3

A LA RELIGIOSA li va tocar l’habitació número vuit, paret per paret amb la d’Anders l’Assassí. Amb una diferència. Per Persson mai no va gosar demanar a l’assassí que pagués, però la nova clienta hauria de pagar el cost de tota la setmana per avançat. Sense cap descompte.

—Per avançat? Però si són els últims diners que em queden.

—Per això mateix és molt important que no es perdin. Si ho necessita, puc dir una pregària personalitzada per a vostè, sense cost addicional. Potser això arreglaria les coses —va concloure el recepcionista.

En aquell moment va entrar en escena un home amb jaqueta de cuir, ulleres de sol i barba de tres dies. No quedava clar si era la paròdia d’un gàngster o si n’era un de veritat. Sense saludar va preguntar on podia trobar Johan Andersson.

El recepcionista es va aixecar i va respondre que no era possible compartir amb qualsevol la informació de qui vivia i qui no vivia a l’Hostal de la Riba del Llac, un lloc on es considerava un honor protegir la privacitat dels hostes.

—Respon a la pregunta si no vols que et talli els ous —va dir l’home de la jaqueta de cuir—. On tens Anders l’Assassí?

—Habitació set —va contestar Per Persson.

L’home va desaparèixer pel corredor. La sacerdot va mirar com s’allunyava, preguntant-se si allò implicaria problemes. Va consultar al recepcionista si creia que, espiritualment, podia ajudar-lo d’alguna manera.

Per Persson no creia res, però no va tenir temps de dir-ho perquè l’home de la jaqueta de cuir ja tornava.

—L’assassí és al llit, totalment clapat. Sé com es posa quan el molesten, o sigui que millor deixar-lo que descansi. Quan es desperti li dónes això. I el saludes de part del Marquès.

—Res més? —va dir en Per Persson.

—Sí. Espera’t, li dius que al sobre n’hi ha cinc mil i no deu mil perquè només ha fet la meitat de la feina.

L’home de la jaqueta de cuir va marxar. Cinc mil? Cinc que havien de ser deu, i ara era feina del recepcionista explicar aquella rebaixa a qui era segurament l’home més perillós de Suècia? Però també podia delegar la gestió en la religiosa, que tot just acabava d’oferir-se-li.

—Anders l’Assassí —va dir ella—. Així que realment existeix. No és un nom que has dit per dir?

—És una ànima condemnada —va afegir el recepcionista—, condemnada repetidament.

De manera sorprenent, la religiosa va consultar al recepcionista si creia que l’ànima condemnada mereixia més càstig i si considerava moralment acceptable fer servir un d’aquells bitllets de mil corones per anar a fotre’s un bon dinar en un restaurant de per allà a prop.

Per Persson va preguntar a la religiosa quina mena de sacerdot gosaria fer aquella mena de proposicions, però va admetre que la idea no estava malament. Ben mirat, però, no volia sumar una raó més que justifiqués la manera com anomenaven Anders l’Assassí. Ja n’hi havia tres, creia recordar: una destral a l’esquena, una perdigonada a la cara i una gola tallada.

La qüestió de la conveniència de robar diners a un criminal no va anar més enllà perquè el criminal en qüestió s’acabava de despertar i arribava arrossegant els peus pel corredor i amb els cabells estarrufats.

—Tinc set —va dir—. Avui he de rebre uns diners però encara no han arribat i no tinc ni cinc per pagar una cervesa. Ni menjar. Et fa res deixar-me algun bitllet de cent que tinguis a la caixa?

Allò era una pregunta i no ho era. Anders l’Assassí donava per fet que de seguida tindria al palmell dues-centes corones.

Llavors la religiosa va fer un pas endavant.

—Bon dia —va dir—. Em dic Johanna Kjellander i sóc sacerdot.

—Els capellanots són una colla de mamons —va dir Anders l’Assassí sense ni mirar-se-la.

No era un gran conversador, l’home. Va continuar amb el recepcionista.

—Em dónes els diners o què?

—De cap manera puc estar d’acord en això que comenta —va voler puntualitzar Johanna Kjellander—. Tot i que també podria reconèixer que, lamentablement, en el meu sector hi ha una mica de tot. És un tema que estaria bé discutir amb vostè, senyor Anders l’Assassí. Potser en una altra ocasió, oi? De moment podem parlar d’un sobre amb cinc mil corones que un tal Marquès acaba de deixar a la recepció.

—Cinc mil? —va dir Anders l’Assassí—. Han de ser deu mil! Has agafat les que falten, sacerdot de merda?

L’assassí, amb ressaca i acabat de llevar, va clavar la mirada en Johanna Kjellander. Per Persson, que preferia que no assassinessin cap religiosa a la recepció de l’hostal, va afegir ràpidament que el Marquès havia dit que les cinc mil eren un pagament inicial perquè només s’havia fet la meitat de la feina. Ell i la religiosa no eren responsables de res, només eren missatgers. Anders l’Assassí havia d’entendre…

Però Johanna Kjellander va tornar a obrir la boca. Això de «sacerdot de merda» li havia dolgut.

—Vergonya hauria de tenir! —va exclamar amb tanta convicció que Anders l’Assassí va estar a punt de sentir-ne.

Va continuar dient que, per descomptat, podia estar segur que ni a ella ni al recepcionista els passaria pel cap robar els seus diners.

—Tot i que nosaltres també estem passant un moment delicat —va afegir amb aplom la religiosa—. I ja que som en aquest punt de la conversa, m’ho faig venir bé per plantejar la possibilitat que vostè, Anders l’Assassí, ens deixi un d’aquests cinc preciosos bitllets de mil. Seria durant uns dies o, millor, una setmana.

Per Persson s’havia quedat glaçat. D’entrada, la religiosa havia volgut agafar diners del sobre. Després havia fet envermellir de vergonya Anders l’Assassí per haver-la acusat d’una cosa que efectivament volia fer. I ara estava negociant les condicions d’un crèdit amb el criminal. Que no tenia instint de supervivència? Que no veia que estava posant la seva vida, i la del recepcionista, en perill? Coi de dona! Potser hauria de tapar-li la boca abans que l’assassí no adoptés una mesura més irreversible.

Però la feina més urgent era resoldre la situació. Anders l’Assassí s’havia deixat caure en una cadira, intentant entendre com podia ser que aquella dona de Déu que segurament li havia robat diners ara li demanés els diners que no havia tingut temps de robar-li.

—Si interpreto bé el problema, vostè, Anders l’Assassí, sent que li han estafat cinc mil corones, correcte? —va dir Per Persson esforçant-se a representar el posat d’un assessor financer.

Anders l’Assassí va fer que sí amb el cap.

—Aleshores és important que quedi clar que no sóc jo ni la que podem considerar la sacerdot més estranya de Suècia els que hem tocat aquests diners seus. Però si hi ha res que pugui fer per mirar de resoldre aquesta situació, només m’ho ha de dir.

«Si hi ha res que pugui fer…» és el que acostumen a dir els que treballen en el sector serveis, però normalment no ho diuen de debò. Per això va resultar tan sorprenent que Anders l’Assassí s’ho agafés al peu de la lletra.

—Gràcies —va dir esbufegant—. Sisplau, fes que recuperi les meves cinc mil corones i així no caldrà que us obri el cap a tots dos.

A Per Persson no li feia una especial il·lusió anar a trobar la persona que li havia comentat la possibilitat de tallar-li els ous, i menys encara fer-ho per exigir-li diners.

El recepcionista no veia les coses gaire clares però altre cop la religiosa se li va avançar.

—Cap problema!

—Cap problema? —va repetir Per Persson perplex.

—Entesos —va concloure Anders l’Assassí, entenent que el doble «cap problema» era una doble confirmació.

—Nosaltres, aquí, a l’Hostal de la Riba del Llac —va seguir la religiosa— sempre estem disposats a ajudar. A canvi d’un preu just podem fer més agradable la vida a tota mena d’assassins i delinqüents. El Senyor no fa diferències. O potser sí que en fa, però ara discutir-ho seria llarg. Cal que ens expliqui d’entrada de quina feina estaríem parlant quan se’ns diu que l’ha deixat a la meitat.

En aquell moment, Per Persson hauria preferit ser en un altre lloc. Acabava de sentir dir a la sacerdot «nosaltres, aquí, a l’Hostal de la Riba del Llac» quan ella encara no s’hi havia ni inscrit, ni havia pagat ni cinc. Ara, ja es veia que allò no li impedia iniciar negociacions amb un assassí en nom de l’empresa.

El recepcionista va decidir odiar aquella dona. Però tampoc no tenia cap altra alternativa que estar-se dret al costat de la nevera de la recepció, tractant de semblar tan desinteressat en el tema com fos possible. Si no despertes cap sentiment no fas que ningú et vulgui matar, va raonar.

Anders l’Assassí també estava perdut. La religiosa havia dit tantes coses i tan seguides que no les havia pogut assimilar. I el fet que fos sacerdot ho feia tot una mica més confús.

En realitat, semblava proposar alguna mena de col·laboració, la qual cosa no acostuma a acabar bé. Però, escoltar no costava res, oi? En tot cas, no calia començar sempre trencant els ossos a la gent. Vés a saber si aquest cop podia ser millor escoltar.

Aleshores Anders l’Assassí va començar a explicar de què anava la feina que havia fet i que havia deixat a mitges. No havia mort ningú, no havien de patir per això.

—No, esclar, no pots matar algú només la meitat —va reflexionar la sacerdot.

Anders l’Assassí va dir que havia decidit deixar la feina d’assassinar perquè passava factura i, si hi tornava, el tancarien fins als vuitanta.

Encara que, certament, en el poc temps que feia que estava en llibertat, ja havia rebut algunes ofertes, aquí i allà. La majoria eren de gent que, per una quantitat raonable, desitjaven fer desaparèixer del mapa enemics o familiars. Això implicava assassinar-los, és a dir, fer una cosa que Anders l’Assassí ja no feia. O més exactament, fer allò a què Anders l’Assassí no s’havia dedicat mai en realitat. Simplement les coses havien anat com havien anat.

A banda d’unes quantes propostes d’homicidi, n’havia rebut d’altres de feines més raonables, com la que havia executat no feia gaire. Es tractava de trencar els dos braços d’un home que havia comprat un cotxe a un vell amic i client d’Anders l’Assassí, el Marquès. El comprador s’havia endut el cotxe i, abans de pagar-lo, havia perdut els diners jugant al blackjack.

La sacerdot no sabia què era el blackjack, no tenia res a veure amb allò que els feligresos solien fer quan sortien de missa el diumenge. Allà, en les seves congregacions, es jugava a allò d’anar agafant els bastonets de la pila sense fer que se’n mogui cap, un joc prou distret si no se n’abusa, dit sigui de passada.

—Es va endur el cotxe? Sense pagar-lo?

Anders l’Assassí els va explicar el funcionament dels assumptes legals en els ambients no tan legals d’Estocolm. En el cas que els ocupava, es tractava d’un Saab amb nou anys d’antiguitat. Que el Marquès concedís un o dos dies de crèdit no solia ser cap problema. Les complicacions començaven quan els diners no eren sobre la seva taula en expirar el temps de préstec. Llavors el maldecap passava del prestatari al receptor del crèdit.

—Del tipus d’un braç trencat?

—Sí, o dos. En el cas d’un cotxe nou, segurament també serien un parell de costelles i una cara nova.

—Dos braços trencats que al final només en va ser un. Què va passar? Et vas descomptar?

—Vaig robar una bici per anar a casa d’aquell mitja merda amb un bat de beisbol lligat al portapaquets. Quan hi vaig ser, el vaig trobar amb un nadó als braços i em va demanar que tingués pietat. I com que tinc bon cor, això la mare m’ho deia sempre, vaig trencar-li un sol braç però per dos llocs. Abans li vaig demanar que deixés el nadó en un lloc segur per evitar que li caigués mentre jo feia la meva feina. Sóc força bo, amb el bat de beisbol. Potser després del primer cop, quan era a terra queixant-se, li hauria pogut trencar l’altre braç. A vegades no penso tan de pressa com m’agradaria. I quan hi ha alcohol o pastilles és que ja no puc pensar ni poc ni gaire.

La sacerdot s’havia fixat en un detall de la narració:

—De veritat que et deia això, ta mare, que tens bon cor?

Per Persson es preguntava el mateix, però en comptes d’expressar-ho va preferir optar per l’estratègia de confondre’s amb la paret i callar.

—Sí que ho deia —va dir Anders l’Assassí—. Però va ser abans que li trenqués les dents d’una trompada, poc després que el pare es matés bevent. Després ja no em deia gran cosa, res que se li entengués. Era més tonta, la pobra. Me cago en tot.

La sacerdot hi hauria volgut intervenir amb un parell de suggeriments sobre la manera de resoldre conflictes familiars sense fer-se saltar les dents els uns als altres, però cada cosa requereix el seu temps. Primer volia resumir la informació rebuda d’Anders l’Assassí per comprovar si ho havia entès tot correctament.

El seu últim client desitjava, doncs, que li fes un descompte del cinquanta per cent, al·legant que Anders l’Assassí havia trencat un sol braç per dos punts diferents en lloc de trencar per un sol punt cadascun dels dos braços, era això, oi?

Anders l’Assassí va fer que sí, tot i que va voler que quedés clar que quan parlava d’un cinquanta per cent volia dir la meitat.

Sí, vol dir això. I va afegir que aquell tal Marquès feia molt mala pinta. Resumint, sí, la religiosa i el recepcionista estaven disposats a ajudar-lo.

Com que el recepcionista no deia res en contra, la sacerdot va continuar:

—Pel vint per cent de comissió anirem a trobar aquest Marquès amb la intenció de fer-lo canviar de parer. Però aquesta és la part més senzilla. La nostra cooperació no serà realment interessant fins que arribem a la segona fase.

Anders l’Assassí va fer un esforç per imaginar de què podia estar parlant la dona. Eren massa paraules i, a més, tot allò d’un tant per cent. Però abans de poder preguntar-li què podia ser la segona fase, la sacerdot es va avançar.

La segona fase: el modest negoci d’Anders l’Assassí seria gestionat per la sacerdot i el recepcionista. Caldria una feina discreta de relacions públiques per ampliar la base de clients, calia elaborar una llista de preus per no haver de perdre el temps negociant amb persones que no es podien permetre el luxe de contractar els seus serveis, i finalment calia una política ètica clara.

La sacerdot va veure que el recepcionista tenia la cara tan blanca com la nevera contra la qual s’arrambava i que Anders l’Assassí feia estona que havia perdut el fil. Aleshores va fer una pausa per tal que l’un pogués respirar i l’altre pogués mirar d’assimilar alguna cosa en lloc d’animar-se a repartir cops de puny.

—D’altra banda, he d’agrair a Anders l’Assassí el seu bon cor —va afirmar—. Recordem que el nadó no va patir ni una esgarrinxada. El Regne del Cel pertany als infants, tal com llegim a l’Evangeli segons sant Mateu, capítol 19.

—Sí? Diu això? —va voler saber Anders l’Assassí, oblidant que un segon abans havia decidit trencar els ossos a algú, i potser al que no deia res.

La sacerdot va fer que sí amb el cap i, prudentment, no va afegir que només unes poques línies més avall, en el mateix Evangeli, deia que matar no està bé, que cal estimar-nos els uns als altres i que cal honrar la mare i també el pare. Cap referència, però, a trencar les dents de ningú.

La tensió que s’havia anat dibuixant a la cara d’Anders l’Assassí es va anar esvaint. Per Persson ho va veure i això li va fer creure que existia un bon Déu. Havien sobreviscut a la conversa amb l’hoste de l’habitació set. Llavors no només va començar a respirar, sinó que va recuperar la facultat de parlar i es va atrevir a intentar explicar a Anders l’Assassí com funcionava el tema dels percentatges. Anders l’Assassí va excusar-se dient que a la presó ja se n’havia fet un tip, de comptar anys, però que tot allò dels tant per cent no ho havia entès mai. Sí que s’havia fixat que a l’ampolla d’aiguardent s’hi indicava un quaranta per cent d’alcohol i que aquesta quantitat podia augmentar quan el licor es produïa, il·legalment, en destil·leries clandestines. Algun cop, en informes policials, s’especificava que ell havia ingerit pastilles acompanyades d’alcohol casolà d’un setanta per cent. Aquelles dades no eren gaire de fiar encara que, en el cas que haguessin estat exactes, haurien explicat força bé tot el que havia passat.

Inspirada per aquell bon ambient que semblava contagiar a tothom, la religiosa va prometre que els ingressos per l’activitat d’Anders l’Assassí aviat es duplicarien, sempre que ella i el recepcionista poguessin gestionar el negoci.

Mentrestant, Per Persson va estar molt encertat traient un parell de cerveses de la nevera on es recolzava. Anders l’Assassí es va empassar la primera d’un sol glop, va fer un tast de la segona i va deixar clar que havia entès gairebé tot el que s’havia dit.

—Bé, però què collons, d’acord, fem-ho com dieu.

Després l’assassí va enllestir la segona ampolla, va fer un rot, va excusar-se per haver-ho fet i els va allargar dos dels cinc bitllets de mil corones que tenia dient:

—Teniu, el vint per cent.

Els altres tres bitllets se’ls va ficar a la butxaca de la camisa i va comentar que era hora d’anar al bar de la cantonada a esmorzar o a dinar i que prou parlar de negocis.

—Sort amb el Marquès! —va cridar des de la porta, i va marxar.