, de la sacerdot o del recepcionista, tindrien problemes amb la justícia.

El pla era bo.

Però no prou bo.

Perquè el Marquès i la Marquesa estaven molt més enrabiats del que es podia suposar.