61

LA TERCERA REUNIÓ que per tercera vegada va ser la més gran reunió de criminals de tot el país va tenir lloc en el mateix soterrani que la segona reunió. Quinze homes, ja que dos havien estat detinguts completament drogats després d’assaltar una furgoneta blindada que va resultar ser una camioneta de repartiment de pa.

Malgrat que el botí van ser deu bosses de pa de motlle del forn Eskelund (un dels assaltants tenia gana), el jutge va tenir en compte que s’havien fet servir armes de foc. La marca va aparèixer en els titulars de tots els diaris, cosa que va fer que el propietari enviés dos testos amb dos geranis ben macos a la cel·la on els lladres esperaven el judici. Els guardes de la presó van sospitar que era un intent d’introduir drogues perquè mai havien vist que uns reclosos rebessin flors en mostra d’agraïment per un crim mal fet. Els geranis, doncs, van ser extrets del test i trossejats abans de ser lliurats amb tota seguretat als seus beneficiaris, que esmicolats no els van acceptar.

Pel que fa a la resta de criminals, el Marquès i la Marquesa havien mort després d’una violenta trobada amb els valents germans Olofsson, que preferien no parlar amb massa concreció sobre la seva manera de fer.

—Secret professional —havia dit Olofsson mentre el seu germà assentia.

A més, Anders l’Assassí tornava a estar engarjolat i el seu al·lucinant projecte eclesiàstic havia quedat en no res.

Els quinze supervivents encara tenien pendent de resoldre la qüestió de què fer amb els dos socis d’Anders l’Assassí. Sembla que conservaven una bona pila de milions. Com que l’assassí estava empresonat, i per tant viu, potser podrien mantenir amb aquells dos una conversa no especialment amistosa sobre les opcions de tornar els diners. En referència a com es repartirien entre els reunits un cop recuperats, hi havia quinze opinions diferents.

Aquell a qui anomenaven el Verro va proposar que estaria bé dispensar als dos socis d’Anders l’Assassí el mateix tracte que als Marquesos, per exemple obligant-los a empassar-se una granada, i que els germans Olofsson també se’n podrien ocupar, que ja ho tenien per la mà.

Després d’un debat encès resolt amb catorze vots contra un, es va decidir que era complicat fer que algú s’empassés una granada de mà per molt que fos amb ajuda (a banda del risc evident que corria la persona que estaria fent força), i que fer saltar pels aires els seus socis podria provocar que Anders l’Assassí s’enfadés i revelés coses que a cap dels presents els interessava que fossin revelades.

Per tant, de moment cap més mort. Encara conservava un suport considerable el parer que era millor ocultar la llista dels qui havien encarregat homicidis i amputacions a Anders l’Assassí. Fins i tot ara que el Marquès i la Marquesa passaven unes vacances a l’infern (on segurament anirien a parar tots ells), era millor no revelar qui volia obrir el cap a qui. Per tant era una decisió assenyada deixar que la sacerdot i l’altre fotessin el camp ben lluny un cop haguessin liquidat el deute pendent.

Amb 13 vots a favor i 2 en contra es va decidir encarregar la missió d’enxampar la parella a Olofsson i Olofsson. El germans van rondinar fins que es va fixar un pressupost de cinquanta mil corones, no es podia pagar més perquè no calia matar ningú.

Els pobres Olofsson no tenien ni idea de per on començar a buscar la sacerdot i l’altre. El primer que van fer va ser voltar uns dies per l’església i després uns dies més. L’única diferència entre uns dies i els altres va ser que van constatar com en el camí de grava hi anaven creixent les males herbes. Cap més descobriment.

Després d’una setmana, a un dels germans se li va acudir que podien girar la maneta de la porta, per veure si estava tancada amb clau. I no ho estava.

L’església encara semblava un camp de batalla. Ningú de l’Oficina Judicial havia considerat que calgués netejar el local embargat.

Però en tot aquell merder no van poder trobar cap pista sobre la sacerdot i l’altre.

En canvi, a la sagristia van descobrir unes mil garrafes de vi que van considerar necessari tastar. Era força bo, però tastar-lo no va servir per cap altra cosa que fer un pèl més agradable l’existència.

En un armari hi havia un pila de còmics. Eren de feia més de trenta anys.

—Tebeos en una església? —va dir Olofsson.

El germà no va respondre, va seure i va fullejar un Agent X-9.

Olofsson va seguir buscant fins topar amb una paperera que hi havia a tocar de l’única taula de la sagristia. La va buidar i va revisar els papers arrugats. Tots eren similars, eren rebuts pel pagament en efectiu al Hilton de Slussen, a Estocolm. Primer una nit, després una altra nit i una altra… Havien tingut els sants pebrots d’allotjar-se al Hilton amb la pasta dels Olofsson i la resta. No feien servir targeta de crèdit. Pagaven dia a dia. Sempre a punt per tocar el dos.

—Anem! —va dir Olofsson que per entendre els rebuts havia hagut de fer l’esforç intel·lectual més gran de la seva vida.

—Un moment —va respondre Olofsson que volia acabar de llegir una historieta de Modesty Blaise.