9

PER PERSSON CONSIDERAVA una veritat objectiva el fet que la vida l’havia estafat. Però com que no creia en cap ésser superior i el seu avi ja feia molts anys que era mort, no tenia ningú sobre qui descarregar les seves frustracions. Per això havia decidit, ja des de l’inici de la seva carrera darrere del taulell d’una recepció, que estaria en guerra amb el món, amb tot el que representava i tot el que contenia —inclosos els set mil milions de persones que hi vivien.

No hi havia cap raó, tampoc, per excloure d’aquell sentiment Johanna Kjellander, la dona sacerdot que l’havia intentat estafar des d’un bon començament. La misèria de la religiosa era, si fa o no fa, la seva pròpia misèria. I en aquell primer dia ja van tenir l’ocasió de compartir el pa —és a dir, la sacerdot s’havia menjat els sandvitxos del recepcionista— i, fent això, s’havien associat per convertir en negoci un delinqüent.

De solidaritat, n’hi havia hagut implícitament des del primer dia, malgrat que al recepcionista li costava més reconèixer-ho. O potser només necessitava més temps.

Quan el negoci ja feia un any que rutllava, el recepcionista i la sacerdot havien acumulat unes set-centes mil corones més o menys, mentre que l’assassí n’havia rebut quatre vegades més. Els dos primers de tant en tant havien anat a menjar i beure a llocs cars, però conservaven més de la meitat dels guanys, guardats en dues capses de sabates que tenien a l’habitació del darrere de la recepció.

La manera de pensar un pèl quadriculada de Per Persson es complementava molt bé amb la imprudent i creativa de Johanna Kjellander, i viceversa. A la dona li agradava l’animadversió del recepcionista vers la vida, ella també la sentia. I el recepcionista, que no havia estimat mai a ningú, ni tan sols a ell mateix, quedava desarmat davant del fet que sobre la capa de la Terra hi havia una altra persona que també considerava que la resta de la humanitat no valia res.

Després d’haver estat per la zona de Södermalm celebrant el cobrament de l’encàrrec número cent —que havia resultat realment lucratiu, amb una doble fractura de cama i braç, un nombre indeterminat de costelles trencades i un canvi de cara—, van tornar tots dos a l’hostal. Hi havia tan bon ambient que Per Persson es va atrevir a dir a la Johanna si recordava aquell vespre que li havia suggerit que podien acabar d’arrodonir el dia a la seva habitació.

La sacerdot recordava molt bé la proposta, tan bé com la negativa del recepcionista.

—No seria possible imaginar la manera que ara i aquí em tornessis a fer la proposta?

Johanna Kjellander va somriure i va demanar si abans que això passés era possible tenir alguna pista. Cap dona no podia suportar rebre dues negatives seguides.

—No —va dir Per Persson.

—No què? —va replicar Johanna Kjellander.

—No rebràs cap no, si tornes a fer la pregunta.

La reunió al matalàs de les dues persones possiblement més amargades del país va ser meravellosa. Quan la van enllestir, la sacerdot va fer un petit sermó, aquest cop seriós, sobre la fe, l’esperança i l’amor i li va explicar que l’apòstol Pau havia considerat que, dels tres, el més gran era l’amor.

—Sembla que tenia les coses clares —va dir el recepcionista, aclaparat per l’evidència que era possible sentir el que sentia, fos el que fos el que sentís.

—Exacte —va puntualitzar la sacerdot, i va continuar—. Però sant Pau també deixa anar moltes bestieses. Com per exemple que la dona va ser creada per servir l’home, que ha de callar i prou si no li pregunten res i que els homes no han de jeure amb altres homes.

El recepcionista va obviar allò de qui havia de servir a qui, però va comentar que només podia recordar una ocasió, potser dues, en què la sacerdot hauria fet bé de no obrir la boca. Sobre el tema de qui ha de jeure amb qui, ell preferia clarament una sacerdot femenina que un de masculí, però no acabava d’entendre per què això havia de preocupar sant Pau.

—Personalment, abans preferiria ficar-me al llit amb un d’aquells suports que es fan servir per deixar les bicicletes que amb Anders l’Assassí —va voler aclarir la sacerdot—. I estic d’acord en tot el que dius.

Quan el recepcionista li va demanar què deia la Bíblia sobre la relació sexual entre una dona i els suports de bicicleta, la sacerdot va recordar que en època de sant Pau encara no s’havien inventat les bicicletes i que, en conseqüència, els suports per a bicicletes tampoc.

Cap dels dos va creure que calgués afegir-hi res més. En lloc de parlar, van començar una nova reunió, també força distesa, com l’anterior.

Tot avançava en la bona direcció. La sacerdot i el recepcionista van compartir alegrement el mutu i sincer rebuig del món, amb tota la població que hi vivia inclosa. D’aquesta manera la càrrega els resultava menys feixuga, ja que cadascú només havia d’odiar tres mil milions i mig de persones. A banda d’odiar una colla de gent que ja no existia. Entre ells l’avi del recepcionista i, sobretot, Mateu, Marc, Lluc, Joan o com dimonis es diguessin tota aquella tropa del llibre que havia turmentat (i encara turmentava) Johanna Kjellander.

Durant el temps que la parella havia guanyat les set-centes mil corones, Anders l’Assassí, segons el que s’havia acordat, n’havia rebut dos milions vuit-centes mil. Però com que solia pagar perquè la taverna estigués tota la nit de festa, no tenia mai més d’uns pocs centenars de corones a la butxaca. Anava cremant tot el que li entrava si fa o no fa al mateix ritme que ho rebia. Si alguna vegada arribava a acumular diners, aleshores tendia a ser més proactiu a la taverna, com aquell vespre que la jukebox va sortir volant per la finestra.

—Potser n’hi havia prou desendollant-la, no? —va dir l’endemà, delicadament, el taverner al seu avergonyit client.

—Sí, esclar —va reconèixer Anders l’Assassí—. Hauria estat una bona alternativa.

Aquesta mena d’incidents ja els anava bé, al recepcionista i la sacerdot. Anders l’Assassí no havia de fer com ells —és a dir, omplir de bitllets les capses de sabates—, convenia que sempre necessités diners i que, per tant, hagués de continuar aplicant justícia en nom d’aquells que es podien pagar el luxe d’obtenir-ne.

El que el recepcionista i la sacerdot no sabien era que Anders l’Assassí havia anat experimentant aquell darrer any un sentiment creixent de falta de sentit vital. Amb prou feines ni se n’adonava. Durant la seva vida s’havia entès amb els altres fent servir els punys. Parlar amb si mateix, doncs, no li era gens fàcil. Per això buscava consol en l’alcohol, cada dia més d’hora, cada cop amb més ímpetu.

Fer-ho l’ajudava, però calia un reaprovisionament constant. Tampoc no era cap consol veure que la sacerdot i el recepcionista anaven sempre junts, amb un somriure als llavis. Què collons podia ser tan divertit? Que era només qüestió de temps que ell acabés tornant al lloc d’on havia sortit?

Potser seria millor escurçar l’agonia, accelerar el procés, matar el primer imbècil que se li posés al davant i tornar a la presó vint anys més, o trenta. L’avantatge que hi veia era que quan tornés a quedar en llibertat, la sacerdot i el recepcionista ja haurien deixat de somriure: un nou amor al cap de vint anys ja no és tan nou.

En l’intent maldestre i estrany de voler entendre la vida, un matí el criminal va començar a fer-se preguntes. Per exemple, què hi havia darrere de l’incident de la jukebox?

Esclar que hauria pogut desendollar el trasto aquell. Julio Iglesias hauria callat i els seus fans haurien començat a bramar. Eren quatre homes i quatre dones al voltant d’una taula. En el millor dels casos hauria estat suficient clavar un mastegot al més cridaner i, en el pitjor, els hauria hagut d’estomacar a tots vuit. Amb una mica de mala sort, un d’ells no s’hauria tornat a aixecar i segurament li haurien caigut vint anys de reclusió, deu amunt, deu avall.

Una altra opció més pràctica podria haver estat deixar que els vuit idiotes posessin la música que els agradava i prou. Però també era cert que Julio Iglesias era una línia vermella que no es podia creuar.

Aixecar la jukebox i llançar-la per la finestra fent que la nit de gresca acabés sobtadament per a ell i per a tots els altres, va ser la manera com Anders l’Assassí va permetre que el seu jo destructiu prengués el comandament del seu superjò superdestructiu. I havia funcionat. Havia sortit car, però el més important era que s’havia despertat al seu llit i no pas al llit d’una comissaria, esperant que l’enviessin a algun altre lloc més permanent.

La jukebox li havia salvat la vida. O era ell mateix qui l’havia salvat, armat amb la jukebox. I això significava que el seu camí de tornada a la presó no era tan inevitable com la seva consciència li repetia? I si existís una vida sense violència i sense jukeboxs voladores?

On era aquella vida i cap a on conduïa?

Va pensar. I va obrir la primera cervesa del dia. I tot seguit, la segona. I es va oblidar de tot el que acabava de pensar. El nus de l’estómac havia desaparegut i va brindar per això.

La cervesa era l’aigua de la vida. La tercera era gairebé sempre la millor.

Endavant!