63

NO ES PODIA DIR que Olofsson i Olofsson haguessin estat de mala sort el dia que van topar amb el Marquès i la Marquesa. Com tampoc no en van tenir el dia que s’esperaven dins del cotxe, aparcats davant del Hilton, perquè no van estar-s’hi ni deu minuts.

—Collons! —va dir Olofsson al germà que seguia llegint un còmic—. Si són allà!

—On? —va dir Olofsson desorientat.

—Mira’ls! Amb una maleta groga. Deixen l’hotel per anar cap a alguna banda!

—Sí, cap al nostre soterrani —va respondre el germà d’Olofsson llançant violentament el còmic al seient del darrere—. Seguim-los, que ja trobarem alguna manera d’enxampar-los.

I la manera va semblar clara cinquanta metres més enllà, a la plaça de Södermalmstorg. Olofsson va saltar del cotxe i va fer seure la sacerdot i el recepcionista al seient del darrere amb l’ajut d’un revòlver el doble de gran del que havia perdut davant l’Església d’Anders (creia que com més gran fos l’arma més difícil seria que li tornés a passar el mateix). Amb una Smith & Wesson 500 de dos quilos i mig apuntant-los ni la sacerdot ni el recepcionista van tenir gaires dubtes sobre si calia fer cas a la petició d’un desconegut.

Faltava la maleta. Olofsson va considerar la possibilitat d’abandonar-la al carrer, però al final va canviar d’idea i la va llançar sobre la falda dels segrestats. Podria contenir indicis per trobar els diners en el cas que aquells dos fossin tan idiotes de no voler xerrar.

La sacerdot, el recepcionista i la maleta groga estaven l’un al costat de l’altre en el soterrani que es feia servir com a punt de trobada de la màfia d’Estocolm, sota un dels bars menys propensos a pagar impostos de la capital. Per sorpresa de la sacerdot, cap dels quinze convocats es va fixar en la maleta.

—Benvinguts —va dir el líder no oficial dels quinze gàngsters—. Us prometem que sortireu d’aquí. En bosses de plàstic o d’alguna altra manera.

El líder dels delinqüents va prosseguir constatant que la sacerdot i aquell altre devien al grup almenys tretze milions de corones.

—Bé, depèn de com es facin els comptes —va contradir-lo valerosament la sacerdot—. D’entrada tretze em semblen massa.

—D’entrada? —va dir el líder dels delinqüents.

—Em dic Per Persson —va afegir el recepcionista, que no volia que tornessin a anomenar-lo «aquell altre».

—M’importa una merda com et diguis —va exclamar el líder dels delinqüents abans de tornar a mirar a la sacerdot—. Què vol dir, «d’entrada» i «depèn de com es facin els comptes»?

Realment la sacerdot no tenia ni idea de què volia dir. Però en aquesta mena de situacions sempre era aconsellable primer parlar i després pensar.

—Crec que en un primer càlcul podríem parlar aproximadament d’uns deu milions —va respondre pensant que era una estupidesa dir una xifra que superava llargament la quantitat que tenien per comprar la llibertat.

El líder dels delinqüents va respondre amb una altra pregunta.

—Si, per casualitat, nosaltres acceptéssim el càlcul aproximat de la reverenda, on serien aquests deu milions?

En moments com aquell, Per Persson no era un gran improvisador. Mentre s’esforçava a trobar una idea que es pogués concretar en alguna paraula que fos útil per ajudar a superar el tràngol, la sacerdot ja havia tirat milles.

—Primer de tot m’agradaria discutir la suma —va dir.

—La suma? —va exclamar el líder—. Collons de Déu! No acabes de dir deu putos milions?

—Tranquil, home, no cal renegar d’aquesta manera —va dir la sacerdot—. Allà dalt Algú ho sent i ho veu tot.

Ara agafa velocitat, va pensar el recepcionista.

—He dit que creia que en un primer càlcul podríem parlar aproximadament d’uns deu milions. Però sense voler ser molt indiscreta, haig d’aclarir que uns tres d’aquests deu milions corresponen a allò que el Marquès i la Marquesa ens van encarregar que féssim a alguns dels aquí presents, o a allò que alguns dels aquí presents van encarregar-nos que féssim en sentit contrari, a més d’alguns altres petits detalls dolorosos i desagradables.

Es va escampar un murmuri neguitós entre els delinqüents del soterrani. La sacerdot estava a punt de començar a donar detalls de qui havia encarregat què?

—Si puc continuar —va afegir la religiosa—, permeti’m que els digui que consideraria immoral per part seva que reclamessin a Anders l’Assassí uns diners per no haver assassinat a cap de vostès.

El recepcionista havia de fer un gran esforç per seguir la lògica de la sacerdot. Alguns dels presents no arribaven a tant i, de fet, en escoltar la paraula «immoral» ja havien perdut el fil.

—A més, caldria aplicar un altre descompte tenint present l’èxit final en allò del Marquès i la Marquesa. Si no fos perquè havien estat amagats rere un arbust apuntant al que havia cobrat per matar-los, ells no haurien mort, oi?

El murmuri va continuar.

—On vols anar a parar? —va dir el líder dels delinqüents, irritat.

—Al fet que tenim una maleta vermella —va dir la sacerdot posant la mà sobre la groga que tenia a tocar.

—Una maleta vermella?

—On hi ha exactament sis milions de corones. Són tot el que tenim per viure. Suposo que com a mínim un parell de vostès van fer la primera comunió, i que en algun moment van arribar a creure que existeix una altra vida, cosa que no vol dir que haguem de trobar-nos per força amb el Marquès i la Marquesa. No troben que aquests sis milions podrien ser un petit sacrifici a canvi d’estalviar-se el mal tràngol de matar una religiosa?

—I un Per Persson —va apuntar el recepcionista ràpidament.

—I un Per Persson, per descomptat —va afegir la sacerdot.

El líder dels delinqüents va repetir que li era ben igual com es digués aquell altre, això mentre tothom tornava a murmurar. La sacerdot va intentar entendre què deien i li va semblar que no hi havia una opinió unànime, per tant va continuar.

—La maleta està amagada en un lloc segur. Només jo sé on és i estaré encantada de confessar-ho, però caldria torturar-me. Per una altra banda, no sé si torturar una sacerdot és la millor manera d’evitar la ira del Senyor. A més, crec que Anders l’Assassí no ha perdut el do de l’eloqüència pel fet d’estar tancat a la presó.

Les últimes paraules van ressonar com una amenaça que va fer venir calfreds a la majoria dels presents.

—La meva proposta, doncs, és que jo i aquest que us és ben igual com es digui lliurem sis milions de corones a canvi que vostès ens donin la seva paraula d’honor de lladres que ens deixaran marxar sans i estalvis.

—O tres milions —va dir el recepcionista que veient com anava tot estava preocupat per la possibilitat de tornar a ser pobre—. Si és igual, perquè quan ens arribi l’hora tots ens retrobarem al Cel.

Però per algun motiu Per Persson havia caigut malament des del començament.

—M’importa una merda el teu nom i el lloc on vagis quan t’obri en canal —va deixar anar el líder dels delinqüents.

—O sis milions, com ja he dit —va insistir la sacerdot que havia tingut temps de calcular que no se’n sortirien afluixant menys.

Encara més murmuris. Al final els criminals van acordar que sis milions de corones era un preu acceptable per evitar haver de matar la sacerdot dels collons i aquell que insistia en tenir un nom. És clar que hauria estat més fàcil tallar-los el coll i llestos, però un assassinat sempre era un assassinat, i la policia sempre era la policia. A més de totes les complicacions possibles si Anders l’Assassí cantava.

—Molt bé —va dir el líder dels delinqüents—. Anem a buscar la maleta vermella amb els diners, els comptem i si hi ha sis milions no us emprenyarem més. Però si no hi són, vosaltres també deixareu d’existir.

—I com deixaríem d’existir? —va voler saber el recepcionista.

—Podreu triar entre si voleu o no voleu saltar des del pont de Västerbron. Però suposo que trobarem la maleta vermella amb el contingut correcte.

La sacerdot va baixar la mirada.

—Reverenda, tens alguna cosa a afegir?

—La maleta vermella… en realitat és groga.

—Aquesta groga?

—Entrega exprés, els hi sembla bé? —va dir ella amb un somriure—. Els fa res si abans de marxar, el meu company i jo agafem els raspalls de dents, la roba interior i potser algun altre objecte personal que hi pugui haver entre els bitllets?

I feta la pregunta, la sacerdot va procedir a obrir la maleta per mostrar el seu contingut al líder i a la resta de delinqüents abans no canviessin d’idea.