27

CREAR UNA ESGLÉSIA no consisteix només a trobar un local i tirar amunt la persiana. Si més no, a Suècia. Un país que durant més de dos-cents anys no ha patit cap guerra ha tingut molt temps per inventar normes que regulen qualsevol cosa que es pot fer pacíficament.

Per exemple, hi ha una normativa a seguir quan una persona ha viscut una revelació divina i la vol transmetre a altres persones organitzant alguna mena de culte religiós.

La sacerdot sabia que un organisme oficial, l’Agència de Serveis Administratius, era l’encarregat de gestionar les sol·licituds de creació de congregacions religioses. Com que ella mateixa, el recepcionista i el futur líder religiós no tenien cap altra adreça que una autocaravana, va decidir anar a la seu de l’esmentat organisme, al carrer Birger Jarlsgatan, al cor d’Estocolm.

Després de saludar el responsable, li va explicar que tenia la intenció de fundar una comunitat religiosa perquè havia vist la llum.

El de l’agència era un home d’edat madura que durant divuit anys en el càrrec havia gestionat molts casos de persones que havien vist la llum, però mai no havia tingut la satisfacció que cap dels il·luminats el visités.

—Entenc —va dir ell—. El procediment a seguir és omplir diversos formularis que li enviarem per correu. Doni’m una adreça.

—Enviar? —va dir la Johanna Kjellander—. Sóc entre vosaltres, com diu més o menys el Senyor al llibre del Levític.

El responsable de l’Agència de Serveis Administratius va resultar ser organista de l’Església Luterana sueca i home de bona memòria, així que va estar a punt de replicar que el Gènesi avisava que aquells que no seguissin les lleis del Senyor es veurien colpits per l’horror, la malaltia, la febre i altres desgràcies com la ceguesa, si no recordava malament.

El problema era que Déu Nostre Senyor no regulava si els formularis només podien lliurar-se per correu, i era el primer cop que es trobava personalment amb un destinatari que sol·licitava endur-se’ls.

Durant l’estona que el responsable s’ho pensava, la sacerdot (sempre tan ràpida), va aconseguir canviar l’angle d’atac:

—He oblidat presentar-me. Em dic Johanna Kjellander i sóc exrectora de l’Església Protestant sueca. La meva missió era fer de pont entre el cel i la terra per als meus feligresos, però sempre vaig ser molt conscient de les meves limitacions. Però ara he trobat aquest pont. De debò!

El responsable de l’agència no semblava impressionat. Malgrat que era el primer cop que establia contacte amb un sol·licitant, al llarg dels anys havia vist de tot, fins i tot un grup que volia registrar legalment la creença segons la qual la font de tota bondat es trobava dins d’un vell molí de vent, al nord-oest de Värmland. Semblava que els seus dos últims membres hi van morir congelats un hivern, sense que el molí pogués fer res per ajudar-los.

La qüestió era que els congelats (abans de glaçar-se, esclar) havien seguit els procediments legals i havien presentat uns estatuts, una junta i l’objectiu de la nova congregació, que era trobar-se per resar i meditar cada diumenge al migdia. Per tant, no hi havia cap raó per rebutjar la seva sol·licitud. Pregar cada diumenge entre dotze i divuit graus sota zero sobre un metre i mig de neu era perfectament acceptable des del punt de vista espiritual.

Al final el funcionari de l’Agència de Serveis Administratius va considerar que el reglament li permetia donar en mà els formularis que ja tenia sobre la taula.

Així que va ajudar l’exsacerdot a omplir tot el que s’havia d’omplir, especificant totes les dades necessàries. Sobre el nom, el responsable va recordar que la normativa vigent obligava a especificar l’activitat de la nova comunitat religiosa procurant que no es confongués amb les ja existents, i prohibia que pogués ser contrària als bons costums i l’ordre públic.

—Vist tot això, com creu que s’ha d’anomenar la seva comunitat?

—Església d’Anders, que és el nom del nostre líder espiritual.

—Ah, vaja. I bé, té cap altre nom a banda d’Anders? —va dir l’encarregat, divertit.

—De fet no es diu Anders sinó Johan. Johan Andersson.

El funcionari va aixecar la vista dels papers. Cada dia quan tornava a casa tenia el costum de llegir el diari, i això va fer que espontàniament exclamés (amb una lleugera manca de professionalitat):

—Anders l’Assassí?

—Així se l’ha anomenat en alguns ambients. Però també es diu que el nom no fa la cosa.

Després d’aclarir-se la gola, el responsable de l’agència es va disculpar per haver pecat d’indiscret i, fent que sí amb el cap, va estar d’acord en tot allò del nom i de la cosa, etcètera, etcètera.

Llavors va informar que legalitzar l’Església d’Anders costava cinc-centes corones i l’ingrés es faria per transferència bancària.

La sacerdot li va posar un bitllet de cinc-centes corones en una mà, va posar-li els formularis firmats a l’altra i després de donar-li les gràcies per un servei impecable es va dirigir a l’autocaravana que l’esperava.

—Pastor Anders! —va dir mentre pujava—. Necessites roba nova.

—I un temple —va afegir el recepcionista.

—Però primer una mica de sang de Crist, no? —va dir el nou pastor.